Xerrada al PSC d’El Masnou
Data de la xerrada: 28 de gener de 2013
1. L’objectiu del debat: com pot ser útil el PSC a un país esquinçat per una múltiple crisi (econòmica, social, institucional, nacional i democràtica).
2. Mirar enrere, cap al debat d’aquesta setmana, tan sols és necessari per saber que ha passat, no per retreure’ns actituds.
3. El debat sobre la declaració de sobirania i el posicionament del PSC en aquest debat demostren que no es tracta d’un problema de indisciplina sinó polític: quin és l’espai que vol ocupar el PSC en l’escenari polític català els propers anys?
4. L’objectiu del debat per tant, més que mirar enrere, ens porta a mirar endavant. El repte és donar resposta a aquestes preguntes:
a. Com fer del PSC la síntesi de la societat catalana d’avui? I del segle XXI?
b. Com recosir el partit per poder recosir la societat?
c. Volem arribar a més ciutadans o a menys?
d. Com fer possible la transversalitat en un escenari atrinxerat?
5. Podem assolir aquest repte si el PSC té voluntat d’autogovern i per tant vocació majoritària per construir una alternativa real.
6. Podem assolir aquest repte si sabem analitzar bé:
a. On som: què evidencien els resultats electorals.
b. Què passa: quins són els corrents de fons en la societat catalana actual.
7. Però per aconseguir aquest repte el COM és fonamental:
a. Actitud: la democràcia va més enllà de càlculs aritmètics.
b. Estratègia: cal planificar les estratègies a mig i llarg termini. Cal planificar i anticipar les posicions en la negociació sobre les posicions d’altri, a part de defensar les posicions pròpies.
8. El camí és llarg: reconstrucció d’una proposta transversal d’esquerres com a veritable alternativa de Govern a Catalunya.
9. La bandera a alçar és la de la regeneració democràtica: nova política, clara i transparent.
10. I ara què? A curt termini, cal trencar la inèrcia política! Per això no calen passes enrere sinó passes endavant per oferir una alternativa i un servei al PSC, a l’esquerra i a Catalunya.
Imprimir · PDF: Versió català
Aquesta setmana hem conegut les darreres dades de l’Enquesta de la Població Activa: 6 milions d’aturats a Espanya, dels quals 900.000 a Catalunya. Tal i com El Periódico afirmava en portada, 1.895 aturats més cada dia durant el darrer trimestre. No són xifres, són persones, famílies senceres. Estadístiques dures i contundents, sense cap nota positiva més enllà del desig que s’hagi tocat fons en aquesta llarga crisi. No hi ha cap dubte que l’atur (i el desequilibrat model productiu) és el nostre principal problema social, econòmic i, en conseqüència, polític.
La sortida de la situació actual hauria de comportar necessàriament la depuració de responsabilitats en la gestió financera i en la vigilància del nostre sistema bancari i, alhora, un ampli procés de regeneració democràtica en política. El perillós còctel impunitat-corrupció és letal per a la recuperació de la confiança col·lectiva en les nostres possibilitats i en les nostres institucions democràtiques. La societat, i molt especialment aquelles persones que més estant patint l’atur des de fa temps, necessiten veure que el sistema és igual per a tothom. Sense depuració de responsabilitats i sense regeneració ètica encara tardarem més a veure la llum.
Els socialistes catalans hem de liderar, simultàniament, els dos combats: contra la crisi, contra la corrupció. Si no ho fem, no podrem ni representar ni gestionar les expectatives que la política torni a agafar el volant de la direcció del nostre futur compartit. El descrèdit de la política s’ha agreujat per la seva incapacitat per embridar el desbocat sistema financer especulatiu i, alhora, per la seves dificultats per dirigir i regular el nostre model econòmic.
Sobta que, en aquestes circumstàncies greus, el President Mas encara no hagi trobat temps i energia per a oferir un gran acord nacional contra la crisi (al qual caldria afegir un pacte contra la corrupció i la transparència), ni hagi convocat la cimera política i social a la que es va comprometre ja fa setmanes, després del resultat electoral obtingut. El President dóna símptomes de desorientació i d’inacció. De la mateixa manera que el dret a decidir, comporta el deure d’encertar… el dret a governar, comporta el deure d’actuar. On és el President? Què espera?
