Parlar del Pau… com escollir què dir, quan saps que el que deixis de dir podrà ser igual d’important?

Amb més de 80 anys d’activitat política i social que ha mantingut fins al darrer dia. Perquè no, ell no s’havia retirat. Ni quan, tot i haver guanyat per quarta vegada consecutiva, va renunciar a ser Alcalde ara fa ja 25 anys expressant així el seu desacord amb una manera de fer política que entenia deslleial. Ni tan sols quan va perdre la vista ja fa una colla d’anys. Mai va deixar de pensar i de preocupar-se per la política i pels temes socials. Ni va deixar d’actuar en tot allò que podia. Amb la poca mobilitat que tenia, des de la seva cadira, va donar sempre la seva opinió, amb entrevistes o enviant articles a la premsa mentre li va ser possible escriure, i més tard, quan ja estava privat de visió, demanant col·laboració perquè poguessin ser transcrites paraula per paraula, les seves opinions, per ser publicades.

Vaig conèixer el Pau tot preparant la campanya electoral per les eleccions generals del 1977, les primeres després de la dictadura. Recordo com el Pau, el Magí i jo, vam passar per totes les cases de Valls explicant la mecànica del vot, perquè la majoria de persones no havien tingut mai l’oportunitat de votar. Més que demanar el vot, el que preteníem era donar importància a la participació democràtica. Ensenyar a votar.

Eleanor Roosevelt, referent pel progressisme

L’Eleanor Roosevelt és una referent per ser la seva visió, va ser capaç d’avançar-se en lluites que encara avui dia estan d’actualitat, però sobretot per la seva valentia, transgredint les convencions de la societat de principis de segle des d’una posició de privilegi (primera dama) quan el més normal hagués estat mantenir un perfil més prudent. No oblidem que al principi del mandat del seu marit, l’activisme polític de l’Eleanor no es veia amb bons ulls entre l’opinió pública, i que va rebre molts atacs de la premsa de l’època, a pesar que ha acabat convertint-se en un dels personatges més admirats del segle XX, per davant de figures com Churchill o Gandhi.

Les meves paraules a la presentació, en nom de la Fundació Rafael Campalans, del llibre “Cataluña, Federación o Independencia” de José Antonio González Casanova
Barcelona, 23 de febrer de 2015

Agraeixo la possibilitat de participar en nom de la Fundació Rafael Campalans en la presentació del darrer llibre de José Antonio González Casanova.

Estem davant d’un llibre que es deixa devorar amb fruïció però que alhora et convida a assaborir-ne el contingut amb el plaer de la relectura d’alguns paràgrafs carregats de valentia, claredat i sobretot, ironia. En aquesta darrera m’hi entretindré més endavant.

Fa ja gairebé un any i mig, precisament en la presentació també a la FRC de la Invitació al Federalisme d’un altre José Antonio –Pérez Tápias-, i destacant el sentit comú que transpirava tot el llibre, ja comentava la importància d’afirmar, encara que no estigui de moda, els mèrits de l’Estat Autonòmic d’una banda (que hi són i no són pocs) i de l’altra, subratllar també i amb la mateixa rotunditat, que avui estem davant un final d’etapa.

Aquelles virtuts es troben també en aquest llibre. La perspectiva que aporta aquí González Casanova, tanmateix, va més enllà ja que com el títol ja anuncia, s’aborda no tan sols una defensa de la solució federal sinó sobretot una diagnosi a plena llum del dia de les tesis independentistes i la seva evolució.
Però permeteu-me que parli abans de l’autor.

Faré una presentació molt breu… vull que tot el temps el tinguin les persones que avui ens acompanyen.
I també, vull que tinguem temps per un debat entre tothom.

El debat es per a preguntar-nos: “Catalunya, cap a on?”
I el primer que he de dir és que és una pregunta oberta… sense respondre, tot i que hi ha moltes respostes possibles.
El primer que cal dir és que no es pot determinar cap a on anem… sense saber què volem.
Algunes opcions polítiques sí que ja tenen el nord posat; d’altres depèn; una part no vol anar enlloc; i la majoria dels catalanes i catalanes pensem que així com estem, no podem continuar.

