Fa molt pocs dies ens va visitar Joel Schwartz, professor d’Epidemiologia Ambiental a Harvard. Les seves investigacions sobre la pol·lució van provocar un canvi (un enduriment) en la regulació de les normes de qualitat de l’aire als EUA; i van aconseguir, també, que es prohibís la benzina amb plom. Els seus estudis són concloents: la pol·lució mata 200.000 persones a l’any al seu país i a Europa (més que la suma de les morts causades pel càncer de mama i de pròstata).
Convidat pel Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental, Schwartz afirmava sense embuts: «Tenim la tecnologia per reduir la contaminació. L’únic que falta és la voluntat política» i va alertar del retrocés europeu en una regulació més exigent de les normes de l’aire. La seva visita ha coincidit amb un episodi pic de contaminació a Barcelona. Però, com ell mateix ens ha recordat, el problema no són els episodis aguts que es donen de tant en tant, sinó els nivells mitjans durant l’any i l’absolut coneixement que tenim que aquestes exposicions continuades són molt nocives per a la salut.

D’Itàlia ens arriba aquests dies un nou estímul per fer possible ben aviat les primàries obertes a la ciutadania que els socialistes de Barcelona impulsen per elegir el futur candidat a l’alcaldia de la ciutat.

El passat diumenge, més de dos milions i mig d’italianes i d’italians van participar en les primàries obertes del Partito Democratico per elegir el seu nou líder. Més enllà del resultat d’aquestes eleccions és remarcable la consolidació de les primàries obertes com a un instrument de renovació de la política que han adoptat les forces progressistes italianes, que en els darrers anys han elegit així els seus candidats a les eleccions generals (Prodi, Veltroni, Bersani) i a les eleccions municipals (com per exemple Pisapia a Milà) … i que ara han fet un pas més per elegir el seu secretari general.

Estic segura que el procés de primàries obertes que el PSC de Barcelona està promovent al seu interior i entre la ciutadania serà un èxit. ¿Què entenc per èxit i per què crec que serà així? Aquí comparteixo algunes claus.

1. Les primàries interessen. Estic convençuda que la demanda de la nostra societat a l’hora d’assumir més protagonisme a la vida pública i política és sòlida. Volem decidir en molts àmbits de la vida, tornar a protagonitzar la nostra sobirania democràtica. Hi ha ganes de més política, però sobretot, ganes de decidir i de participar. Les primàries obertes dels socialistes de Barcelona s’emmarquen en aquest poderós corrent de fons. Volem més democràcia, no menys. La volem millor, i volem ser part de la solució, no electors passius, conformats o resignats. A Catalunya i a Barcelona.

El passat mes de febrer la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE, dirigida per Àngel Castiñeira i el Centre d’Estudis Jordi Pujol em van convidar a una jornada de treball sobre el lideratge del President Artur Mas des de setembre 2012 fins a aquell moment. Vaig poder-hi participar al costat de molts amics i admirats experts en aquesta qüestió com el mateix Àngel Castiñeira, Josep Maria Lozano, Rafael Nadal, Xavier Bru de Sala, Joan Vergés, Antoni Gutiérrez Rubí, Ferran Sáez, Enric Juliana, Daniel Ortiz o Montserrat Nebrera.
Aquesta és la meva aportació a aquell debat.

1. Principals trets característics del lideratge d’Artur Mas durant el període esmentat (setembre 2012-febrer 2013).

Les eleccions del 25N han estat excepcionals en molts sentits: l’anticipació, després de la legislatura més breu en la història de la recuperació de les nostres institucions; l’escenari social i econòmic en el que s’anuncia la convocatòria de les eleccions; la campanya electoral i els debats –parcials- que en configuren la seva columna vertebral; o les expectatives d’algunes forces i molt especialment de la liderada per Artur Mas.
Aquesta excepcionalitat és la que amb molta probabilitat condueix a la imatge de desconcert, sinó de frustració, respecte els resultats obtinguts per Artur Mas en les eleccions del 25N i obre alguns interrogants sobre la seva imatge i la seva capacitat de lideratge.

