Ja s’ha donat el tret de sortida a les tan esperades Festes de Gràcia!
Amb ganes de gaudir de la festa i de l’energia que tots els veïns bolquen als seus carrers, repasso les pàgines d’un simpàtic llibre d’Isabel del Río (@IsabeldlRio) sobre “100 cosas que hacer en Barcelona al menos una vez en la vida”, que em va caure a les mans arran d’una crònica llegida a El Periódico. L’autora hi recomana precisament no perdre’s la festa que, tal com afirma, “con el tiempo se ha convertido en la más popular de la ciudad, a parte de las fiestas de la Mercè”.
Per fer boca, mentre ens anem apropant tots a la festa, amb ganes de celebrar, compartir i també reivindicar, aquí teniu un fragment del llibre:
Avui El País publica una notícia sobre les primàries obertes dels socialistes per escollir el candidat o candidata a l’alcaldia de Barcelona.
Si fa uns mesos El Periódico publicava una enquesta sobre els eventuals candidats socialistes a les primàries amb motiu de l’equador de mandat a l’Ajuntament, altres mitjans també s’han fet ressò d’un procés que és totalment novedós en el nostre escenari polític més immediat. Així, El País publicava un breu perfil d’alguns dels noms que apareixien en l’enquesta esmentada. En aquella ocasió vaig expressar que la decisió sobre la canditatura no estava presa i que estava en període de reflexió activa parlant amb molta gent perquè presentar-se és una decisió personal però també col.lectiva.
Els darrers mesos he pogut parlar amb molta gent, tant de dins com de fora de la nostra organització, ens els quals he pogut copsar no tan sols l’energia i els ànims davant aquest procés de primàries sinó també la convicció que aquestes primàries han de servir per canviar, i en aquest sentit, mostraven la seva receptivitat i acollida a la reflexió sobre la importància d’aquest procés i a la necessitat que hi hagi candidatures conscients d’aquesta necessitat de canvi.
Data de publicació: 29 de Juliol de 2013
La professora de dret, ex-diputada i actual membre de l’executiva del PSC Laia Bonet (Valls, Alt Camp, 1972) critica que la Declaració de Granada destil·li por de l’estat plurinacional
Demanàveu un referèndum intern sobre la Declaració de Granada, però el consell nacional del PSC ha donat suport a Pere Navarro. Encara ho creieu necessari?
Sense cap mena de dubte. Jo hauria preferit –i així ho vaig expressar a l’executiva– que no s’hagués posat a votació aquest tema sense haver-lo debatut d’una altra manera: amb més temps i a fons. Em va agradar molt que –fa dos o tres consells nacionals– el primer secretari digués que, si mai s’havia de prendre una decisió sobre la possibilitat d’incorporar-se a un govern o donar-li suport amb alguna fórmula, ho hauria de votar tota la militància. Això és coherent amb la defensa d’unes primàries obertes. Si les grans decisions d’un partit, com és l’elecció d’un candidat, volem que siguin participades per tota la ciutadania –i això és imprescindible si volem reduir la distància que separa els polítics dels ciutadans–, determinades decisions de la vida orgànica del partit haurien d’estar participades ja avui per tota la militància. Això s’hauria d’aplicar com a mínim a l’elecció del primer secretari i també a decisions que tenen a veure amb línies programàtiques. És en aquest sentit que jo defensava votar el protocol de relacions PSC-PSOE i també la Declaració de Granada. Ja ho vaig demanar a l’executiva fa dues o tres setmanes i…
Us van respondre?
No.
Però encara té sentit votar-ho?
Sí, perquè al consell nacional van dur una resolució que, entre altres coses, diu que es dóna suport a la Declaració de Granada, no va ser pas una votació sobre els mateixos acords. Per això penso que encara hi hauria marge per a votar.
Imprimir · PDF: Versió català
L’anunci recent de la creació de la Xarxa d’Acció Solidària, una xarxa ciutadana per lluitar contra la pobresa, és esperançador i revelador, també. Un grup d’organitzacions i entitats socials catalanes —entre les que figuren els sindicats UGT i CCOO, les associacions de veïns, les de pares d’alumnes, treballadors immigrants o associacions de lleure infantil i juvenil— pretén sumar esforços per millorar les condicions de vida de les persones en risc d’exclusió social. Junts podem (ajudar-nos, cooperar i sortir de la pobresa), és la convicció i el compromís d’aquesta xarxa.
No es tracta, simplement de sumar esforços (i reivindicar drets, inversions o ajudes) sinó de crear una cultura de la cooperació i l’autogestió amb un format d’ajuda multidisciplinar: educació, habitatge, assessorament i inserció laboral. Aquesta aliança social contra la pobresa és un exemple d’allò que hi ha i del que es pot fer: unir esforços i coneixements i convertir les “coordinadores” en “xarxes”, explorant noves complementarietats i nous formats d’intervenció social i política. Un altre concepte, més enllà dels “sota signants”, per assajar i crear noves relacions de cooperació organitzativa. Un retorn als orígens de l’ajuda mútua i la solidaritat de base. Un apoderament del destí personal, per sortir –com més aviat millor- de la cultura del subsidi i la dependència.
