Pocs dies abans de conèixer les darreres dades de l’atur, la ministra d’Ocupació Fátima Báñez afirmava al Congrés que hi ha molts joves que han sortit d’Espanya buscant oportunitats per la crisi, i que “això s’anomena mobilitat exterior“.

Per algú que coneix de prop la vida universitària i especialment algunes facetes de la seva gestió, pel fet d’haver coordinat els programes d’intercanvi d’estudiants durant molts anys, aquella expressió sorprenia encara més. La mobilitat exterior havia estat fins ara un concepte íntimament vinculat al programa Sócrates (que havia agafat el relleu de l’inicialment denominat Programa Erasmus), un programa d’intercanvi d’estudiants dins la Unió Europea i vinculat també als convenis bilaterals amb altres Estats no comunitaris. Alhora, el concepte de “mobilitat interior” feia referència al programa Séneca, d’intercanvi d’estudiants amb altres universitats de l’Estat. Totes elles són possibilitats que, situades dins l’itinerari formatiu dels nostres estudiants universitaris i tot i estar clarament infra-finançades, han estat sempre considerades una bona opció d’enriquir l’itinerari acadèmic amb una experiència vital i formativa més que recomanable gràcies també a alguns dels principis fonamentals d’aquests programes: el ple reconeixement dels estudis fets a l’altra universitat –que garanteix la possibilitat de tornada sense perdre oportunitats al lloc d’origen- i l’acompanyament per part de les autoritats acadèmiques del propi centre durant l’estada a fora.

Aquesta és la setena entrega de la secció en què dones amb tones de talent, resistència i creativitat expliquen com viuen i senten en femení.

En la legislatura 2006-2010 vaig ser secretària de Govern. Era l’única persona de fora de l’Executiu català que podia entrar a les reunions. La meva funció era assessorar però, des de fora, quan em veien entrar a la sala, es pensaven que era la nena que prenia notes. Si en política ets dona i jove, acabes sent vista com una crossa o una assistenta. Estàs per servir. Qualsevol ambició que demostris és interpretada en negatiu – «¿què deu voler aquesta?» –, i les teves iniciatives són considerades com preses des d’un punt de vista estrictament individual, egoista, no en benefici del projecte col·lectiu, i això t’obliga a plantar cara.

L’economista i educador Richard Whately afirmava que si perdies una hora al matí, et passaries la resta del dia buscant-la. És del tot cert. A tots nosaltres ens ha passat alguna vegada. Un Govern que perd 100 dies d’una legislatura, els trobarà a faltar durant molts anys. Però no només ell; tots nosaltres, tots els ciutadans. Tota la societat. Fins i tot els que encara no hi són.

I on som 100 dies després? A un pas del col·lapse. Per moltes raons. Algunes -no poques-, externes. Però d’altres, ben importants, internes. Per decisions, o més aviat, per manca de decisions pròpies. Un Govern que ha dedicat bona part dels primers 100 dies a escenificar, en el debat nacional, l’escalada i la confrontació (acompanyat des dels faristols de la Moncloa per una actitud idènticament irresponsable) enlloc de promoure el diàleg i la concertació, per acabar acordant un canvi de rumb en aquesta dinàmica en una insòlita reunió secreta de Govern i començant a posar en pràctica aquesta necessitat d’enfortir el diàleg en una també reunió secreta entre Presidents i fins i tot negada davant els mitjans de comunicació ni 24 hores després d’haver-la celebrat.

Però si en el debat nacional sembla que el rumb no és clar i que l’estratègia és si més no doble –confrontació/diàleg- i incompatible a mig termini (tot i que en el curt, pugui tenir l’habilitat de satisfer les exigències de propis –UDC- i estranys –ERC-), en el debat social, el col·lapse deriva de la paràlisi. A tall d’exemple, en 100 dies, s’han pres la meitat d’acords de Govern que la passada legislatura. I per contra, la situació de fragilitat absoluta de la societat catalana, cada cop més fragmentada entre rics més rics i pobres més pobres, exigiria més iniciativa que mai. I no és evidentment una qüestió quantitativa, sinó qualitativa. Les decisions preses fins ara no poden llegir-se en altres termes que en els de la consolidació d’una política d’austeritat europea que ha volgut contraposar l’Estat del benestar al creixement econòmic, i en la que el Govern de Catalunya abans fins i tot que li fos exigit, va voler esdevenir un alumne exemplar.