Imprimir · PDF: Versió català
Article publicat a: El País
Els errors i els dèficits inicials (democràtics i jurídics) de la Declaració de Sobirania, així com no poques actituds partidistes i sectàries, han impedit un acord d’àmplia base política. El sobiranisme, interpretat com s’ha fet, no aconsegueix així esdevenir el denominador comú del catalanisme.
Alguns han tingut la temptació de considerar rellevant la Declaració si, precisament, no la votaven els socialistes. I els hem facilitat la seva estratègia. Hem deixat de lluitar per la nostra interpretació del concepte de sobirania i així hem contribuït passivament a la seva assimilació independentista. Els ha anat bé a alguns per ancorar el PSC en l’immobilisme. I a d’altres els ha anat molt bé que això succeís. Per combatre la visió nacionalista de Catalunya no n’hi ha prou amb oposar-se, cal proposar i defensar una altra visió del país. I avui hem perdut una altra oportunitat.
El procés que ha portat al nucli directiu del PSC a ordenar als diputats i diputades del Parlament de votar en contra de la Declaració de Sobirania que s’ha aprovat, ha posat de manifest, novament, greus evidències en el nostre projecte polític.
La primera radica en els processos d’anàlisi, interpretació, deliberació i decisió de les grans línies i apostes estratègiques. El debat és substitut per l’obediència, el diàleg constructiu per la imposició de l’autoritat. Es menyspreen les veus i raons diferenciades. No es busca la síntesi, s’imposa una lògica. Es redueix l’argumentació a la suma de majories i de minories. I en base a aquest càlcul, s’atribueix l’assignació e valor i d’encert: la majoria sempre té raó. Té el poder, que no és el mateix. I en aquest bucle seguim.
La segona té a veure amb la capacitat d’analitzar, no tan sols els contextos i els fets, sinó les raons i les corrents de fons de la societat catalana, i, per tant, encapçalar la reconstrucció de l’espai socialista a Catalunya. Ni hem analitzat el resultat electoral obtingut (ajornament vergonyant per una organització democràtica) ni hem llegit bé les demandes de la nostra societat que ens demanen un projecte polític clarament nacional, de nova esquerra i de nova política més propera i transparent. Radicalitat nacional i democràtica.
Fecha de publicación: 21 de Enero 2013
Laia Bonet, Miembro de la Comisión Ejecutiva Nacional del PSC
En medio de la encrucijada de la crisis social, económica, democrática, existe también una crisis nacional: insatisfacción mayoritaria con la situación actual de las relaciones entre Catalunya i España y rechazo al statu quo des de la sentencia del Estatut, con la que no sólo se recortaron las aspiraciones de mejora del autogobierno sino que se rompió el pacto constituyente.
En esta situación, cada fuerza política plantea legítimamente su respuesta a la situación: su proyecto. Pero si algún punto de coincidencia han ofrecido la pasadas elecciones es entorno a cómo plantear las soluciones: el 80 % de la cámara parlamentaria actual defendió en su programa electoral que la solución a esta crisis nacional debía partir de una acción: escuchar antes la opinión de los ciudadanos. Es el derecho a decidir.
Tres pueden ser las claves que, a mi juicio, pueden ayudarnos a recuperar la seguridad y la confianza que empieza a desdibujarse respecto a si la política catalana, en su conjunto, sabe a dónde va.
Modestia. El President Artur Mas está haciendo una lectura simple de los resultados electorales. Confunde la mayoría parlamentaria con mayoría social. Tiene legitimidad pero la puede perder si no es capaz de actuar como President de todos, en lugar de ser prisionero de su acuerdo de investidura. El preocupante planteamiento inicial de la Declaració de Sobirania no es simplemente un error, es el síntoma de un equívoco democrático grave. No buscaba una consulta, buscaba una aclamación a un determinado proyecto político. La primera opción era democrática, la segunda no lo es. Grave.