Data de publicació: 12 de Juliol de 2013
El pacto es la fórmula, no el fin. El diálogo y la negociación, sus condiciones. Así como la generosidad y la responsabilidad. El objetivo -el fin- no es simplemente tener una voz única (de consenso), sino tener una idea política que pueda representar y liderar, proponer y resolver. El acuerdo de Granada es hasta donde puede -o quiere- llegar todo el PSOE. Pero no puede impedir al PSC tener una voz propia en Catalunya y España.
He expresado reiteradamente que así como resolviéramos las relaciones PSOE y PSC (y sus compromisos y pactos políticos), así sería vista nuestra oferta para las relaciones España-Catalunya. Granada refleja lo posible. Pero la política debe hacer posible lo deseable, lo conveniente, lo urgente. Y no es lo mismo. Este es el reto. El punto de encuentro que representa el acuerdo de Granada es necesario pero ya no es suficiente para la sociedad catalana, creo. Ni para España. El texto es impreciso para evitar el conflicto o la discrepancia. Es cierto que en política las ambigüedades permiten, a veces, avanzar. Pero la ambigüedad puede ser, también, percibida como incapacidad, recelo o cobardía. Sinceramente, si el PSOE no puede afirmar que España es un Estado plurinacional (con todo lo que ello significa), no podrá liderar el debate territorial y la reforma de nuestra arquitectura institucional. Algunas voces argumentarán que no lo niega. Es cierto. Pero es, precisamente, esta incapacidad para la claridad lo que nos aleja del problema y, en consecuencia, de su solución.
Mientras la reforma constitucional propuesta no llegue, los problemas seguirán ahí, agravados. Y si la reforma parece más difícil que la independencia (así puede ser percibida aunque sea erróneo), esta oferta política avanzará, irremediablemente, en Catalunya hasta vertebrar, todavía más, al conjunto de la sociedad. Se trata de credibilidad. Muchos catalanes ya no creen en las posibilidades de cambios profundos en España que permitan un futuro compartido. Nadie cree que sea más fácil, de la misma manera que nadie cree que España pueda reaccionar. Este es el bucle perverso de desconfianza. Atrapados entre la decepción y la incertidumbre. Intentamos un Estatut que interpretó, en positivo y confiadamente, el texto y el espíritu constitucional. Si aquello no fue posible, algunos pueden preguntarse ¿cómo va a serlo ahora la reforma constitucional, diez años después? Esa era la importancia del acuerdo de Granada.
Data de publicació: 22 de Juny de 2013
L’ enquesta que el mes de maig va publicar EL PERIÓDICO sobre la situació política a Barcelona és quelcom més que una dada demoscòpica: reflecteix, en tota la seva cruesa, alguns dels principals reptes que té Barcelona i, a l’esquerra, el PSC. Així ho confirmen les reflexions de molts analistes i també les converses que he pogut mantenir amb persones de sectors diferents sobre aquests reptes. Aquestes són les meves principals conclusions.
1. Barcelona i Catalunya. No hi ha projecte polític nacional possible sense Barcelona. Les ciutats són l’ecosistema polític, econòmic i social més ric i complex per a l’acció política, en el qual els conceptes del servei i de l’espai públic es posen a prova. I Barcelona, amb Pasqual Maragall al capdavant, va saber ser la ciutat referent i model, un llegat que ara s’ha d’actualitzar davant els nous reptes de la globalització. Barcelona i la seva àrea, per la seva dimensió, història i protagonisme econòmic i social, són el cor de Catalunya i, al mateix temps, un node global al món. Per això els que tenim un projecte per a Catalunya no podem desenvolupar-lo sense un projecte des de Barcelona i per a Barcelona. Barcelona és capital.
2. Les opcions progressistes. L’enquesta reflecteix, clarament, que Xavier Trias no consolida ni el seu lideratge ni la seva proposta. La ciutat està adormida i passiva. Sense energia i sense projectes. Dos anys després de ser elegit, els principals records de la seva gestió són la samarreta de Colom i les goteres dels Encants. I també la censurable gestió del deute de la Generalitat amb la ciutat. Trias anomena responsabilitat i solidaritat el fet de condonar i regalar recursos que necessiten els ciutadans i els serveis d’aquesta ciutat. El que a ell li va bé (la immobilitat) perjudica la ciutat.
Barcelona, 14 de juny de 2013
1. Context
- Unes eleccions excepcionals, una legislatura excepcional: el nou concepte de “dret a decidir”, aglutina la immensa majoria de les forces parlamentàries (en el programa electoral i en les votacions de resolucions al Parlament CiU, ERC, PSC, ICV, CUP: 107) i de la població (Baròmetre CEO, Baròmetre GESOP maig 2013 70%)
- Diversitat d’interpretacions sobre el concepte “dret a decidir”: decidir/escoltar? unilateralitat/acord sense dret a vet (lleialtat). El fals debat sobre el caràcter vinculant o consultiu de la consulta
2. Els plans A i B per la consulta (i C i D)
- El referèndum previst per la pròpia CE i regulat per la LORMR (amb prèvia modificació?)