És evident que la paràlisi, que s’expressa ara en el retard en la concreció en seu parlamentària d’una de les peces més rellevants de tot Executiu, els pressupostos, té molt a veure amb la incomoditat d’ERC a l’hora de complir la “seva” part de l’“Acord d’estabilitat de Govern”.

El passat XII Congrés1 del PSC es coneix probablement pel Congrés de les primàries. I és que els socialistes catalans vam ser els primers en donar el pas a favor de la introducció de noves fórmules de reforçament democràtic per a l’elecció dels seus candidats i candidates: les primàries obertes a tota la ciutadania.

Ara tot just fa 8 mesos el col·lectiu Ara Primàries, integrat per una bona colla de companys del partit interessats per l’imprescindible procés d’obertura i renovació que havia de comportar l’assoliment d’aquest compromís, vam encetar i defensar un procés de debat obert sobre les primàries i vam elaborar una sèrie de propostes que férem arribar a la Comissió encarregada d’elaborar el Reglament de les primàries.

Aquesta setmana hem tingut l’oportunitat de conèixer la proposta de Reglament en la que està treballant aquella Comissió. Encara que sigui amb la provisionalitat amb la que escric aquestes ratlles, conscient que els treballs de la Comissió no han acabat, i des del màxim respecte al seu bon criteri per acabar definint la proposta com cregui més oportú per a les finalitats de renovació i obertura a les que serveixen les primàries, no puc sinó felicitar-me en aquest moment perquè algunes de les principals demandes d’Ara Primàries estiguin recollides en el text que hem tingut ocasió de conèixer. Es tracta de la definició de les primàries en un procés a dues voltes i la no exigència d’inscriure’s amb antelació per poder exercir el dret de vot. Ambdós són elements que clarament podem afavorir una major participació de la ciutadania en el procés de primàries.

Aquest és un èxit col·lectiu: de la Comissió, de la Direcció i del debat obert entre la militància, simpatitzants i societat. Ja ho vaig afirmar en aquell moment: més debat és la garantia de bones primàries. I el reglament, no és ni serà insubstancial. Darrera d’una normativa hi ha la veritable demostració d’una voluntat política. Per això, afirmàvem que més debat era més democràcia. I més primàries.

El diari El Punt/Avui dedica una crònica a l’actual situació de les relacions entre el PSC i el PSOE i recull una quarantena d’opinions de càrrecs nacionals i territorials del PSC, a part de la d’una vintena d’opinadors. Entre elles, s’hi troben la de Marina Geli, Francesc Vallès, Joan Ignasi Elena, Àngel Ros, Miquel Iceta, Toni Comín, Montserrat Tura, Carles Martí, Núria Parlón, Iolanda Pineda, Pia Bosch, Jordi Martí, Núria Marín, Pep Felix Ballesteros, Núria ventura o Teresa Cunillera.
Aquesta és la meva:

Les notícies aparegudes aquests darrers mesos semblen haver convertit una transició democràtica considerada fins ara com a “exemplar”, en un procés més que qüestionable. El nostre país, a més, conegut per una aparent pau política que havia rebut fins i tot el qualificatiu d’oasi, ha esdevingut aquests darrers dies més aviat un fangar, on difícilment poden créixer amb força les virtuts que s’havien atribuït com a fet diferencial a la política catalana. La imatge resultant és indiscutible: la salut de la nostra democràcia empitjora a una velocitat desorbitada.

Però la magnitud d’aquesta crisi democràtica creix sobretot per la impunitat amb la que són rebudes les actuacions d’alguns responsables polítics, que per vies fins i tot increïbles d’imaginar, van sortint a la llum cada dia. Unes actituds que certament –tots ens ho hem dit una i altra vegada- són excepcions a la regla general de l’actitud de servei públic amb la que tants i tants ciutadans adquireixen el compromís de dedicar una part del seu temps a la política, és a dir, als altres.

Per molt que siguin una excepció, el seu més que aparent creixement en quantitat i en “qualitat”, junt amb la sensació d’impunitat, han generat frustració i desmoralització en la ciutadania i han minat la credibilitat de les regles del joc de la democràcia. Però alhora la ràbia i la indignació han provocat una reacció més proactiva: des de la crida originària del 15M, la societat civil s’ha continuat mobilitzant per fer propostes i exigir canvis. També ho han fet altres actors socials, com alguns mitjans de comunicació. Propostes, totes elles, que han rebut el recolzament, en forma de signatura, de molts ciutadans i també d’actors polítics. Un exemple n’és el decàleg de El Periódico sobre regeneració democràtica, que vaig signar el 12 de febrer.

