Aquesta setmana passada hem conegut dos contundents –i estremidors- informes. El primer de l’organització Càrites (que complementa el seu contundent Informe Foessa de març d’aquest any) que alertava sobre la creixent pobresa i desigualtat a Espanya. Més de tres milions de persones viuen amb menys de 307 euros al mes i hi ha quasi 5 milions de desocupats. Malgrat tot, creix el nombre de multimilionaris. I el segon, de la Federació internacional de la Creu Roja que ha fet públic fa molts pocs dies el dramàtic informe “Think differently. Humanitarian impacts of economic crisis in Europe”, en el que exposa la gravetat de la situació social al nostre continent, i l’empitjorament de la situació des de l’anterior informe de 2009. Les dades sobre Espanya són terribles. La Creu Roja atén 2,4 milions de pobres quan fa quatre anys eren 900.000.
Data de la publicació: 11 d’Octubre de 2013
Des de fa unes setmanes, en el marc del procés de primàries obertes dels socialistes de Barcelona, he tingut la oportunitat d’escoltar i reflexionar amb companys de les agrupacions del partit a Barcelona el sentit d’aquest procés de primàries i les oportunitats que l’acompanyen.
Al mateix temps he pogut també abordar aquesta mateixa reflexió i, en definitiva, el moment que viu avui el projecte socialista, amb altres grups de ciutadans interessats per la política. Aquest és el cas del debat organitzat per Beers & Politics ahir al vespre sobre “El futur electoral del PSC”, que vaig compartir amb l’Oriol Bartomeus. Va ser un magnífic debat, amb molta participació i molt ben conduit per Xavier Peytibi, aquesta vegada amb la participació de Carles Foguet i els amics del Cercle Gerrymandering. Moltes gràcies a tots per poder compartir la reflexió.
Aquest és el guió de la meva intervenció d’ahir al debat de Beers & Politics.
Data de la publicació: 3 d’Octubre de 2013
Agradezco a la Fundació Rafael Campalans por invitarme a compartir el lujo de esta presentación, en Barcelona, de un libro imprescindible y agradezco al autor por este libro, su mensaje, pero sobretodo, su actitud.
Ha sido un lujo la oportunidad de leer con anticipación esta “invitación” en toda regla al federalismo, un libro que transpira sentido común de la primera a la última línea. Como es de sentido común afirmar, aunque hoy no esté de moda, los méritos del Estado autonómico de un lado (porque los hay y son muchos), pero afirmar también y con la misma rotundidad, que hoy estamos ante un fin de etapa.
Ya desde su primera afirmación (“cuando los acontecimientos históricos convocan, la cita es ineludible”), el autor lanza un desafío a la tan asida, desesperanzadora y poco cierta idea del “no hay alternativa”.
Avui enceto un seguit de xerrades-debat amb les agrupacions dels socialistes de Barcelona, en el marc del procés de primàries obertes que ha endegat el PSC en el conjunt del país i especialment, a Barcelona.
En aquests debats que, en el meu procés de reflexió personal, estendré també a altres col·lectius de ciutadans i ciutadanes dins i fora del Partit dels Socialistes de Catalunya, vull plantejar un pla en cinc fases progressives que entenc que qualsevol candidat o candidata hauria de contemplar i assumir per afrontar el repte de les primàries obertes:
1. Escoltar
2. Liderar
3. Proposar
4. Sumar
5. Governar
El primer pas és, necessàriament, #escoltar, i això és el que em proposo de fer en els debats que avui enceto. Aquí teniu les properes dates previstes:
25/09 19.30 h: Nou Barris
30/09 19.00 h: Gràcia
01/10 19.30 h: Eixample
10/10 21.00 h: Ciutat Vella
14/10 19.00 h: Horta Guinardó
15/10 19.00 h: Sant Andreu
17/10 19.45 h: Les Corts
21/10 19.30 h: Sants-Montjuïc
24/10 21.00 h: Sarrià-Sant Gervasi
28/10 19.30 h: Sant Martí
Data de la publicació: 10 de Setembre de 2013
Existe una profunda demanda política compartida entre la mayoría de la ciudadanía catalana: el deseo democrático de reiniciar las relaciones Catalunya-España. Tras la laminación del Estatut del 2006, por parte del Tribunal Constitucional, el actual statu quo no es ni suficiente, ni deseado, ni esperanzador. Esta es la cuestión central.
Los socialdemócratas catalanes (y los españoles) tenemos un papel central en el reto de encontrar una solución a este problema. Hasta el momento hemos formulado propuestas para que, mediante la reforma de la Constitución, pueda avanzarse hacia un Estado federal. Pero esas propuestas no parecen suficientes –aunque sean avances significativos-, ni tan siquiera posibles a corto plazo. ¿Y entonces? ¿Qué hacemos? ¿Esperar que la historia nos dé a razón o proponer una real y potente tercera vía con capacidad de ofrecer un discurso nacional con vocación mayoritaria?
