- Laia Bonet - http://laiabonet.cat -

Ni burles, ni excuses

  
Data de publicació: 13 de gener de 2013

La legislatura cridada a ser decisiva pel futur del nostre país comença amb mal peu. I no podrem sortir de la cruïlla a la que ens ha conduït la nostra crisi institucional, social, econòmica i democràtica, si defugim constantment l’única eina vàlida per aquests temps: el debat. El debat respectuós.

El 25 de setembre passat 114 dels 135 diputats de la cambra (CiU, PSC, ICV, ERC, Si i DC) es van pronunciar a favor de diverses resolucions que incorporaven el dret a decidir. A la campanya electoral subsegüent, les forces que defensaven en el seu programa electoral l’ús d’aquesta eina democràtica van obtenir un total de 107 escons (CiU, ERC, PSC, ICV i CUP). Pràcticament un 80% de la cambra.

La virtut d’aquestes dades és que a més suposaven unir en una mateixa demanda -en un mateix projecte- a forces que, partint de la insatisfacció respecte la situació actual i la negativa a l’estatus quo, defensen horitzons nacionals diferents. Si això és així, és perquè aquelles que defensen el federalisme (en fórmules més o menys coincidents) o fins i tot el confederalisme, assumeixen que arribats a la situació actual, no és possible avançar cap a cap horitzó sense escoltar prèviament la ciutadania. Una ciutadania que demanda cada vegada més participar en les grans decisions polítiques del país. Una ciutadania que ja no accepta participar cada 4 anys mitjançant el seu vot a una llista tancada i bloquejada de la que ni coneix els representants ni la seva activitat diària. Una ciutadania que majoritàriament (2 de cada 3 ciutadans) ja no se sent satisfeta amb la nostra democràcia, tal com destaquen els baròmetres del CIS de finals de 2012.

La consulta és doncs, una indubtable eina de regeneració democràtica.

Consultar és demanar l’opinió o el parer. Crec que ningú pot discrepar d’aquesta definició. Per això és incomprensible que la legislatura hagi començat amb una autèntica burla a la democràcia: la “Proposta de resolució de la Declaració de Sobirania del Poble Català” pactada unilateralment per dues forces parlamentàries, CiU i ERC, que sumen tan sols 71 diputats, el 52% de la cambra.

Més enllà de la renúncia a obtenir un major consens en les pròpies institucions del país, element gens irrellevant a l’hora d’encetar les negociacions amb l’Estat, la burla s’expressa clarament en el text que es posiciona a favor de “fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un nou Estat”.

Per què cal la consulta, doncs, si ja s’afirma l’horitzó al que es vol arribar? Com es pot compatibilitzar una afirmació com aquesta amb la declaració que segueix?: “El procés de l’exercici del dret a decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d’opcions i el respecte a totes elles, a través de la deliberació i el diàleg”.

O es tracta d’autèntics aprenents d’estrategues però amb responsabilitats polítiques i institucionals de les que haurien d’haver de donar compte, o la consulta és una autèntica burla i la més clara expressió de falta de respecte a la voluntat de la ciutadania, que encara no s’ha pronunciat, tot i que el text de CiU i ERC ja li atribueixi la funció d’haver de “legitimar” el “procés per a la constitució d’un nou Estat” amb una “decisió majoritària”.

Cal recuperar doncs, el consens que hi havia sobre el dret a decidir, i cal fer-ho de la mà del respecte a la democràcia, que no és altre que el respecte que es mereix la ciutadania.

I si no valen mals estrategues ni males pràctiques democràtiques –aquí-, el que tampoc val és –allà- aferrar-se a aquestes pràctiques com a pretext per renunciar al debat sobre una demanda que compta amb el suport del 80% del Parlament de Catalunya: el dret a decidir.

Això és el que demostren alguns quan es neguen a parlar d’aquest tema preveient necessàriament que la consulta serà il·legal sí o sí i amenacen amb l’ús a totes les respostes i mecanismes que ofereix el nostre ordenament jurídic per “impedir-ho”.

Però també és el que malauradament semblen defensar alguns altres quan afirmen que no cal parlar de dret de decidir perquè la resolució de CiU i ERC ja prejutja el resultat, la independència. O quan responen que no cal parlar-ne, que no cal debatre, perquè prejutgen –ells també- que “no ens posarem d’acord”. O quan proposen, que enlloc de parlar del dret a decidir, del que cal parlar és d’una reforma de la Constitució per avançar cap a un Estat federal. I és clar que sí, cal parlar-ne i no només parlar-ne, sinó fer-la afectiva i de forma urgent. Però no val enganyar ni enganyar-se: la reforma de la Constitució i el dret a decidir no són “cartes” intercanviables. Ambdues són necessàries. Una fa referència al projecte polític; l’altra parla de la cultura democràtica, de l’eina democràtica per assolir-lo: escoltar.

No és temps d’excuses ni de burles a la democràcia. És temps de debat a fons. És temps d’escoltar.

Enllaç a l’article publicat a “El Periódico” en català
Enllaç a l’article publicat a “El Periódico” en castellà

S’ha fet menció d’aquest article a: Diari Ara i Singular Digital

Fecha de publicación: 13 de enero de 2013

La legislatura llamada a ser decisiva para el futuro de nuestro país empieza con mal pie. Y no podremos salir de la encrucijada a la que nos ha conducido nuestra crisis institucional, social, económica y democrática, si rehuimos constantemente la única herramienta válida para estos tiempos: el debate. El debate respetuoso.

