Laia Bonet, membre de l’executiva del PSC, té clar que és el moment d’una regeneració democràtica per tal de que els ciutadans puguin tornar a confiar en la política. Ens afirma que no deixarà el seu partit perquè en els moments difícils no s’ha de tirar mai la tovallola.

Va ser un error que el PSC votés no a la declaració de sobirania?
No haurien d’haver votat no. I miro el que ha passat a la votació del Parlament, no enfocant només el dia 23, sinó molt més endarrere. Ara bé, per arribar a poder votar sí, la negociació s’hauria d’haver enfocat d’una altra manera per part de tots els actors, també per part del PSC.

El president Mas podia haver intentat aglutinar totes les forces?
Sí, crec que sí. Així hi hauria hagut clarament la possibilitat d’evitar l’error inicial de prejutjar quin és el punt d’arribada abans de buscar l’acord sobre com s’hi vol arribar. Però, a més, corregit aquest error, crec que també hi hauria hagut més marge de negociació, perquè les actituds per part de tots són importants. I és que, a vegades, acabem fent debats sobre paraules que al final només perjudiquen la possibilitat d’un consens. El més important era començar amb una fotografia de consens màxim i, per això, calia que tothom sabés què s’anava a fer en aquesta votació. Per mi no hi havia cap altre objectiu que buscar el consens entorn d’una afirmació: que el camí que vulguem emprendre, l’emprendrem després d’escoltar els ciutadans.

Doncs, la direcció del PSC, precisament, no ha escoltat tots els seus militants…
Els mecanismes de presa de decisió en un partit són els que són. No només en el PSC. I són bastant incompatibles amb una lògica de negociació urgent i tancada. Al final, les decisions es prenen en els òrgans que tenen la legitimitat, des d’un punt de vista organitzatiu. Això permet acontentar tothom? És evident que no. Per això, és important que en aquests processos de negociació es sigui molt escrupolós amb l’actitud, a la taula de negociació i en dels debats interns de partit.

El PSC té un problema de lideratge?
La figura del lideratge en política està clarament en qüestió. I, fins i tot, aquells que no podríem dubtar que tenen un lideratge fort en el seu partit, com és el president Artur Mas, el resultat de les eleccions confirma que alguna escletxa també hi ha. Doncs més encara en partits com el nostre, que en els darrers anys no s’han caracteritzat per tenir un lideratge d’aquesta tipologia. És normal que debats com els que estem vivint en els darrers mesos, mostrin més les mancances de lideratge que no pas els encerts. Tots plegats hem d’aprendre a construir un nou concepte de lideratge, que probablement passi per lideratges menys messiànics i més compartits, però també més creïbles des d’un punt de vista del que hauria de ser un partit adaptat a les exigències de la ciutadania del segle XXI.

Xerrada al PSC d’El Masnou
Data de la xerrada: 28 de gener de 2013

1. L’objectiu del debat: com pot ser útil el PSC a un país esquinçat per una múltiple crisi (econòmica, social, institucional, nacional i democràtica).

2. Mirar enrere, cap al debat d’aquesta setmana, tan sols és necessari per saber que ha passat, no per retreure’ns actituds.

3. El debat sobre la declaració de sobirania i el posicionament del PSC en aquest debat demostren que no es tracta d’un problema de indisciplina sinó polític: quin és l’espai que vol ocupar el PSC en l’escenari polític català els propers anys?

4. L’objectiu del debat per tant, més que mirar enrere, ens porta a mirar endavant. El repte és donar resposta a aquestes preguntes:

a. Com fer del PSC la síntesi de la societat catalana d’avui? I del segle XXI?
b. Com recosir el partit per poder recosir la societat?
c. Volem arribar a més ciutadans o a menys?
d. Com fer possible la transversalitat en un escenari atrinxerat?

5. Podem assolir aquest repte si el PSC té voluntat d’autogovern i per tant vocació majoritària per construir una alternativa real.

6. Podem assolir aquest repte si sabem analitzar bé:

a. On som: què evidencien els resultats electorals.
b. Què passa: quins són els corrents de fons en la societat catalana actual.

7. Però per aconseguir aquest repte el COM és fonamental:

a. Actitud: la democràcia va més enllà de càlculs aritmètics.
b. Estratègia: cal planificar les estratègies a mig i llarg termini. Cal planificar i anticipar les posicions en la negociació sobre les posicions d’altri, a part de defensar les posicions pròpies.

8. El camí és llarg: reconstrucció d’una proposta transversal d’esquerres com a veritable alternativa de Govern a Catalunya.

9. La bandera a alçar és la de la regeneració democràtica: nova política, clara i transparent.

10. I ara què? A curt termini, cal trencar la inèrcia política! Per això no calen passes enrere sinó passes endavant per oferir una alternativa i un servei al PSC, a l’esquerra i a Catalunya.

