Barcelona té un ampli ventall d’instruments i òrgans de participació ciutadana que en aquests moments es troba en revisió. El model de participació ciutadana de la nostra Ciutat ha estat un referent en el conjunt de l’Estat durant molts anys, però avui necessita fer un salt qualitatiu. Des del nostre punt de vista aquest salt qualitatiu passa, entre d’altres coses, per promoure una major capacitat decisòria dels veïns i veïnes en els processos participatius. Considerem la participació ciutadana no només com un dret de la ciutadania, sinó també com a un potent instrument de l’Ajuntament per tal de millorar els seus processos de presa de decisions.

És per aquest motiu que proposem dedicar una partida específica de les inversions en millora dels barris a un procés de deliberació i decisió amb la ciutadania. Concretament, es tractaria d’elaborar un Pla específic quadriennal d’inversions en el qual els veïns i veïnes, conjuntament amb els grups municipals i els tècnics dels Districtes, elaborin propostes i debatin sobre els avantatges i inconvenients de les diferents alternatives d’inversió als barris. A partir d’aquesta reflexió inicial l’Ajuntament realitzaria una valoració econòmica dels projectes presentats i de la seva viabilitat tècnica i, finalment, els veïns i veïnes prioritzarien els projectes a impulsar en els diferents barris en funció del pressupost disponible. Una vegada en marxa aquest Pla seria objecte d’una monitorització directa per part dels veïns i veïnes.

Aquesta no és una iniciativa nova, sinó que processos similars ja estan en marxa en municipis propers com és el cas de l’Ajuntament de Bilbao, el qual compta amb l’anomenat Auzokide Plana.

Considerem que aquesta proposta afavoreix la implicació dels veïns i veïnes en la millora dels barris, permet a l’Ajuntament copsar de forma més directa les prioritats dels residents pel que fa a les inversions municipals i, a més, serveix com a laboratori mitjançant el qual posar en pràctica instruments que afavoreixin una democràcia més deliberativa que puguin ser escalables i exportables a d’altres àmbits.

Gràcies per convidar-me a parlar
Seré breu, perquè hi ha molts companys i companyes que també han de fer-ho, i per a poder tenir temps de fer un bon debat.

Vull ser clara. Molt clara.
Jo no regalo les sigles del PSC.
Ni pel que són avui, ni pel que van ser en el passat.
Ni marxo, ni marxaré.
Tot i que comprenc el desànim, el cansament, i la decepció de tants i tants militants, simpatitzants, i electors.
Jo també estic empipada i farta… però no desanimada. Al contrari.

Crec que estem en condicions de construir una nova majoria
dins del PSC que respongui millor
- a l’esperit fundacional del PSC
- a la societat catalana d’avui

Ara, també és cert que el PSC no disposa de massa oportunitats per rectificar i redreçar el seu rumb. He dit sovint que les primàries ciutadanes de Barcelona eren una d’aquestes oportunitats.

Ho són en la mesura que recuperen aquell esperit i aquell impuls fundacional, fet d’una voluntat d’innovació política i d’un anhel d’unitat i d’integració. I també, en tant que ofereixen una via útil i concreta per fer política d’una altra manera, per oferir un tast del que pot ser una nova política.

Les primàries de Barcelona i la unitat socialista

Les primàries ciutadanes del PSC de Barcelona són vistes, amb raó, com un primer pas important en la renovació inajornable del PSC i, més enllà, en la regeneració urgent del conjunt dels partits polítics reclamada per la ciutadania.

Sens dubte és l’acció més clara i potent dels socialistes catalans per donar compliment al mandat congressual de caminar cap a un nou PSC. Malauradament, d’altres gestos, actituds i decisions han anat en sentit contrari, fins al punt de portar el socialisme català al moment més baix de la seva història i provocar una diàspora de militants, simpatitzants i electors que, decebuts i irritats, han deixat de confiar en una direcció que ha malbaratat la promesa i el mandat de canvi que la va legitimar.

Davant d’aquesta situació, la temptació d’abandonar -en donar per irrecuperable el PSC- és molt gran i, fins i tot, comprensible, però crec sincerament i respectuosament que no és una opció satisfactòria per dues raons: en primer i principal lloc, perquè no s’adiu amb la nostra tradició, amb el nostre esperit fundacional unitari; i, en segon lloc i sobretot, perquè no ofereix una alternativa convincent per continuar sent útils a la societat catalana.

Ara, també és cert que el PSC no disposa de massa oportunitats per rectificar i redreçar el seu rumb. He dit sovint que les primàries ciutadanes de Barcelona eren una d’aquestes oportunitats. Ho són en la mesura que recuperen aquell esperit i aquell impuls fundacional, fet d’una voluntat d’innovació política i d’un anhel d’unitat i d’integració. I també, en tant que ofereixen una via útil i concreta per fer política d’una altra manera, per oferir un tast del que pot ser una nova política.

Un Metro més cultural? Sí, per què no? Funcional i cultural.