El 25 de septiembre pasado, 114 de los 135 diputados de la Cámara (CiU, PSC, ICV, ERC, Si y DC) se pronunciaron a favor de varias resoluciones que incorporaban el derecho a decidir. En la campaña electoral subsiguiente, las fuerzas que defendían en su programa electoral el uso de esta herramienta democrática obtuvieron un total de 107 escaños (CiU, ERC, PSC, ICV y CUP). Prácticamente un 80% de la Cámara.

La virtud de estos datos es que además suponían unir en una misma demanda –en un mismo proyecto– a fuerzas que, partiendo de la insatisfacción respecto de la situación actual y a la negativa al statu quo, defienden horizontes nacionales diferentes. Si esto es así, es porque aquellas que defienden el federalismo (en fórmulas más o menos coincidentes) o incluso el confederalismo, asumen que llegados a la situación actual, no es posible avanzar hacia ningún horizonte sin escuchar previamente a la ciudadanía. Una ciudadanía que demanda cada vez más participar en las grandes decisiones políticas del país. Una ciudadanía que ya no acepta participar cada cuatro años mediante su voto a una lista cerrada y bloqueada de la que ni conoce los representantes ni su actividad diaria. Una ciudadanía que mayoritariamente (dos de cada tres ciudadanos) ya no se siente satisfecha con nuestra democracia, tal como destacan los barómetros del CIS de finales del 2012.

La consulta es pues, una indudable herramienta de regeneración democrática.

EL PACTO UNILATERAL CiU-ERC

Consultar es pedir la opinión o el parecer. Creo que nadie puede discrepar de esta definición. Por eso es incomprensible que la legislatura haya empezado con una auténtica burla a la democracia: la ‘Propuesta de resolución de la Declaración de Soberanía del Pueblo Catalánpactada unilateralmente por dos fuerzas parlamentarias, CiU y ERC, que suman tan solo 71 diputados, el 52% de la Cámara.

Más allá de la renuncia a obtener un mayor consenso en las propias instituciones del país, elemento nada irrelevante a la hora de comenzar las negociaciones con el Estado, la burla se expresa claramente en el texto que se posiciona a favor de “hacer efectiva la voluntad de constituir Catalunya en un nuevo Estado“.

¿Por qué hace falta la consulta, pues, si ya se afirma el horizonte al que se quiere llegar? ¿Cómo se puede compatibilizar una afirmación como esta con la declaración que sigue?: “El proceso del ejercicio del derecho a decidir será escrupulosamente democrático, garantizando especialmente la pluralidad de opciones y el respecto a todas ellas, a través de la deliberación y el diálogo”.

O se trata de auténticos aprendices de estrategas pero con responsabilidades políticas e institucionales de las que deberían dar cuenta, o la consulta es una auténtica burla y la más clara expresión de falta de respeto a la voluntad de la ciudadanía, que todavía no se ha pronunciado, a pesar de que el texto de CiU y ERC ya le atribuya la función de tener que “legitimar” el “proceso para la constitución de un nuevo Estado” con una “decisión mayoritaria”.

RECUPERAR EL CONSENSO

Hay que recuperar pues el consenso que había sobre el derecho a decidir, y hay que hacerlo de la mano del respeto a la democracia, que no es otro que el respeto que se merece la ciudadanía.

Y si no valen malos estrategas ni malas prácticas democráticas –aquí–, lo que tampoco vale es –allá– aferrarse a estas prácticas como pretexto para renunciar al debate sobre una demanda que cuenta con el apoyo del 80% del Parlament de Catalunya: el derecho a decidir.

Esto es lo que demuestran algunos cuando se niegan a hablar de este tema previendo necesariamente que la consulta será ilegal sí o sí y amenazan con el uso a todas las respuestas y mecanismos que ofrece nuestro ordenamiento jurídico para “impedirlo”.

Pero también es el que desgraciadamente parecen defender algunos otros cuando afirman que no hay que hablar de derecho de decidir porque la resolución de CiU y ERC ya prejuzga el resultado, la independencia. O cuando responden que no hay que hablar, que no hay que debatir, porque prejuzgan –ellos también– que “no nos pondremos de acuerdo”. O cuando proponen que en lugar de hablar del derecho a decidir, de lo que hay que hablar es de una reforma de la Constitución para avanzar hacia un Estado federal. Claro que sí, hay que hablar y no solo hablar, sino hacerla efectiva y de forma urgente. Pero no vale engañar ni engañarse: la reforma de la Constitución y el derecho a decidir no son “cartas” intercambiables. Ambas son necesarias. Una hace referencia al proyecto político; la otra habla de la cultura democrática, de la herramienta democrática para lograrlo: escuchar.

No es tiempo de excusas ni de burlas a la democracia. Es tiempo de debate a fondo. Es tiempo de escuchar.

Enlace al artículo publicado en “El Periódico” en catalán
Enlace al artículo publicado en “El Periódico” en castellano

Se ha hecho mención de este artículo en: Diari Ara y Singular Digital


Imprès des de Laia Bonet: http://laiabonet.cat

URL del document: http://laiabonet.cat/ni-burles-ni-excuses/

Copyright © 2008 Laia Bonet. Tots els drets reservats.