Generosidad. El PSC afirma que no está para ayudar a Artur Mas a salir del lío en el que estamos metidos. Pero el lío, lo tiene Catalunya. Y los socialistas catalanes no podemos renunciar a ser útiles, efectivos y prácticos en servir a los intereses de Catalunya y sus ciudadanos. Por ello, debería desvincularse la defensa del derecho a decidir de la de cada uno de los legítimos proyectos de cada fuerza política: la independencia (identificada patrimonialmente y exclusivamente por sus mismos defensores con el término soberanía), el federalismo, o el confederalismo.
Inteligencia. La “Llei de consultes populars per via de referèndum” de 2010, aprobada y en vigor, puede contener la llave para salir del atolladero en el que nos encontramos. Nadie puede discutir que la Generalitat de Catalunya, en el ámbito de sus competencias, incluso de sus funciones, pueda consultar a la ciudadanía para iniciar, con más fuerza y legitimidad, un proceso de renegociación competencial, de pacto fiscal o de relación con el Estado. Necesitamos articular un proceso de nuevo statu quo (mejora, evolución o cambio, según sea cada proyecto político) pero no podremos conseguirlo ignorando el amplio marco legal en el que vivimos ni unilateralmente. Sin legalidad y sin negociación. Por ello, empezar este camino con la fuerza de la consulta nos dará más legitimidad democrática. Razones y votos. Esta Ley, aunque sea de otro gobierno, puede ser muy útil si sabemos explorar, con inteligencia, sus posibilidades. No seamos adanistas. Tenemos ya un buen instrumento.
L’esquerra, i amb ella el socialisme, ha abandonat la societat activa, emprenedora, creativa. Ha deixat d’estar present a la cultura, a la recerca o a la indústria. Espais propers, que no només havien estat sempre escoltats, sinó viscuts i compartits.
L’esquerra, i amb ella el socialisme, ha deixat aparentment de tenir respostes i solucions per a una crisi econòmica i social que pretén fer-nos creure cada dia que “no hi ha alternativa”; que l’Estat del benestar és un luxe i amb ell, el gran valor de la igualtat d’oportunitats de tots els ciutadans o fins i tot la mateixa idea de vida digna.
L’esquerra, i amb ella el socialisme, ha defugit fins ara la gran responsabilitat d’afrontar les respostes dràstiques però imprescindibles i urgents per abordar la crisi democràtica; per recuperar el respecte de tots els ciutadans a les institucions, i en definitiva al concepte d’allò públic; per construir una nova manera de fer política adaptada als principis d’actuació i valors que exigim o hauríem d’exigir-nos tots, com a ciutadans, al segle XXI: transparència, exemplaritat, honestedat, responsabilitat.
Aquestes qüestions, entre d’altres, van ser objecte de menció i reflexió en l’Acte que el col·lectiu Avancem va organitzar el passat dimecres dia 16 al teatre del Raval. D’actes com aquest, de retrobament i debat, amb veus plurals de la societat i les diverses forces polítiques de l’esquerra, en caldran molts en els propers temps.
Davant d’aquests reptes, com avançar? Cap a on? I concretament, els Socialistes de Catalunya han d’avançar, però cap a on?
Els Socialistes de Catalunya, per estar en condicions d’aportar i fer una contribució a aquest procés hauran d’avançar en tres direccions simultànies:
La legislatura cridada a ser decisiva pel futur del nostre país comença amb mal peu. I no podrem sortir de la cruïlla a la que ens ha conduït la nostra crisi institucional, social, econòmica i democràtica, si defugim constantment l’única eina vàlida per aquests temps: el debat. El debat respectuós.
El 25 de setembre passat 114 dels 135 diputats de la cambra (CiU, PSC, ICV, ERC, Si i DC) es van pronunciar a favor de diverses resolucions que incorporaven el dret a decidir. A la campanya electoral subsegüent, les forces que defensaven en el seu programa electoral l’ús d’aquesta eina democràtica van obtenir un total de 107 escons (CiU, ERC, PSC, ICV i CUP). Pràcticament un 80% de la cambra.