La decisió de Xavier Trias d’utilitzar el procediment inusual i inèdit d’una moció de confiança per aprovar els pressupostos de la ciutat, rebutjats aquesta setmana, és el reflex de la seva incapacitat política. No disposa de majories, ni les busca, ni les crea. Es refugia en el seu grup polític i en les escletxes legals per forçar una decisió (aprovar els pressupostos) amb un instrument (moció de confiança) que no està pensat per aquest supòsit.

“Encara ens defineixen segons les nostres relacions amb els homes”
(El quadern daurat, 1962)
In memoriam de Doris Lessing

Des de que s’inicià el recompte dels crims masclistes, el 2003, 703 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles a Espanya. Avui, deu anys després, les dades segueixen demostrant que, tot i que hem avançat, no hem guanyat, encara, aquesta batalla social, política i democràtica. I encara pitjor, no sembla que la voluntat política per fer front a aquestes agressions es reforci. Llegeixo en un gran article de Laura Nuño, ¿Importa la violencia que se ejerce contra las mujeres?, la dada següent: “La proporció de denúncies falses per violència de gènere representa el 0,01% del total de les presentades, idèntica magnitud que la quantitat destinada als Pressupostos Generals de l’Estat per a 2014 a les polítiques d’igualtat i a les actuacions contra la violència de gènere”. El PP debilita en el pressupost més anti-social de la nostra història els recursos públics per lluitar contra la Violència Masclista. Avui, més que mai, hem de posar cara, vida i patiment a cadascuna de les 600.000 dones que encara viuen acorralades per la violència de gènere a Espanya.

Avui s’ha inaugurat la nova edició de l’Smart City Expo World Congress. Demà i dijous assistiré a diverses sessions de treball i reunions en aquesta imprescindible cita que, junt amb el Mobile World Congress, fan de Barcelona la capital de la tecnologia aplicada a la vida quotidiana i a la gestió intel·ligent d’infraestructures i territoris. La ciutat té un deute etern amb les administracions i persones que van fer possible aquests esdeveniments a la nostra ciutat.

Una amplia mayoría de las fuerzas políticas catalanas llegó a la conclusión que el desbloqueo de las relaciones Catalunya-España pasaba por consultar a la ciudadanía sobre qué modelo era el conveniente para el futuro. Esta aspiración, asumida en sus programas electorales y respaldada en varias resoluciones parlamentarias, reunía en torno al concepto derecho a decidir a independentistas, nacionalistas, confederalistas y federalistas. Es obvio que cada fuerza política veía en la consulta opciones muy diferentes: desde la ruptura del statu quo por agotado e irreformable, a la oportunidad de cambiarlo profundamente.

El proper dia 24 de novembre, els suïssos sotmetran a referèndum la qüestió de la limitació de les diferències entre el salari mínim i el màxim en una proporció 1:12. La iniciativa, d’un fort contingut ideològic i no exempta de debats profunds (inclús contradictoris), arriba a las urnes després d’un llarg procés de debat a la societat helvètica i després de complir els requisits que marca la legislació sobre referèndums, amb la contundent recollida de firmes de més de 100.000 persones que l’han sol·licitada.

Intentar tornar a ser el que érem, o reinventar-nos amb una profunda refundació? Malenconia o esforç? Passat o futur? Immobilisme o canvi? Esperar o actuar?

Molts analistes polítics, i una bona part de la ciutadania, creuen que el PSC pot passar de la centralitat (dèiem amb orgull excessiu –potser- que el PSC era el partit que més s’assemblava a la societat catalana), a la irrellevància. I parlo d’analistes perquè al PSC, lamentablement, encara no hem fet, per exemple, una exhaustiva anàlisi del resultat electoral de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. Una anàlisi solvent i detallada amb dades, tendències i horitzons. I ja se sap que, quan no s’aprofundeix en les causes, tots els símptomes són interpretables de manera convenient. Però si no mirem la realitat de cara, no podem atrevir-nos a modificar-la. I així canviarem el destí democràtic (sempre en mans dels ciutadans o dels militants i simpatitzants del nostre partit) pel determinisme fatalista i claudicant d’aquells que es lamenten per allò que van ser i enyoren el passat enlloc de lluitar pel futur.