Data de la intervenció: 7 de Setembre de 2013
M’han demanat que parlés de la influència de Rafael Campalans en l’esquerra catalana.
Permeteu-me però ho faci des d’una perspectiva pròpia. Potser és inevitable, potser no hi ha altra manera d’abordar-ho que impregnant-ho de la visió subjectiva que cadascú de nosaltres podem tenir de Rafael Campalans, però encara que fos possible, no la vull ni tan sols defugir.
Vaig créixer en un entorn familiar clarament polititzat (ara hauríem d’afegir –polititzat en el bon sentit-; aleshores no calia) a les escorrialles de la dictadura i en plena transició. La política, a casa, també tenia un plat a taula.
En aquest context, els debats i les discussions polítiques, primer a porta tancada, després ja escoltades i finalment també participant-hi, constituïen la normalitat quotidiana. És difícil doncs distingir el moment en el que em va començar a interessar la política.
Tanmateix, sí que recordo l’impacte que em va produir el primer cop que vaig sentir la frase que probablement m’ha guiat més en la meva “vida política” fins ara: “La política és pedagogia”.
Data de la intervenció: 3 de Setembre de 2013
Before I begin, let me thank the organization for inviting me. It’s a great pleasure and I’m grateful for having the opportunity to be part of this panel.
I hope that our brief presentations serve rather to pose new questions that to find straightforward answers to the old or current questions we all have.
My presentation begins with a main question:
- How will the social media affect politics?
And therefore…
- How will the social media affect politics especially in view of the fact that what we have up to today is party politics?
And we could go on, with questions related to the first one:
- Will the web society replace the traditional structures of political action?
- Are we on our way to a new politics without political parties?
A growing number of people think that we are indeed on such a path. But I believe this question is too broad to be answered with a yes or no.
No és gens estrany que ens trobem sovint amb que un mateix mot s’empra en disciplines molt diferents per explicar diversos fenòmens que comparteixen tanmateix un mateix element comú. En el cas del mot “ralentí”, procedent del francès “ralenti” aquest element comú sens dubte és la lentitud.
En enginyeria mecànica el ralentí és el nombre mínim de revolucions per minut amb les que un motor es manté en funcionament sense necessitat de pressionar l’accelerador, un mecanisme sens dubte imprescindible i que a més, llevat quan no està ben ajustat, comporta eficiència a la conducció. En cinema, el ralentí –o càmera lenta- és un recurs idoni per subratllar o emfasitzar una determinada escena i que ha estat magníficament utilitzat per alguns cineastes com Brian De Palma en obres mestres com “Els intocables”.
Ara bé, mentre que en enginyeria mecànica i en cinema aquest terme no té una connotació negativa (és clar, si el motor està ben ajustat o si el director de cinema no abusa d’aquest recurs), quan una economia es troba al ralentí difícilment podrem arribar a la mateixa conclusió. I Barcelona, com a motor econòmic, ja fa un temps que funciona al ralentí.
Data de publicació: 29 d’Agost de 2013
Pocs però ben avinguts. Aquesta sembla l’aposta final del nucli directiu del que es va autoproclamar com a Nou PSC. L’article del secretari d’acció política és la versió més dura i eixuta d’un crescendo tan calculat i reflexionat com greument equivocat, penso. El resultat polític de la deriva no és gens difícil de preveure: la irrellevància i el trencament. Perquè un partit progressista sense debats i sense pluralitat acaba en la marginalitat política i electoral.
Tenir la majoria no significa necessàriament tenir la raó. Significa tenir la responsabilitat i el poder de la legitimitat. Res més… i a la vegada, tot això. Tenir majoria, en una força política democràtica, i més si és d’esquerres -i més si és com la socialista, de llarga tradició de síntesis i acords-, significa no resoldre els problemes mitjançant la simple aritmètica. I quan ho fa, ha deixat de pensar.
Sempre m’ha apassionat perdre’m entre les pàgines dels diccionaris i deixar-me portar per l’atzar per descobrir mots coneguts o no tant coneguts i les seves accepcions, sinònims, antònims, orígens etimològics o traduccions. Aquest és, de fet, un motiu pel qual m’apassionen tant les llengües.
Avui és un bon dia per fer-ho.
Díscol,la: (Del llatí dyscŏlus, i aquest, alhora, del grec δύσκολος). Desobedient, que no es comporta amb docilitat. Rebel.
I els antònims són ben suggerents: obedient, dòcil.
Crític,ca: (Del llatí “criticus” i aquest, alhora, del grec κριτικός “kritikós”, capaç de discernir; procedent del verb κρίνειν “krínein”, separar, decidir, jutjar; d’arrel indoeuropea *krei- “cribar, discriminar, distingir”). Analític, incisiu, mordaç, pertinent.
Si la política progressista no és crítica davant la realitat que vivim i díscola per acceptar allò que se’ns presenta com inevitable, indefugible o predeterminat, no serà ni política ni progressista. Sí, hi ha alternativa.