Aquesta setmana hem conegut les darreres dades de l’Enquesta de la Població Activa: 6 milions d’aturats a Espanya, dels quals 900.000 a Catalunya. Tal i com El Periódico afirmava en portada, 1.895 aturats més cada dia durant el darrer trimestre. No són xifres, són persones, famílies senceres. Estadístiques dures i contundents, sense cap nota positiva més enllà del desig que s’hagi tocat fons en aquesta llarga crisi. No hi ha cap dubte que l’atur (i el desequilibrat model productiu) és el nostre principal problema social, econòmic i, en conseqüència, polític.

La sortida de la situació actual hauria de comportar necessàriament la depuració de responsabilitats en la gestió financera i en la vigilància del nostre sistema bancari i, alhora, un ampli procés de regeneració democràtica en política. El perillós còctel impunitat-corrupció és letal per a la recuperació de la confiança col·lectiva en les nostres possibilitats i en les nostres institucions democràtiques. La societat, i molt especialment aquelles persones que més estant patint l’atur des de fa temps, necessiten veure que el sistema és igual per a tothom. Sense depuració de responsabilitats i sense regeneració ètica encara tardarem més a veure la llum.

Els socialistes catalans hem de liderar, simultàniament, els dos combats: contra la crisi, contra la corrupció. Si no ho fem, no podrem ni representar ni gestionar les expectatives que la política torni a agafar el volant de la direcció del nostre futur compartit. El descrèdit de la política s’ha agreujat per la seva incapacitat per embridar el desbocat sistema financer especulatiu i, alhora, per la seves dificultats per dirigir i regular el nostre model econòmic.

Sobta que, en aquestes circumstàncies greus, el President Mas encara no hagi trobat temps i energia per a oferir un gran acord nacional contra la crisi (al qual caldria afegir un pacte contra la corrupció i la transparència), ni hagi convocat la cimera política i social a la que es va comprometre ja fa setmanes, després del resultat electoral obtingut. El President dóna símptomes de desorientació i d’inacció. De la mateixa manera que el dret a decidir, comporta el deure d’encertar… el dret a governar, comporta el deure d’actuar. On és el President? Què espera?

Laia Bonet, Miembro de la Comisión Ejecutiva Nacional del PSC

En medio de la encrucijada de la crisis social, económica, democrática, existe también una crisis nacional: insatisfacción mayoritaria con la situación actual de las relaciones entre Catalunya i España y rechazo al statu quo des de la sentencia del Estatut, con la que no sólo se recortaron las aspiraciones de mejora del autogobierno sino que se rompió el pacto constituyente.

En esta situación, cada fuerza política plantea legítimamente su respuesta a la situación: su proyecto. Pero si algún punto de coincidencia han ofrecido la pasadas elecciones es entorno a cómo plantear las soluciones: el 80 % de la cámara parlamentaria actual defendió en su programa electoral que la solución a esta crisis nacional debía partir de una acción: escuchar antes la opinión de los ciudadanos. Es el derecho a decidir.

Tres pueden ser las claves que, a mi juicio, pueden ayudarnos a recuperar la seguridad y la confianza que empieza a desdibujarse respecto a si la política catalana, en su conjunto, sabe a dónde va.

Modestia. El President Artur Mas está haciendo una lectura simple de los resultados electorales. Confunde la mayoría parlamentaria con mayoría social. Tiene legitimidad pero la puede perder si no es capaz de actuar como President de todos, en lugar de ser prisionero de su acuerdo de investidura. El preocupante planteamiento inicial de la Declaració de Sobirania no es simplemente un error, es el síntoma de un equívoco democrático grave. No buscaba una consulta, buscaba una aclamación a un determinado proyecto político. La primera opción era democrática, la segunda no lo es. Grave.

Generosidad. El PSC afirma que no está para ayudar a Artur Mas a salir del lío en el que estamos metidos. Pero el lío, lo tiene Catalunya. Y los socialistas catalanes no podemos renunciar a ser útiles, efectivos y prácticos en servir a los intereses de Catalunya y sus ciudadanos. Por ello, debería desvincularse la defensa del derecho a decidir de la de cada uno de los legítimos proyectos de cada fuerza política: la independencia (identificada patrimonialmente y exclusivamente por sus mismos defensores con el término soberanía), el federalismo, o el confederalismo.

Inteligencia. La “Llei de consultes populars per via de referèndum” de 2010, aprobada y en vigor, puede contener la llave para salir del atolladero en el que nos encontramos. Nadie puede discutir que la Generalitat de Catalunya, en el ámbito de sus competencias, incluso de sus funciones, pueda consultar a la ciudadanía para iniciar, con más fuerza y legitimidad, un proceso de renegociación competencial, de pacto fiscal o de relación con el Estado. Necesitamos articular un proceso de nuevo statu quo (mejora, evolución o cambio, según sea cada proyecto político) pero no podremos conseguirlo ignorando el amplio marco legal en el que vivimos ni unilateralmente. Sin legalidad y sin negociación. Por ello, empezar este camino con la fuerza de la consulta nos dará más legitimidad democrática. Razones y votos. Esta Ley, aunque sea de otro gobierno, puede ser muy útil si sabemos explorar, con inteligencia, sus posibilidades. No seamos adanistas. Tenemos ya un buen instrumento.