Article publicat a: El País
Els errors i els dèficits inicials (democràtics i jurídics) de la Declaració de Sobirania, així com no poques actituds partidistes i sectàries, han impedit un acord d’àmplia base política. El sobiranisme, interpretat com s’ha fet, no aconsegueix així esdevenir el denominador comú del catalanisme.
Alguns han tingut la temptació de considerar rellevant la Declaració si, precisament, no la votaven els socialistes. I els hem facilitat la seva estratègia. Hem deixat de lluitar per la nostra interpretació del concepte de sobirania i així hem contribuït passivament a la seva assimilació independentista. Els ha anat bé a alguns per ancorar el PSC en l’immobilisme. I a d’altres els ha anat molt bé que això succeís. Per combatre la visió nacionalista de Catalunya no n’hi ha prou amb oposar-se, cal proposar i defensar una altra visió del país. I avui hem perdut una altra oportunitat.
El procés que ha portat al nucli directiu del PSC a ordenar als diputats i diputades del Parlament de votar en contra de la Declaració de Sobirania que s’ha aprovat, ha posat de manifest, novament, greus evidències en el nostre projecte polític.
La primera radica en els processos d’anàlisi, interpretació, deliberació i decisió de les grans línies i apostes estratègiques. El debat és substitut per l’obediència, el diàleg constructiu per la imposició de l’autoritat. Es menyspreen les veus i raons diferenciades. No es busca la síntesi, s’imposa una lògica. Es redueix l’argumentació a la suma de majories i de minories. I en base a aquest càlcul, s’atribueix l’assignació e valor i d’encert: la majoria sempre té raó. Té el poder, que no és el mateix. I en aquest bucle seguim.
La segona té a veure amb la capacitat d’analitzar, no tan sols els contextos i els fets, sinó les raons i les corrents de fons de la societat catalana, i, per tant, encapçalar la reconstrucció de l’espai socialista a Catalunya. Ni hem analitzat el resultat electoral obtingut (ajornament vergonyant per una organització democràtica) ni hem llegit bé les demandes de la nostra societat que ens demanen un projecte polític clarament nacional, de nova esquerra i de nova política més propera i transparent. Radicalitat nacional i democràtica.
És comprensible doncs, el sentiment de decepció, si no d’irritació, que aquesta conducta política provoca a cada cop més socialistes de dins i fora del partit. Un sentiment que en molts casos porta a concloure que el PSC ja no és reformable i a fer efectiva la temptació d’abandonar. Ho comprenc, però seria un error.
En contra d’aquesta temptació, vull alçar la veu. A favor de l’esperança i de l’esforç col·lectiu de reconstrucció del socialisme català entès com un esforç de regeneració democràtica i d’afirmació de la pluralitat del catalanisme. Un esforç de més democràcia, més debat i més diversitat. Negar-se avui a fer aquest últim esforç, seria concedir una victòria massa fàcil a aquells que persegueixen des de sempre la destrucció del socialisme català, encegats per la seva concepció sectària i empobridora de la nostra nació. Em rebel·lo. Ajuntem les veus per una política coral, no de solistes.
Per fer possible aquesta reconstrucció és imprescindible fer realitat una alternativa sòlida a l’actual inèrcia política. Una condició necessària d’aquesta alternativa és la superació de les lògiques internes ancorades en el passat i dels clixés simplificadors. El denominador comú d’aquesta alternativa ha de ser un canvi radical de la cultura política. Y un compromís sense hipoteques, ni peatges externs, a favor del més ampli autogovern de Catalunya.
Aquesta és la meva opció i el meu compromís. Treballaré per compartir-lo cada dia amb més i més companys i companyes socialistes de dins i fora del partit. Espero que, aviat, una nova primavera socialista, d’idees i energies, fructífera i positiva, pugui oferir una alternativa i un servei al PSC, a l’esquerra i a Catalunya.
