Data: 16 desembre 2012

Intervenció de Laia bonet al Consell Nacional de 16/12/2012.

Amigues i amics,

Estem en una cruïlla política, nacional i de partit.

Pel que fa a la política:
pobresa social i institucional.

Les actuals polítiques d’austeritat estan provocant una escalada de pobresa i desigualtats de dimensions devastadores, com alertava un informe d’Intermón Oxfam fet públic aquesta mateixa setmana.

L’Estat ja és líder a Europa en desigualtat social.
Tindrà d’aquí 10 anys una població envellida, empobrida i desestructurada, amb 4 de cada 10 persones per sota el llindar de la pobresa.
Amb uns ingressos en mans dels rics 15 vegades més alts que els dels pobres.

I mentrestant, creixent la desconfiança i la insatisfacció cap a unes institucions de qui senten cada vegada més, que no els representen…

Pel que fa a la nació:
desorientació i carreró sense sortida.

Ho ha demostrat aquesta breu legislatura. La més breu de la nostra democràcia recuperada.

Una legislatura que va començar essent, per CiU, la del pacte fiscal, per acabar sumant-se a les tesis independentistes que els seus votants han rebut més aviat amb recel, en unes eleccions amb una insultant i antidemocràtica voluntat plebiscitària.

Seguir llegint…

Article publicat a: El País
Data de publicació: 1 de Desembre de 2012

Laia Bonet, Jurista. Miembro de la Comisión Ejecutiva Nacional del PSC

Lo peor de tocar fondo es no ser consciente de ello. El PSC ha obtenido el peor resultado de su historia. Consolarse en el batacazo de Artur Mas o en haber obtenido algún escaño más que en el peor de los sondeos es inaceptable. Los electores se merecen más respeto y nuestros afiliados, más rigor.

Es tiempo de análisis y el miedo y la comodidad no pueden atenazarnos. El fantasma del pensamiento conservador y posibilista no debe imponerse. Creo que nos debemos un proceso serio de reflexión sobre el que apunto algunas ideas.

1. Realismo
. Un dato: el PSC es la cuarta fuerza en Barcelona ciudad, a sólo unos centenares de votos de la quinta. Cuando se pierde en la capital, difícilmente se puede gobernar el país. Es el momento de la humildad. Comprender que somos la sombra desdibujada de lo que fuimos, nos permitiría iniciar un proceso honesto y profundo de cambios. Sin esta imprescindible humildad no volveremos a ser creíbles.

2. Responsabilidad
. En política, las urnas sitúan a cada uno en su lugar. Artur Mas, con su fracaso, ha situado al país en un difícil callejón. Pero el retroceso del PSC también tiene responsables. Conformarse con el análisis simple de las dificultades del contexto o la imposibilidad de consolidación del nuevo proyecto es condenarnos a la pereza y a la inacción. Los electores quieren que saquemos conclusiones y que actuemos en consecuencia. Es el primer paso para recuperar su confianza y para ser útiles en una situación tan compleja.

3. Renovación
. En estos momentos el PSC ya no puede generar procesos de renovación desde su propia realidad. La capacidad endógena de crear dinámicas de cambio y renovación no son suficientes. La impostura del relevo generacional o el frustrado último intento del Congreso del NOU PSC debería ofrecernos algunas enseñanzas. Cambiar de caras es fácil, renovar las ideas y el proyecto, no tanto.

Seguir llegint…

Entrevista realitzada per: GràciaMón TV


Data: Divendres 9 novembre, 13.40h

El meu nom és Laia Bonet i sóc del partit dels Socialistes de Catalunya.

Permeteu-me abans que res, d’una banda agrair a 20 Minutos la pensada d’organitzar una iniciativa com aquesta, tant imprescindible per apropar la ciutadania a la política. I de l’altra, desitjar que la propera vegada que s’organitzi un acte en aquesta glorieta, aquesta ja sigui la Glorieta de la transsexual Sònia, en record i denúncia permanent als terribles fets que van succeir ara fa aproximadament 20 anys en aquest indret.

Quan em van demanar de participar en aquest acte vaig pensar en si els temps que se’ns donava per convèncer a la ciutadania sobre el nostre projecte, 5 minuts, era poc o molt.

I vaig recordar una meravellosa cançó de Víctor Jara, Te recuerdo Amanda, en la que ell afirmava que “la vida es eterna en cinco minutos”. Una meravellosa cançó per una història dramàtica. I sí, 5 minuts es pot fer molta feina per aquells que somniem i lluitem per canviar l’excepcional situació que estem vivint i que està posant en evidència l’extrema fragilitat de la dignitat de vida de tantes persones.

Seguir llegint…

Imprimir  ·  PDF:  Versió català

Article publicat a: Independent
Data de publicació: 9 de Novembre de 2012

“Passi el que passi, vull seguir participant al PSC, i això es pot fer des de molts llocs”

laia-independentLaia Bonet (Valls, 1972) ha baixat onze llocs en dos anys a la llista del PSC a les eleccions al Parlament, del 4 al 15, i les enquestes no li asseguren la reelecció. Però, per contra, Bonet ha començat a fer carrera com a dirigent local després del seu pas pel Govern. En aquesta entrevista, la dirigent socialista manté una forta autocrítica interna i confia que el federalisme encara és la millor via catalana, encara que hi hagi adhesions sorprenents.

