Les meves paraules a la presentació, en nom de la Fundació Rafael Campalans, del llibre “Cataluña, Federación o Independencia” de José Antonio González Casanova
Barcelona, 23 de febrer de 2015

Agraeixo la possibilitat de participar en nom de la Fundació Rafael Campalans en la presentació del darrer llibre de José Antonio González Casanova.

Estem davant d’un llibre que es deixa devorar amb fruïció però que alhora et convida a assaborir-ne el contingut amb el plaer de la relectura d’alguns paràgrafs carregats de valentia, claredat i sobretot, ironia. En aquesta darrera m’hi entretindré més endavant.

Fa ja gairebé un any i mig, precisament en la presentació també a la FRC de la Invitació al Federalisme d’un altre José Antonio –Pérez Tápias-, i destacant el sentit comú que transpirava tot el llibre, ja comentava la importància d’afirmar, encara que no estigui de moda, els mèrits de l’Estat Autonòmic d’una banda (que hi són i no són pocs) i de l’altra, subratllar també i amb la mateixa rotunditat, que avui estem davant un final d’etapa.

Aquelles virtuts es troben també en aquest llibre. La perspectiva que aporta aquí González Casanova, tanmateix, va més enllà ja que com el títol ja anuncia, s’aborda no tan sols una defensa de la solució federal sinó sobretot una diagnosi a plena llum del dia de les tesis independentistes i la seva evolució.
Però permeteu-me que parli abans de l’autor.

Seguir llegint…

Fòrum Cívic – Nou Cicle (IdEC, 2 de desembre de 2014)

Benvinguts i benvingudes
Gràcies per venir i gràcies a la Universitat per l’acollida

Faré una presentació molt breu… vull que tot el temps el tinguin les persones que avui ens acompanyen.
I també, vull que tinguem temps per un debat entre tothom.

El debat es per a preguntar-nos: “Catalunya, cap a on?”
I el primer que he de dir és que és una pregunta oberta… sense respondre, tot i que hi ha moltes respostes possibles.
El primer que cal dir és que no es pot determinar cap a on anem… sense saber què volem.
Algunes opcions polítiques sí que ja tenen el nord posat; d’altres depèn; una part no vol anar enlloc; i la majoria dels catalanes i catalanes pensem que així com estem, no podem continuar.

Per obrir la ment, no per dictar doctrina, per obrir camins, no per traçar l’itinerari… estem avui aquí.
Aquest és l’esperit d’aquest acte.
Ens fem preguntes perquè no tenim totes les respostes.

Seguir llegint…

Data de publicació: 8 de Novembre de 2014

El 9N viuré activament la ”jornada de participació ciutadana”, com ho faran centenars de milers de catalans i catalanes. Espero -i desitjo- que sigui una gran festa cívica. I que sigui un èxit de participació. Ho faré, com cada any, i en especial des del 2010, per expressar, juntament amb la majoria del país, que volem decidir un nou model de relació amb Espanya. Ho vaig fer aleshores, al costat dels Presidents del meu país i de tantes i tantes persones, i ho faré novament diumenge, com una ciutadana més que vol dir-li al Govern de l’Estat, al seu President Mariano Rajoy i també al conjunt de les forces polítiques espanyoles, que així no podem continuar, ni estar.

Seguir llegint…

Autors: Odón Elorza i Laia Bonet
Publicat a: El Periódico
Data de la publicació: 1 de Setembre de 2014

Los federalistas sí podemos hacer realidad una vía de consulta legal para Catalunya que sea respetuosa con el Estado de Derecho si su desarrollo, con garantías, se ajusta a una Ley de Claridad aprobada por Las Cortes. Mediante esa Ley de Claridad, necesaria para posibilitar consultas sobre una eventual secesión, se respetaría también el principio democrático al ofrecer cauces para que una voluntad concreta se expresara de acuerdo con unas reglas y garantías claras.

Esta Ley tendría la virtud -y oportunidad- de separar el debate urgente -aplazado y bloqueado- de la reforma constitucional, de esta otra iniciativa que debería garantizar aquel principio democrático. Catalunya no puede esperar más. Y España no se lo puede permitir. Por tanto, es una exigencia de todos los demócratas.

Seguir llegint…

Data de publicació: 13 d’Agost de 2014

Aristòtil, a la seva Ètica a Nicòmac, sostenia que la felicitat era la finalitat última de l’ésser humà. No obstant això, aquesta felicitat, per al filòsof, només era possible si estàvem organitzats en una polis, en una ciutat. La paraula «felicitat» va anar caient en desús com a objectiu i finalitat. Es va començar a parlar menys d’ella en filosofia i va desaparèixer gairebé del tot de l’espai polític. Aquest darrer punt va confirmar-se fa alguns anys amb una investigació del professor Miguel Rebollo, qui, després d’analitzar el contingut semàntic d’una infinitat de textos polítics, va concloure que el terme «felicitat» havia estat desterrat del lèxic de polítics i d’intel·lectuals.