Volem estudiar aquesta mesura, també amb ajuda dels veïns i de comitès d’experts, per crear a la ciutat, al seu subsòl, la major galeria d’art de la ciutat, aprofitant les estacions de metro existents.

Existeixen nombrosos exemples de ciutats que han convertit les seves estacions de metro en obres d’art, amb artistes i arquitectes que fan que passejar per les diferents estacions esdevingui inoblidable.

Montreal, Brussel·les o Estocolm ja tenen programes semblants. Les 100 estacions de metro a Estocolm, per exemple, tenen una decoració espectacular, amb pintures murals, frescos de colors vius i brillants, escultures, formes abstractes o geomètriques i textos sobre el mur. Des de la inauguració del metro, l’any 1950, gairebé 150 artistes hi han treballat i han deixat la seva obra perfectament integrada en l’entorn, a les parets, a les portes, al paviment o a les escales.

Un altre bon exemple és Hèlsinki, que fins i tot ha canviat l’estructura de les seves estacions amb obres impressionants.

Cal baixar l’art al carrer, fent partícips als barcelonins i barcelonines.

La indústria ha estat i és un sector essencial de l’economia barcelonina i, per extensió, de l’economia catalana. És indestriable la història i el creixement de la ciutat del desenvolupament industrial i de tots els fenòmens econòmics, obrers i culturals associats a aquest desenvolupament. La indústria ha estat i és font de riquesa i d’obertura cap al món.

En les darreres dècades, la indústria ha perdut pes al conjunt de l’economia, però la seva rellevància es manté vigent, ja que segons la Memòria Econòmica de Catalunya 2012, editada pel Consell de Cambres de Catalunya, la suma de la indústria i els serveis a la producció, altrament coneguda com a «nova Indústria», representa el 65,2% del VAB total de l’economia catalana, un dels percentatges més elevats de la UE.

Barcelona ha liderat aquesta transformació industrial. La indústria s’ha estès al llarg de tota l’àrea metropolitana i ha deixat espai progressivament perquè es localitzin al centre de la ciutat noves activitats, catalogades com a serveis, però amb un component d’industrialització i de coneixement. El districte 22@ ha estat un bon exemple d’aquesta transformació: un dels nuclis industrials i logístics de la ciutat des del segle XVIII ha esdevingut un exemple internacional d’atracció d’empreses i de talent innovador.

Sense el component industrial de l’economia metropolitana no seríem líders en exportació ni en innovació tecnològica. Sense aquest component, l’economia seria molt menys productiva.

A més, els valors de la indústria van molt més enllà de l’economia. La indústria ha estat essencial en la conformació del sindicalisme obrer, de la lluita per les llibertats i aporta nombrosos elements del nostre tarannà i de la nostra cultura. Sense anar més lluny, és impossible explicar el Modernisme sense la seva arrel industrial.

Antecedents i justificació

• Segons la darrera enquesta de Discapacitat, Autonomia Personal i Situacions de Dependència de l’INE, a l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha més de 40.000 persones amb sordesa.
• Aquestes persones tenen unes necessitats diàries de comunicació que gairebé no són ateses pel sector públic actualment.
• La Generalitat compta amb un servei públic d’interpretació en llengua de signes per atendre les necessitats de les persones sordes, però només compta amb 8 intèrprets per a tota Catalunya. Un servei al que cal avisar amb 2 setmanes d’antelació i que, per tant, no respon a les lògiques de les necessitats o urgències que puguin tenir els seus usuaris.
• És un servei altament insuficient ja que, per exemple, només tenint en compte els alumnes universitaris sords, ja quedaria saturat el servei.

El Consell Municipal és l’òrgan de màxima representació política dels ciutadans en el govern de la ciutat. Integrat per la totalitat dels regidors (41) i presidit per l’alcalde, estableix les línies d’actuació municipal i resol les qüestions més importants, amb funcions de tipus constitutiu, planificador, reglamentari i fiscalitzador de la funció executiva. També representa el símbol del poder democràtic i institucional de la ciutat. Vull una nova manera d’entendre la centralitat i el poder polític.

Sense deixar de treballar per incrementar les competències pròpies dels consells de districte (que venen derivades entre d’altres de la Carta Municipal) es proposa com a objectiu apropar l’òrgan de màxima representació política – el ple de ciutat - als territoris. S’hauria de garantir que en finalitzar el mandat, almenys s’ha realitzat un ple de ciutat a cadascun dels districtes de la ciutat de Barcelona.

La mesura de l’escó 42, un nou escó que podrà ser utilitzat per la ciutadania per donar a conèixer les seves problemàtiques, idees i propostes per millorar la ciutat, es pot veure reforçada amb la realització dels plens de ciutat als districtes. Aquesta iniciativa és també una manera d’explicar la feina dels regidors i regidores als territoris i afavoreix la relació directa entre alcaldessa i ciutadà, entre regidor i ciutadà, havent d’explicar als districtes les decisions que es prenen, tot afavorint la deliberació en els plens municipals.

