El número de personas indecisas en las elecciones del 21D sigue siendo inusualmente alto. Todavía no han determinado su voto. Esta indecisión actual añade incertidumbre a un resultado que se prevé complejo y en el que las grandes orientaciones políticas pueden decidirse por muy pocos escaños. Siempre es importante votar responsablemente pero ahora parece que, más que nunca, la ciudadanía se enfrenta a una votación decisiva.

Un método para resolver las dudas podría consistir en hacerse las preguntas correctas: ¿Debemos votar para juzgar lo ocurrido antes del 21, o mejor hacerlo pensando en el 22? ¿Debemos votar pensando en nuestras ideas y nuestras preferencias exclusivamente o bien, por el contrario, deberíamos votar a las personas que puedan resolver mejor este reto mayúsculo en el que estamos? En definitiva, ¿Votar para reivindicarse y autoafirmarse, o votar para encontrar mayorías y complicidades más allá de las propias convicciones?

Voler és poder. Des d’aquest principi s’ha construït una de les bases del relat sobiranista a Catalunya en els darrers anys. La seva fortalesa rau en la seva frontal oposició a una actitud clarament negativa en l’imaginari col·lectiu: la resignació davant una situació adversa. Però aquesta fortalesa pot esdevenir alhora una debilitat quan s’al·lega el principi desvestint-lo de tot atribut formal i oblidant que en política, com en molts d’altres àmbits, “com” es persegueix un objectiu és determinant per a poder-lo assolir.

Hi ha dues actituds a l’hora d’encarar una situació com l’actual conflicte sobre el denominat encaix de Catalunya a Espanya: la d’aquells que creuen que la solució només pot arribar de l’acord entre adversaris (amb cessions sobre les respectives posicions de màxims) i la d’aquells que creuen en la possibilitat d’imposar-se. En aquesta segona actitud és on encaixa el principi esmentat. Voler és poder. Consisteixi en el consisteixi aquest “voler”: recentralitzar, l’statu quo, avançar o trencar. Tanmateix, aquesta actitud obliga a tenir en compte dues realitats al meu parer indefugibles: una, que per imposar-se cal trobar-se en una posició d’avantatge en el càlcul de forces respectives; i l’altra, que fins i tot així, imposar-se sovint acaba essent tan sols una aparent -i per tant falsa- solució al problema de fons, que roman irresolt i latent esperant un eventual canvi en el repartiment de forces dels actors.

CRIDA ALS PARTITS I FORMACIONS POLÍTIQUES DE CATALUNYA

Convocades les eleccions al Parlament de Catalunya per al dia 21 de desembre, i conscients de la situació de crisi política i institucional que pateix el nostre país, els sotasignats insten els partits i formacions polítiques que assumeixin, en els seus programes electorals respectius, els compromisos següents:

- Exigir la derogació del Real Decret 944/2017, d’aplicació de l’art. 155 de la Constitució i de les mesures que se’n deriven;

- Reclamar la retirada de les accions penals iniciades contra dirigents polítics i representants d’entitats ciutadanes i l’alliberament dels qui ja han estat subjectes a detenció o presó preventiva en base a aquelles accions;

- Promoure la convocatòria d’un referèndum acordat que permeti el poble català manifestar lliurement les seves preferències sobre les relacions futures entre Catalunya i l’Estat espanyol.

Creiem que una gran majoria de la nostra societat participa de la convicció que aquests són requisits indispensables per al retorn a la normalitat democràtica. La celebració d’aquestes eleccions -sempre i quan es realitzin amb l’indispensable respecte a la llibertat i igualtat de condicions per a tots els ciutadans i totes les opcions- ha de ser un pas imprescindible cap al restabliment d’aquella normalitat institucional des de la qual encetar una nova etapa d’acords polítics que possibilitin el progrés social, econòmic i cultural del país.

Els darrers dies, amb la successió d’escenaris inimaginables i de decisions cada cop més imprevistes, s’han sentit arreu més i més veus que expressaven una creixent incomprensió sobre les raons que menaven a cadascuna d’aquestes situacions.

Com entendre que qui diu voler tornar a la normalitat de l’Estat de Dret ho faci convocant unes eleccions en les que amb tota probabilitat una part significativa dels eventuals candidats no podran fer campanya per estar sota presó provisional sense fiança?

Com entendre que qui diu voler tornar a la normalitat de l’Estat de Dret ho faci permetent que un Fiscal General, reprovat pel Congrés per la seva dubtosa professionalitat en relació als investigats del PP en els casos de presumpta corrupció, presenti una querella per uns delictes pels que la gran majoria d’experts consideren que no es donen ni tan sols els elements més bàsics del tipus penal? I ho faci permetent que se n’apropiï la competència l’Audiència Nacional tot i que resulta jurídicament més que discutible?

Els escenaris òptims en el conflicte Catalunya-Espanya fa temps que van quedar enrere. Òptims en termes de solució del conflicte. Aquesta hauria de ser l’actitud d’ambdues parts. Amb responsabilitat i valentia.

Permeteu-me, tanmateix, esbossar les premisses de les que parteixo.