Sens dubte, ens hem de felicitar per aquesta reacció proactiva. Però no podem oblidar que els principals actors dels que s’ha d’exigir una reacció clara, contundent i urgent són els actors polítics: els partits i totes i cadascuna de les persones que ocupen càrrecs electius o per designació.

En pocs dies, els socialistes de Barcelona hem presentat dues grans iniciatives per a recuperar el pols amb la ciutadania i, a partir d’aquesta reconnexió, oferir una alternativa al govern conservador de Xavier Trias a la capital de Catalunya. He assistit personalment a ambdues presentacions, i vull compartir les meves reflexions.

El Moviment Barcelona, que lidera el nostre cap de grup municipal a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, es una aposta que va més enllà de la identificació personal de qui la lidera i l’impulsa. Estic convençuda que caldrà reagrupar en una llista progressista a tots aquells i aquelles que volen i creuen en una alternativa a les polítiques conservadores de CiU. Es tracta d’arribar al procés electoral, dinamitzant una àmplia, coral i plural aliança democràtica: un moviment polític d’àmplia base. I no descarto, llavors, que puguem fer –ja ara o més endavant- un procés de primàries de tota l’esquerra a Barcelona.

CiU està convertint Barcelona en una ciutat sense ambició ni solucions per als greus problemes socials que, amb la crisi, afloren i esquerden la cohesió social. No tenim un projecte sòlid com a capital de país, ni de la Mediterrània, ni del Sud d’Europa. I hem abandonat la nostra projecció internacional. Tenim un alcalde que el màxim que fa és creuar la plaça Sant Jaume per finançar a la Generalitat. Trias no es mou. Per això, també, cal un moviment.

Laia Bonet, membre de l’executiva del PSC, té clar que és el moment d’una regeneració democràtica per tal de que els ciutadans puguin tornar a confiar en la política. Ens afirma que no deixarà el seu partit perquè en els moments difícils no s’ha de tirar mai la tovallola.

Va ser un error que el PSC votés no a la declaració de sobirania?
No haurien d’haver votat no. I miro el que ha passat a la votació del Parlament, no enfocant només el dia 23, sinó molt més endarrere. Ara bé, per arribar a poder votar sí, la negociació s’hauria d’haver enfocat d’una altra manera per part de tots els actors, també per part del PSC.

El president Mas podia haver intentat aglutinar totes les forces?
Sí, crec que sí. Així hi hauria hagut clarament la possibilitat d’evitar l’error inicial de prejutjar quin és el punt d’arribada abans de buscar l’acord sobre com s’hi vol arribar. Però, a més, corregit aquest error, crec que també hi hauria hagut més marge de negociació, perquè les actituds per part de tots són importants. I és que, a vegades, acabem fent debats sobre paraules que al final només perjudiquen la possibilitat d’un consens. El més important era començar amb una fotografia de consens màxim i, per això, calia que tothom sabés què s’anava a fer en aquesta votació. Per mi no hi havia cap altre objectiu que buscar el consens entorn d’una afirmació: que el camí que vulguem emprendre, l’emprendrem després d’escoltar els ciutadans.

Doncs, la direcció del PSC, precisament, no ha escoltat tots els seus militants…
Els mecanismes de presa de decisió en un partit són els que són. No només en el PSC. I són bastant incompatibles amb una lògica de negociació urgent i tancada. Al final, les decisions es prenen en els òrgans que tenen la legitimitat, des d’un punt de vista organitzatiu. Això permet acontentar tothom? És evident que no. Per això, és important que en aquests processos de negociació es sigui molt escrupolós amb l’actitud, a la taula de negociació i en dels debats interns de partit.

El PSC té un problema de lideratge?
La figura del lideratge en política està clarament en qüestió. I, fins i tot, aquells que no podríem dubtar que tenen un lideratge fort en el seu partit, com és el president Artur Mas, el resultat de les eleccions confirma que alguna escletxa també hi ha. Doncs més encara en partits com el nostre, que en els darrers anys no s’han caracteritzat per tenir un lideratge d’aquesta tipologia. És normal que debats com els que estem vivint en els darrers mesos, mostrin més les mancances de lideratge que no pas els encerts. Tots plegats hem d’aprendre a construir un nou concepte de lideratge, que probablement passi per lideratges menys messiànics i més compartits, però també més creïbles des d’un punt de vista del que hauria de ser un partit adaptat a les exigències de la ciutadania del segle XXI.