- La Llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum (qüestions polítiques de transcendència especial per la ciutadania, en l’àmbit de les competències de la Generalitat o dels ajuntaments)
- Futura Llei de Consultes populars (contingut? Riscos d’impugnació?)
- Declaració unilateral
- La clau: l’article 149.1.32 CE com a obstacle insalvable i la proposta de l’ús de l’article 150.2 CE (transferència o delegació de facultats “transferibles” o “delegables” per la seva naturalesa) com a solució?
Debat a Ciutat Vella, 13 de juny de 2013
A. Què aporten les primàries a la regeneració de la política de partits? Les primàries són la solució? Relativització
- Les primàries són un instrument, una eina, no un objectiu. Són necessàries per canviar però no són suficients.
- L’objectiu és recuperar la confiança de la ciutadania i per fer-ho cal comptar amb ells. Per comptar-hi cal escoltar-los (elecció candidat; elecció 1r secretari –militants; configuració programa; decisions importants –entrar a govern, protocol de relacions PSC-PSOE).
- Les primàries comporten risc (molt més si es pretenguessin fer sense creure realment en el seu objectiu renovador) però són sobretot una oportunitat per trencar la inèrcia cap a la irrellevància.
- Si les primàries signifiquen compartir decisions, comporten necessàriament una disminució de les possibilitats de “control” per part dels òrgans de direcció. La suma fa guanyar. Trencar amb el risc etern de conformar-se amb el “més val pocs i ben avinguts” . Requereix un canvi de cultura política.
- Essent conscients de la situació en la que es troba el PSC i el conjunt de les esquerres, si l’objectiu és generar una alternativa de govern d’esquerres, en termes de primàries caldrà treballar a curt-mig termini per unes primàries de les esquerres.
Imprimir · PDF: Versió català
El President Mas va voler escenificar un cop de timó el passat dimarts a la reunió del govern i en la seva conferència de premsa posterior, i el que va quedar en evidència es que el timó està encallat, el vaixell embarrancat i la tripulació murmurant sobre el lideratge del capità. Aquesta és la realitat. En aquest context, en Mas anuncia la llargada del viatge (governar fins al 2016) i no sap -i no pot- ni explicar com serà l’arribada al port de la consulta, el destí únic d’aquesta legislatura. Un objectiu absolut al que ell ha contribuït amb el seu relat polític.
Però, quina mena de país tenim en el que gairebé ningú es fa responsable de res? El nostre és un país amb un Govern i un president que no ha fet altra cosa que fugir de la realitat i de les conseqüències del seus actes.
Una fugida iniciada en cremar d’un dia per altre la seva gran aposta estratègica de la legislatura passada: el pacte fiscal. Una fugida continuada per la convocatòria d’eleccions anticipades amb un caire plebiscitari entorn de la seva persona i de l’objectiu de la consulta. Una fugida accelerada per tal de no afrontar les conseqüències del resultat electoral … fins al punt que l’objectiu de la consulta ha esdevingut implícitament l’objectiu de la independència. Una fugida descontrolada amb la intenció d’obviar la situació d’intervenció de la Generalitat per part del Govern de l’Estat.
Imprimir · PDF: Versió català
La Cimera pel Dret a Decidir ha arribat sense un ordre del dia definitiu i amb un objectiu declarat: construir el màxim consens possible per fonamentar les legítimes demandes en favor d’una consulta negociada amb l’Estat. Una cimera convocada pel President Mas, amb l’assistència més enllà d’alguns representants institucionals, de tots els partits que van coincidir en la necessitat de cercar la solució a la crisi nacional a partir d’una acció, la d’escoltar els ciutadans abans de determinar com sortir de l’atzucac al qual ens va situar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.
Que aquesta cimera arribi després que el Govern hagi fracassat en la celebració de la Cimera contra la crisi no és un element a menystenir. En aquella, sí que hi havia ordre del dia, i fins i tot propostes sobre la taula. Però no es va fer -substituint-la per una pretesa reunió del Govern secreta, però surrealista- davant les expectatives de manca d’acord sobre les propostes presentades per alguns dels actors. No es va fer perquè mancava el principal ingredient: la voluntat real de dialogar. Antonio Machado afirmava que per dialogar, primer cal preguntar, i després, escoltar. I el Govern, amb el President Mas al capdavant, tenia -i té- poca predisposició a escoltar quan aixeca dia rere dia la bandera del “no tenim alternativa” com a única resposta a la primera crisi que dessagna el país, la crisi econòmica.
El resultat d’aquell fracàs és evident: una ocasió perduda. Un missatge nefast. I aquesta opinió no pot substituir-se per l’eventual èxit de la Cimera pel Dret a Decidir. Calen respostes clares positives i la negativa al diàleg quan a priori les solucions no són evidents ni els consensos senzills, és una mostra d’irresponsabilitat superlativa.
Imprimir · PDF: Versió català