Barcelona gaudeix d’un capital intel·lectual de primer nivell en l’àmbit de les relacions internacionals . Diversos dels seus centres de recerca i universitats es troben entre els millors generadors de pensament en aspectes tant diversos com la pau i seguretat internacional, la Unió Europea, Amèrica Llatina, cooperació al desenvolupament, les migracions o la Mediterrània. Algun dels centres i iniciatives de reflexió amb seu a Barcelona ja es troben entre els millors think tanks europeus i tenen àmplies connexions amb els principals centres de recerca mundial.

Els centres de recerca en relacions internacionals de Barcelona ja col·laboren en línies d’investigació i actes conjunts. No obstant, la multiplicació d’iniciatives sovint impedeix que la seva feina gaudeixi de més coneixement (i reconeixement) davant les autoritats públiques i el ciutadà. Al necessari augment del seu impacte s’hi afegeix el fet que, sovint, les administracions públiques formen part dels òrgans de govern d’aquests centres de reflexió. L’Ajuntament de Barcelona, però també la Generalitat, les universitats catalanes i diferents Ministeris del govern estatal financien bona part de les activitats d’aquests centres.

En un context de dificultats econòmiques per a l’àmbit de la reflexió política i acadèmica, esdevé necessari augmentar l’acció conjunta de les institucions existents. És doncs el moment d’impulsar la creació d’una plataforma única per a la reflexió internacional a Barcelona que aglutini els centres existents i que esdevingui pionera al sud d’Europa. Aquesta plataforma naixeria amb l’objectiu d’optimitzar recursos, evitar duplicitats i enfortir la capacitat de generar pensament i posicionament de Barcelona com a actor internacional. Alhora, permetria aixoplugar sota una mateixa iniciativa la recerca i docència en relacions internacionals, augmentant-ne la visibilitat i capacitat d’interlocució amb les autoritats públiques.

Queden dues setmanes. El proper dia 29 de març, celebrarem la primera volta de les primàries obertes del PSC per a escollir el nostre lideratge electoral. Des del passat mes de desembre en el que vaig anunciar públicament la meva determinació -i els motius per a presentar-me- no he deixat de treballar constantment per a garantir l’èxit de la participació en les primàries. He dit en diverses ocasions, que prefereixo perdre amb molta participació, que guanyar amb poca. Fem primàries per obrir-nos a la ciutadania i al seu parer i decisió. La participació és clau i les primàries són la primera pedra de la reconstrucció d’un projecte socialista realment renovat, capaç de contribuir amb eficàcia i força electoral a la nova majoria progressista que cal refer per a forjar una alternativa política i social al govern conservador de Xavier Trias.

La clau de l’èxit de la participació rau en la nostra capacitat de fer creïbles les primàries com l’element nou, capaç de canalitzar i vehicular democràticament les ganes de canvi que hi ha entre els militants i simpatitzants del PSC, i també entre els nostres votants: dels que un dia ens varen votar, dels que dubten, i dels que encara hi són però que esperen una reacció d’esperança i il·lusió per a construir un projecte amb vocació majoritària. Crec, sincerament, que les primàries són una oportunitat per a reiniciar un llarg i difícil procés de reconnexió del PSC amb la majoria social i política del nostre país. Un partit amb vocació de govern, no pot renunciar a ser majoritari i representatiu si vol liderar. Hi ha molta feina per fer.

Antecedents i justificació

• L’Ajuntament és titular d’una xarxa de centres formada per 95 escoles-bressol municipals, 13 escoles d’educació primària, 9 instituts de secundària, 4 centres d’educació especial, 2 centres d’ensenyaments artístics, 2 centres d’educació permanent d’adults, 4 escoles municipals de música i el Conservatori Municipal de Música de Barcelona.
• Exceptuant la xarxa d’escoles-bressol i les escoles i conservatori de música, la resta de centres públics municipals estan gestionats pel Consorci d’Educació de Barcelona. En el Consorci, la Generalitat té major quota de decisió (60%) que no pas l’Ajuntament (40%) i és qui lidera els projectes pedagògics amb la mateixa rutina i inèrcia que la resta de zones territorials.
• Amb el govern de Trias, l’Ajuntament tan sols s’encarrega del manteniment d’instal·lacions i ha perdut la innovació i el lideratge d’un model escolar propi que va tenir un gran prestigi històric. Alhora, bona part dels programes de suport i d’iniciatives pedagògiques transversals han estat arraconades. El Consorci tampoc ha fet grans avenços en garantir un mapa escolar més equilibrat i sense segregació escolar.
• Cal un nou lideratge de ciutat per enfortir un sistema d’escola pública (que representa el 40% del total de l’oferta) que ara ha quedat rutinitzat en mans del Consorci. A més, cal impulsar un Projecte Educatiu de Ciutat molt més ambiciós i compromès amb l’equitat educativa, fent que la xarxa d’escoles concertades acompleixin els objectius i funcions socials que ara esquiven.