Causes. La crisi ve de lluny però l’escalada arrenca amb la reforma de l’Estatut i la posició del PP, el seu recurs al Tribunal Constitucional, la subsegüent sentència i la seva negativa a abordar una via de diàleg quan es plantejava a partir de la identificació d’un llistat de qüestions concretes.

Acord. Tan sols és possible imaginar una solució si és fruit del diàleg i l’acord i per definició, tota negociació comporta necessàriament cessions. Això és fer política. La imposició i la unilateralitat, ni d’una banda ni de l’altra, permeten resoldre res.

Poc m’hauria imaginat en els meus primers passos per la Facultat de Dret, la importància que veuria adquirir al principi de legalitat en els relats construïts tant des de faristols parlamentaris com en converses de cafè al nostre país.

Malgrat tot, així ha estat. El principi de legalitat ha esdevingut la medul·la vertebral del discurs de resposta del Govern de l’Estat a les creixents demandes de resoldre el persistent conflicte i emparar les legítimes aspiracions del catalanisme social i polític del reconeixement i respecte a la nostra identitat i de la capacitat i voluntat de reforçar el nostre autogovern. Però els al·legats a la llei vigent han esdevingut, en boca del PP, la raó que impedia abordar la negociació sobre un problema que d’altra banda ha tardat a ser reconegut. La llei com a excusa per a l’immobilisme. Oblidant que quan la naturalesa dels problemes existents no permet trobar solució en les lleis vigents, la responsabilitat dels nostres representants és fer que la llei sigui “útil” i modificar-la per acomplir adequadament la seva funció com a eina de resolució dels conflictes que necessàriament existeixen en tota societat plural.

La crisi de la socialdemocràcia europea i les crisis del socialisme espanyol i català reclamaran quelcom més que calma i tranquil·litat pera la seva resolució. Fa temps que es viu en temps de descompte. És necessari encertar en els diagnòstics dels problemes; ampliar les visions de la realitat que es vol transformar; renovar els compromisos, actualitzant-los; millorar l’oferta programàtica i la selecció de lideratges i representants; i, finalment, apostar decididament per una reformulació dels formats i les pràctiques organitzatives. Mentre aquest procés es desenvolupa en les millors condicions possibles, el PSC ha d’aprofundir, a més, en la radicalitat democràtica: si es volen canviar les coses fora, cal canviar-les dins, també, per ser creïble.

El PSC ha d’evitar els fronts, ampliar els ponts, i treballar en l’espai central del país. La consulta acordada i pactada és aquest espai majoritari. Aquest partit, que ha governat Catalunya, pot i ha de tornar a contribuir a la governabilitat des de la centralitat nacional i des de les esquerres renovadores. La seva cultura de pacte i de gestió li pot donar un paper clau i decisiu en aquest moment crucial. Aquells que creuen que es poden abordar solucions unilaterals i vinculants per a les parts, s’equivoquen. Si són unilaterals, no són vinculants, i si són vinculants han de ser pactades. Els problemes només es poden resoldre amb política, diàleg i pacte; no amb trinxera i imposició.

Enllaç a la font.

Parlar del Pau… com escollir què dir, quan saps que el que deixis de dir podrà ser igual d’important?

Amb més de 80 anys d’activitat política i social que ha mantingut fins al darrer dia. Perquè no, ell no s’havia retirat. Ni quan, tot i haver guanyat per quarta vegada consecutiva, va renunciar a ser Alcalde ara fa ja 25 anys expressant així el seu desacord amb una manera de fer política que entenia deslleial. Ni tan sols quan va perdre la vista ja fa una colla d’anys. Mai va deixar de pensar i de preocupar-se per la política i pels temes socials. Ni va deixar d’actuar en tot allò que podia. Amb la poca mobilitat que tenia, des de la seva cadira, va donar sempre la seva opinió, amb entrevistes o enviant articles a la premsa mentre li va ser possible escriure, i més tard, quan ja estava privat de visió, demanant col·laboració perquè poguessin ser transcrites paraula per paraula, les seves opinions, per ser publicades.

Vaig conèixer el Pau tot preparant la campanya electoral per les eleccions generals del 1977, les primeres després de la dictadura. Recordo com el Pau, el Magí i jo, vam passar per totes les cases de Valls explicant la mecànica del vot, perquè la majoria de persones no havien tingut mai l’oportunitat de votar. Més que demanar el vot, el que preteníem era donar importància a la participació democràtica. Ensenyar a votar.

Eleanor Roosevelt, referent pel progressisme

L’Eleanor Roosevelt és una referent per ser la seva visió, va ser capaç d’avançar-se en lluites que encara avui dia estan d’actualitat, però sobretot per la seva valentia, transgredint les convencions de la societat de principis de segle des d’una posició de privilegi (primera dama) quan el més normal hagués estat mantenir un perfil més prudent. No oblidem que al principi del mandat del seu marit, l’activisme polític de l’Eleanor no es veia amb bons ulls entre l’opinió pública, i que va rebre molts atacs de la premsa de l’època, a pesar que ha acabat convertint-se en un dels personatges més admirats del segle XX, per davant de figures com Churchill o Gandhi.