La virtut d’aquestes dades és que a més suposaven unir en una mateixa demanda -en un mateix projecte- a forces que, partint de la insatisfacció respecte la situació actual i la negativa a l’estatus quo, defensen horitzons nacionals diferents. Si això és així, és perquè aquelles que defensen el federalisme (en fórmules més o menys coincidents) o fins i tot el confederalisme, assumeixen que arribats a la situació actual, no és possible avançar cap a cap horitzó sense escoltar prèviament la ciutadania. Una ciutadania que demanda cada vegada més participar en les grans decisions polítiques del país. Una ciutadania que ja no accepta participar cada 4 anys mitjançant el seu vot a una llista tancada i bloquejada de la que ni coneix els representants ni la seva activitat diària. Una ciutadania que majoritàriament (2 de cada 3 ciutadans) ja no se sent satisfeta amb la nostra democràcia, tal com destaquen els baròmetres del CIS de finals de 2012.
La consulta és doncs, una indubtable eina de regeneració democràtica.
Consultar és demanar l’opinió o el parer. Crec que ningú pot discrepar d’aquesta definició. Per això és incomprensible que la legislatura hagi començat amb una autèntica burla a la democràcia: la “Proposta de resolució de la Declaració de Sobirania del Poble Català” pactada unilateralment per dues forces parlamentàries, CiU i ERC, que sumen tan sols 71 diputats, el 52% de la cambra.
Article publicat a: El País
Data de publicació: 1 de Desembre de 2012
Laia Bonet, Jurista. Miembro de la Comisión Ejecutiva Nacional del PSC
Lo peor de tocar fondo es no ser consciente de ello. El PSC ha obtenido el peor resultado de su historia. Consolarse en el batacazo de Artur Mas o en haber obtenido algún escaño más que en el peor de los sondeos es inaceptable. Los electores se merecen más respeto y nuestros afiliados, más rigor.
Es tiempo de análisis y el miedo y la comodidad no pueden atenazarnos. El fantasma del pensamiento conservador y posibilista no debe imponerse. Creo que nos debemos un proceso serio de reflexión sobre el que apunto algunas ideas.
1. Realismo. Un dato: el PSC es la cuarta fuerza en Barcelona ciudad, a sólo unos centenares de votos de la quinta. Cuando se pierde en la capital, difícilmente se puede gobernar el país. Es el momento de la humildad. Comprender que somos la sombra desdibujada de lo que fuimos, nos permitiría iniciar un proceso honesto y profundo de cambios. Sin esta imprescindible humildad no volveremos a ser creíbles.
2. Responsabilidad. En política, las urnas sitúan a cada uno en su lugar. Artur Mas, con su fracaso, ha situado al país en un difícil callejón. Pero el retroceso del PSC también tiene responsables. Conformarse con el análisis simple de las dificultades del contexto o la imposibilidad de consolidación del nuevo proyecto es condenarnos a la pereza y a la inacción. Los electores quieren que saquemos conclusiones y que actuemos en consecuencia. Es el primer paso para recuperar su confianza y para ser útiles en una situación tan compleja.
3. Renovación. En estos momentos el PSC ya no puede generar procesos de renovación desde su propia realidad. La capacidad endógena de crear dinámicas de cambio y renovación no son suficientes. La impostura del relevo generacional o el frustrado último intento del Congreso del NOU PSC debería ofrecernos algunas enseñanzas. Cambiar de caras es fácil, renovar las ideas y el proyecto, no tanto.
Data de publicació: 24 de Setembre de 2012
Los socialistas catalanes llegamos al escenario político del 11S en la peor de las situaciones. Derrotas electorales, falta de conexión social y de coraje político, débil liderazgo y evanescencia de nuestra propuesta básica para Catalunya: el federalismo. A fuerza de repetirlo como un mantra, y de no concretarlo ni practicarlo, nos hemos quedado con un concepto que resuena como un eco en el vacío. Era más fácil repetir que convencer y aplicar.