Seguir llegint…

Data de publicació: 1 de Juliol de 2014

La setmana passada el Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de llei de la reforma fiscal. Una reforma que arriba quan les dades sobre la desigualtat a Espanya senyalen una escletxa quasi bé irrecuperable per a milions de persones. Just quan més calen polítiques actives contra la desigualtat i l’exclusió, Mariano Rajoy aplica les tisores, un cop més. Tisores contra els serveis públics, primer. I ara, tisores a favor dels més afavorits. Tisores que trenquen la cohesió i posen en perill el desenvolupament. No hi ha progrés sense justícia social. Ni progrés moral. Ni progrés socioeconòmic. Una dada recent: la pobresa infantil ja és 27,5% i gastem 14% menys per combatre-la. I una altra dada estructural: la crisi acaba amb la convergència d’Espanya amb Europa. El PIB per càpita baixa al 95% de la mitjana (105% el 2007). És en -i des de- aquesta realitat on cal reflexionar sobre la reforma fiscal del PP.

Seguir llegint…

Data de la intervenció: 15 de Juny de 2014

Companys i companyes,

És el moment de la responsabilitat
i de no enganyar-nos més amb solucions tàctiques,
amb pedaços.

Les decisions que prenem avui i les que prendrem
en les properes setmanes podrien portar-nos, un cop més, a confondre el que és urgent, amb el que és important.
I ja no tenim més marge.

Avui, aquest Consell té la legitimitat per decidir
el futur del PSC.
Però ni el partit ni les sigles són nostres, exclusivament.
Ens devem, també, -i en especial- als nostres electors
(als que teníem i hem perdut, als que ja no confien, i als que encara hi són sense il·lusió)
Ens devem a la nostra història, també.

Aquests són els cinc reptes que crec
-i compateixo amb molts de vosaltres- que són imprescindibles.

1. Un projecte de majories per a la majoria.
Ens cal un debat a fons sobre com podem vertebrar una majoria social i nacional que esdevingui una majoria política.
No podem renunciar a la majoria.
Volem governar Catalunya, aquest ha de ser el nostre objectiu irrenunciable. Perquè el govern és la clau per garantir el nostre horitzó de justícia social.

Seguir llegint…

Autors: Laia Bonet y Jordi Font
Publicat a: El País, 23 de maig de 2014

Ante las elecciones al Parlamento europeo, han proliferado en Catalunya las voces que reducen lo que está en juego al vigente pleito entre Catalunya y España. Nos contamos entre quienes piensan que es imprescindible la palanca unitaria del catalanismo, en su pluralidad, para sacar al gobierno español de su encastillamiento y para situarlo en la imprescindible lógica del diálogo y del pacto entre un Estado-nación español y una vieja nació catalana que pervivió a todos los intentos de asimilarla y liquidarla. Pero pensamos que es una simplificación tratar de reducir una cita electoral europea a un móvil meramente nacional. Eso es lo que denunciamos en los nacionalismos de Estado y en las opciones populistas y antieuropeas, que ralentizan el avance urgente hacia la unión económica y política de Europa.

Seguir llegint…

Una de les nostres “llavors” és la capacitat d’explorar nous llenguatges per a l’acció i la intervenció polítiques. Volem ser pioners amb iniciatives de creativitat política i… gràfiques. I dissenyarem conceptes i idees per l’activisme polític des d’una perspectiva d’esquerres oberta i plural. Materials per a l’acció.

memes_2014-05
He volgut deixar passar uns dies abans de compartir aquesta reflexió pública sobre el procés de primàries del PSC de Barcelona i el seu resultat. Em calia temps per analitzar a fons les dades, temps per pensar i per parlar amb moltes persones. Calia escoltar. Un cop més, escoltar. I distanciar-me, mínimament, de l’impacte emocional del resultat electoral. Quan es perden unes eleccions la temptació a subestimar el que s’ha obtingut és proporcional, també, a l’excés amb el que, qui les guanya, tendeix a sobreestimar el resultat i la seva transcendència. Cal fer un esforç d’honestedat política en la victòria i en la derrota. I en especial, d’humilitat. Res del que ha passat acredita l’eufòria. Per part meva, ho intentaré.

El primer que vull fer és demanar disculpes a totes les persones que ens van votar, a les que ens van avalar, a les que ens han animat i han treballat amb entusiasme i generositat en la nostra campanya. A les que pensaven que, amb seguretat, podríem passar a segona volta i confiaven que podríem concentrar el vot renovador. La seva decepció es també la meva. Sempre em preguntaré què més hagués pogut fer. I segurament hem comès alguns errors de càlcul o d’estratègia. O era insuficient la meva oferta personal, que també pot ser. Però la nostra proposta no era només una opció per disputar el poder (que justificaria qualsevol tàctica) sinó també una manera d’entendre la política, la seva praxis i el model de partit. Volia sumar dins i fora del PSC. Però la polarització dins contra fora i a la inversa, ha impedit, també, que la nostra oferta emergís com una opció real de canvi renovador. Hem quedat atrapats i sense força per obrir un tercer espai tan integrador com renovador i guanyador.

Hem fet una gran campanya, crec. Però convertir la il·lusió en força, l’energia en capacitat, i l’entusiasme en vots, reclama un model organitzatiu, uns recursos humans i materials i una consolidació estructural que no hem estat capaços de crear, ni de compensar amb nova energia cívica ciutadana. La participació –massa baixa- no ha permès desbordar la capacitat de resiliència de la vella política. No és suficient la simpatia, cal efectivitat. Convertir els desitjos en objectius progressius i acumulatius, és a dir, que permetin avançar, és part de la responsabilitat del lideratge polític. I en sóc responsable.

Seguir llegint…

Imprimir  ·  PDF:  Versió català