Per obrir la ment, no per dictar doctrina, per obrir camins, no per traçar l’itinerari… estem avui aquí.
Aquest és l’esperit d’aquest acte.
Ens fem preguntes perquè no tenim totes les respostes.

Companys i companyes,

És el moment de la responsabilitat
i de no enganyar-nos més amb solucions tàctiques,
amb pedaços.

Les decisions que prenem avui i les que prendrem
en les properes setmanes podrien portar-nos, un cop més, a confondre el que és urgent, amb el que és important.
I ja no tenim més marge.

Avui, aquest Consell té la legitimitat per decidir
el futur del PSC.
Però ni el partit ni les sigles són nostres, exclusivament.
Ens devem, també, -i en especial- als nostres electors
(als que teníem i hem perdut, als que ja no confien, i als que encara hi són sense il·lusió)
Ens devem a la nostra història, també.

Aquests són els cinc reptes que crec
-i compateixo amb molts de vosaltres- que són imprescindibles.

1. Un projecte de majories per a la majoria.
Ens cal un debat a fons sobre com podem vertebrar una majoria social i nacional que esdevingui una majoria política.
No podem renunciar a la majoria.
Volem governar Catalunya, aquest ha de ser el nostre objectiu irrenunciable. Perquè el govern és la clau per garantir el nostre horitzó de justícia social.

Anem a les normes (i em refereixo a les normes politiques que, a més de les normes legals, haurien de definir el marc d’actuació de la política representativa)
Ara tot just una mica més d’un any, el passat 12 de febrer de 2013, vaig signar el Decàleg #MésDemocràcia, una iniciativa de El Periódico, com a conclusió del debat mantingut durant tota aquella setmana amb polítics, empresaris, sindicats, experts, representants dels moviments socials, juristes, lectors i analistes. Eren dies d’indignació pel ‘cas Bárcenas’, entre d’altres casos, i els ciutadans clamaven, i encara ara, contra la corrupció i exigien justícia i reformes immediates.

Soc feminista, ecologista i radicalment demòcrata
És a dir, sóc socialista

M’estimo Barcelona i vull, com tu, una ciutat més líder
i més justa. Una capital del món. Però ens cal un govern
progressista i i un alcalde que lluiti contra les desigualtats.

I vull un altre PSC i, alhora, més PSC.
Més fidel al nostre esperit fundacional, a Catalunya
i als valors de l’esquerra.
Per això em presento a les primàries.

Demà només hi ha dues opcions:
o continuisme o canvi.
I t’ofereixo la nostra alternativa de futur:
Canvi de fons i a fons.
La força del canvi.

Gràcies per la teva confiança
He vingut a arremangar-me, a treballar amb il·lusió
i energia. A donar-ho tot. Tot per Barcelona.
Tot per la seva gent.

Demà vota amb llibertat, sense que ningú, ni dins ni fora,
et digui que cal fer. Confio en tu. Compto amb tu.
Demà començarà la primavera socialista.

Som-hi!

Gràcies per convidar-me a parlar
Seré breu, perquè hi ha molts companys i companyes que també han de fer-ho, i per a poder tenir temps de fer un bon debat.

Vull ser clara. Molt clara.
Jo no regalo les sigles del PSC.
Ni pel que són avui, ni pel que van ser en el passat.
Ni marxo, ni marxaré.
Tot i que comprenc el desànim, el cansament, i la decepció de tants i tants militants, simpatitzants, i electors.
Jo també estic empipada i farta… però no desanimada. Al contrari.

Crec que estem en condicions de construir una nova majoria
dins del PSC que respongui millor
- a l’esperit fundacional del PSC
- a la societat catalana d’avui

Ara, també és cert que el PSC no disposa de massa oportunitats per rectificar i redreçar el seu rumb. He dit sovint que les primàries ciutadanes de Barcelona eren una d’aquestes oportunitats.

Ho són en la mesura que recuperen aquell esperit i aquell impuls fundacional, fet d’una voluntat d’innovació política i d’un anhel d’unitat i d’integració. I també, en tant que ofereixen una via útil i concreta per fer política d’una altra manera, per oferir un tast del que pot ser una nova política.