Ahora podemos quedar, de nuevo, atrapados por la pereza y la autosuficiencia. Las tentaciones resistencialistas, las que prefieren representar a una parte de los catalanes o las que se identifican, en trazo grueso, con el anti-independentismo, formarían parte de esta nueva letanía.
Creo, sinceramente, que hay una demanda política latente entre la independencia y el federalismo (que ha perdido, quizás, su oportunidad). Los socialistas catalanes, situados ante una encrucijada, podemos refugiarnos en lo que pudo ser y no fue, o abrirnos al reto (y al vértigo) de repensar, desde posiciones progresistas, una oferta para la mayoría. Estas son las claves de la tercera vía.
Les raons per estar a la manifestació convocada per l’ANC amb el lema, “Catalunya, nou estat d’Europa”, són cada cop més diverses i plurals, com ho seran les motivacions dels assistents. Ho explicava molt bé, per exemple, Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO en un article recent quan afirmava que els carrers expressarien molts i diversos malestars i reivindicacions, des de la ruptura de l’estret marc que limita l’autogovern fins l’exigència del pacte fiscal, passant per la demanda al Govern de Catalunya de posar fi a les retallades. A més, és cert que a la manifestació participaran molts ciutadans de sensibilitats molt diferents de tot el catalanisme polític. També molts votants, simpatitzants, militants i dirigents socialistes.
Estant garantides la pluralitat, la diversitat i la meva identificació amb una part significativa dels assistents, no em conformo amb aquests arguments per defensar la meva participació. No busco coartades, busco raons. La manifestació és clara i diàfana en el seu lema i en el seu esperit majoritari i originari. Però tot i que no sóc independentista, tampoc sóc cega ni sorda. I aquí radicaria el nucli central de la meva argumentació.
Vull anar-hi per veure-ho i viure-ho. Per sentir, de primera mà, les emocions i les sensacions d’una part, segurament majoritària, dels meus conciutadans. No renuncio a les meves conviccions, de cap manera, però com a demòcrata, catalanista i socialista, estic disposada a transformar-les, si crec honestament que serveixen millor a la causa de la justícia social i de l’autogovern de Catalunya. Sóc socialista, per això i a causa d’això sóc, sobretot, demòcrata.
Data de publicació: 6 de setembre de 2012
Para abordar los retos necesitamos menos pasión nacional y más pasión democrática
No es ningún secreto que el socialismo catalán atraviesa una profunda crisis, hasta el punto de que proliferan quienes o bien lo dan por muerto o bien achacan su maltrecho estado a errores de fondo en sus opciones estratégicas, cuando no al propio hecho de su misma existencia independiente del socialismo español.
Es especialmente sustantiva la crítica que se hace al socialismo catalán de haber desaprovechado sus años de gobierno para imponer su modelo de sociedad y desmontar el paradigma nacionalista, considerado como expresión de la hegemonía burguesa. Así lo defendía en estas mismas páginas José Luis Álvarez, en su artículo La lucha final de la burguesía catalana. Pero aquí hay un malentendido: no es lo mismo un partido nacionalista que un partido nacional, y el PSC es desde su nacimiento un partido nacional catalán, que reconoce Catalunya como un sujeto político con identidad propia, compartiendo por tanto los fundamentos básicos del catalanismo (reconocimiento nacional y autogobierno) y aportando al mismo la tradición federalista.
En consecuencia, nunca el PSC ha considerado que el autogobierno entrara en contradicción con su programa de reforma social, antes al contrario: para realizar dicho programa era y es necesario un potente instrumento político para llevarlo a cabo. Este es el sentido profundo de la reforma del Estatuto impulsada por el Gobierno de izquierdas y catalanista presidido por Pasqual Maragall y de la defensa que hizo del mismo José Montilla. Esta opción no significaba subordinarse a la hegemonía política e ideológica del nacionalismo conservador, sino precisamente la prueba de la voluntad de disputarle dicha hegemonía.