Artículo publicado en: El País
Los errores y los déficits iniciales (democráticos y jurídicos) de la Declaración de Soberanía, así como no pocas actitudes partidistas y sectarias, han impedido un acuerdo de amplia base política. El soberanismo, interpretado como se ha hecho, no consigue así convertirse en el denominador común del catalanismo.
Algunos han tenido la tentación de considerar relevante la Declaración si, precisamente, no la votaban los socialistas. Y les hemos facilitado su estrategia. Hemos dejado de pelear por nuestra interpretación del concepto de soberanía y así hemos contribuido pasivamente a su asimilación independentista. Les ha venido bien a algunos para anclar al PSC en el inmobilismo. Y a otros les ha ido muy bien que eso sucediera. Para combatir la visión nacionalista de Catalunya no basta con oponerse, hay que proponer y defender otra visión del país. Y hoy, hemos perdido otra oportunidad.
El proceso que ha llevado al núcleo directivo del PSC a ordenar a los diputados y diputadas en el Parlament a votar en contra de la Declaración de Soberanía que se ha aprobado ha puesto de manifiesto, de nuevo, graves evidencias en nuestro proyecto político.
La primera, radica en los procesos de análisis, interpretación, deliberación y decisión de las grandes líneas y apuestas estratégicas. El debate es sustituido por la obediencia, el diálogo constructivo por la imposición de la autoridad. Se desprecia a las voces y razones diferenciadas. No se busca la síntesis, se impone una lógica. Se reduce la argumentación a la suma de mayorías y de minorías. Y en base a este cálculo, se atribuye la asignación de valor y de acierto: la mayoría siempre tiene razón. Tiene el poder, que no es lo mismo. Y en este bucle estamos.
La segunda tiene que ver con la capacidad de analizar, no solo los contextos y los hechos, sino las razones y las corrientes de fondo de la sociedad catalana, y en consecuencia encabezar la reconstrucción del espacio socialista en Catalunya. Ni hemos analizado el resultado electoral obtenido (aplazamiento vergonzante para una organización democrática) ni hemos leído bien las demandas de nuestra sociedad que nos piden un proyecto político claramente nacional, de nueva izquierda y de nueva política más cercana y transparente. Radicalidad nacional y democrática.
Es comprensible pues, el sentimiento de decepción, cuando no de irritación, que esta conducta política provoca en cada vez más socialistas de dentro y fuera del partido. Un sentimiento que en muchos casos lleva a la conclusión que el PSC ya no es reformable y a hacer efectiva la tentación de abandonar. Lo comprendo, pero sería un error.
En contra de esta tentación, quiero alzar la voz. A favor de la esperanza y del esfuerzo colectivo de reconstrucción del socialismo catalán entendido como un esfuerzo de regeneración democrática y de afirmación de la pluralidad del catalanismo. Un esfuerzo de más democracia, más debate y más diversidad. Negarse hoy a hacer este último esfuerzo, sería conceder una victoria demasiado fácil a los que persiguen desde siempre la destrucción del socialismo catalán, ofuscados por su concepción sectaria y empobrecedora de nuestra nación. Me rebelo. Juntemos las voces para una política coral, no de solistas.
Para hacer posible esta reconstrucción es imprescindible hacer realidad una alternativa sólida a la actual inercia política. Una condición necesaria de esta alternativa es la superación de las lógicas internas ancladas en el pasado y de los clichés simplificadores. El denominador común de esta alternativa tiene que ser un cambio radical de la cultura política. Y un compromiso sin hipotecas, ni peajes externos, a favor del más amplio autogobierno de Catalunya.
Esta es mi opción y mi compromiso. Trabajaré para compartirlo cada día con más y más compañeros y compañeras socialistas de dentro y fuera del partido. Espero que, pronto, una nueva primavera socialista, de ideas y energías, fructífera y positiva, pueda ofrecer una alternativa y un servicio al PSC, a la izquierda y a Catalunya.
|
|||
|
|
|||
|
|