Aquestes eleccions són les que menys importa el programa?
Ja fa algunes eleccions que ens passa, que els ciutadans no decideixen el vot en funció del programa de cada partit. No és per estar-ne contents… I ara ens ha passat més perquè l’avançament electoral ha obligat a fer-los en 15 dies.

El PSC pot pagar el fet que no s’hagin fet les primàries?
Les primàries són imprescindibles i aquesta era una bona ocasió. Però no crec que sigui això el que afecti més el resultat del PSC.

Heu posat un dels accents en el debat social, però teniu la clau de sortida de la crisi?

Seguir llegint…

Imprimir  ·  PDF:  Versió català

Article publicat a: La Vanguardia
Data de publicació: 24 de Setembre de 2012

Los socialistas catalanes llegamos al escenario político del 11S en la peor de las situaciones. Derrotas electorales, falta de conexión social y de coraje político, débil liderazgo y evanescencia de nuestra propuesta básica para Catalunya: el federalismo. A fuerza de repetirlo como un mantra, y de no concretarlo ni practicarlo, nos hemos quedado con un concepto que resuena como un eco en el vacío. Era más fácil repetir que convencer y aplicar.

Ahora podemos quedar, de nuevo, atrapados por la pereza y la autosuficiencia. Las tentaciones resistencialistas, las que prefieren representar a una parte de los catalanes o las que se identifican, en trazo grueso, con el anti-independentismo, formarían parte de esta nueva letanía.

Creo, sinceramente, que hay una demanda política latente entre la independencia y el federalismo (que ha perdido, quizás, su oportunidad). Los socialistas catalanes, situados ante una encrucijada, podemos refugiarnos en lo que pudo ser y no fue, o abrirnos al reto (y al vértigo) de repensar, desde posiciones progresistas, una oferta para la mayoría. Estas son las claves de la tercera vía.

Seguir llegint…



Data de l’article: 10 de Setembre de 2012

Les raons per estar a la manifestació convocada per l’ANC amb el lema, “Catalunya, nou estat d’Europa”, són cada cop més diverses i plurals, com ho seran les motivacions dels assistents. Ho explicava molt bé, per exemple, Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO en un article recent quan afirmava que els carrers expressarien molts i diversos malestars i reivindicacions, des de la ruptura de l’estret marc que limita l’autogovern fins l’exigència del pacte fiscal, passant per la demanda al Govern de Catalunya de posar fi a les retallades. A més, és cert que a la manifestació participaran molts ciutadans de sensibilitats molt diferents de tot el catalanisme polític. També molts votants, simpatitzants, militants i dirigents socialistes.

Estant garantides la pluralitat, la diversitat i la meva identificació amb una part significativa dels assistents, no em conformo amb aquests arguments per defensar la meva participació. No busco coartades, busco raons. La manifestació és clara i diàfana en el seu lema i en el seu esperit majoritari i originari. Però tot i que no sóc independentista, tampoc sóc cega ni sorda. I aquí radicaria el nucli central de la meva argumentació.

Vull anar-hi per veure-ho i viure-ho. Per sentir, de primera mà, les emocions i les sensacions d’una part, segurament majoritària, dels meus conciutadans. No renuncio a les meves conviccions, de cap manera, però com a demòcrata, catalanista i socialista, estic disposada a transformar-les, si crec honestament que serveixen millor a la causa de la justícia social i de l’autogovern de Catalunya. Sóc socialista, per això i a causa d’això sóc, sobretot, demòcrata.

Seguir llegint…

Article publicat a: El País
Data de publicació: 6 de setembre de 2012

Para abordar los retos necesitamos menos pasión nacional y más pasión democrática

No es ningún secreto que el socialismo catalán atraviesa una profunda crisis, hasta el punto de que proliferan quienes o bien lo dan por muerto o bien achacan su maltrecho estado a errores de fondo en sus opciones estratégicas, cuando no al propio hecho de su misma existencia independiente del socialismo español.

Es especialmente sustantiva la crítica que se hace al socialismo catalán de haber desaprovechado sus años de gobierno para imponer su modelo de sociedad y desmontar el paradigma nacionalista, considerado como expresión de la hegemonía burguesa. Así lo defendía en estas mismas páginas José Luis Álvarez, en su artículo La lucha final de la burguesía catalana. Pero aquí hay un malentendido: no es lo mismo un partido nacionalista que un partido nacional, y el PSC es desde su nacimiento un partido nacional catalán, que reconoce Catalunya como un sujeto político con identidad propia, compartiendo por tanto los fundamentos básicos del catalanismo (reconocimiento nacional y autogobierno) y aportando al mismo la tradición federalista.

En consecuencia, nunca el PSC ha considerado que el autogobierno entrara en contradicción con su programa de reforma social, antes al contrario: para realizar dicho programa era y es necesario un potente instrumento político para llevarlo a cabo. Este es el sentido profundo de la reforma del Estatuto impulsada por el Gobierno de izquierdas y catalanista presidido por Pasqual Maragall y de la defensa que hizo del mismo José Montilla. Esta opción no significaba subordinarse a la hegemonía política e ideológica del nacionalismo conservador, sino precisamente la prueba de la voluntad de disputarle dicha hegemonía.

Seguir llegint…