Avui s’ha inaugurat la nova edició de l’Smart City Expo World Congress. Demà i dijous assistiré a diverses sessions de treball i reunions en aquesta imprescindible cita que, junt amb el Mobile World Congress, fan de Barcelona la capital de la tecnologia aplicada a la vida quotidiana i a la gestió intel·ligent d’infraestructures i territoris. La ciutat té un deute etern amb les administracions i persones que van fer possible aquests esdeveniments a la nostra ciutat.
Data de publicació: 16 de Novembre de 2013
Una amplia mayoría de las fuerzas políticas catalanas llegó a la conclusión que el desbloqueo de las relaciones Catalunya-España pasaba por consultar a la ciudadanía sobre qué modelo era el conveniente para el futuro. Esta aspiración, asumida en sus programas electorales y respaldada en varias resoluciones parlamentarias, reunía en torno al concepto derecho a decidir a independentistas, nacionalistas, confederalistas y federalistas. Es obvio que cada fuerza política veía en la consulta opciones muy diferentes: desde la ruptura del statu quo por agotado e irreformable, a la oportunidad de cambiarlo profundamente.
El proper dia 24 de novembre, els suïssos sotmetran a referèndum la qüestió de la limitació de les diferències entre el salari mínim i el màxim en una proporció 1:12. La iniciativa, d’un fort contingut ideològic i no exempta de debats profunds (inclús contradictoris), arriba a las urnes després d’un llarg procés de debat a la societat helvètica i després de complir els requisits que marca la legislació sobre referèndums, amb la contundent recollida de firmes de més de 100.000 persones que l’han sol·licitada.
Intentar tornar a ser el que érem, o reinventar-nos amb una profunda refundació? Malenconia o esforç? Passat o futur? Immobilisme o canvi? Esperar o actuar?
Molts analistes polítics, i una bona part de la ciutadania, creuen que el PSC pot passar de la centralitat (dèiem amb orgull excessiu –potser- que el PSC era el partit que més s’assemblava a la societat catalana), a la irrellevància. I parlo d’analistes perquè al PSC, lamentablement, encara no hem fet, per exemple, una exhaustiva anàlisi del resultat electoral de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. Una anàlisi solvent i detallada amb dades, tendències i horitzons. I ja se sap que, quan no s’aprofundeix en les causes, tots els símptomes són interpretables de manera convenient. Però si no mirem la realitat de cara, no podem atrevir-nos a modificar-la. I així canviarem el destí democràtic (sempre en mans dels ciutadans o dels militants i simpatitzants del nostre partit) pel determinisme fatalista i claudicant d’aquells que es lamenten per allò que van ser i enyoren el passat enlloc de lluitar pel futur.
Aquesta setmana passada hem conegut dos contundents –i estremidors- informes. El primer de l’organització Càrites (que complementa el seu contundent Informe Foessa de març d’aquest any) que alertava sobre la creixent pobresa i desigualtat a Espanya. Més de tres milions de persones viuen amb menys de 307 euros al mes i hi ha quasi 5 milions de desocupats. Malgrat tot, creix el nombre de multimilionaris. I el segon, de la Federació internacional de la Creu Roja que ha fet públic fa molts pocs dies el dramàtic informe “Think differently. Humanitarian impacts of economic crisis in Europe”, en el que exposa la gravetat de la situació social al nostre continent, i l’empitjorament de la situació des de l’anterior informe de 2009. Les dades sobre Espanya són terribles. La Creu Roja atén 2,4 milions de pobres quan fa quatre anys eren 900.000.
Avui enceto un seguit de xerrades-debat amb les agrupacions dels socialistes de Barcelona, en el marc del procés de primàries obertes que ha endegat el PSC en el conjunt del país i especialment, a Barcelona.
En aquests debats que, en el meu procés de reflexió personal, estendré també a altres col·lectius de ciutadans i ciutadanes dins i fora del Partit dels Socialistes de Catalunya, vull plantejar un pla en cinc fases progressives que entenc que qualsevol candidat o candidata hauria de contemplar i assumir per afrontar el repte de les primàries obertes:
1. Escoltar
2. Liderar
3. Proposar
4. Sumar
5. Governar
El primer pas és, necessàriament, #escoltar, i això és el que em proposo de fer en els debats que avui enceto. Aquí teniu les properes dates previstes:
25/09 19.30 h: Nou Barris
30/09 19.00 h: Gràcia
01/10 19.30 h: Eixample
10/10 21.00 h: Ciutat Vella
14/10 19.00 h: Horta Guinardó
15/10 19.00 h: Sant Andreu
17/10 19.45 h: Les Corts
21/10 19.30 h: Sants-Montjuïc
24/10 21.00 h: Sarrià-Sant Gervasi
28/10 19.30 h: Sant Martí
Data de la publicació: 10 de Setembre de 2013
Existe una profunda demanda política compartida entre la mayoría de la ciudadanía catalana: el deseo democrático de reiniciar las relaciones Catalunya-España. Tras la laminación del Estatut del 2006, por parte del Tribunal Constitucional, el actual statu quo no es ni suficiente, ni deseado, ni esperanzador. Esta es la cuestión central.
Los socialdemócratas catalanes (y los españoles) tenemos un papel central en el reto de encontrar una solución a este problema. Hasta el momento hemos formulado propuestas para que, mediante la reforma de la Constitución, pueda avanzarse hacia un Estado federal. Pero esas propuestas no parecen suficientes –aunque sean avances significativos-, ni tan siquiera posibles a corto plazo. ¿Y entonces? ¿Qué hacemos? ¿Esperar que la historia nos dé a razón o proponer una real y potente tercera vía con capacidad de ofrecer un discurso nacional con vocación mayoritaria?
No és gens estrany que ens trobem sovint amb que un mateix mot s’empra en disciplines molt diferents per explicar diversos fenòmens que comparteixen tanmateix un mateix element comú. En el cas del mot “ralentí”, procedent del francès “ralenti” aquest element comú sens dubte és la lentitud.
En enginyeria mecànica el ralentí és el nombre mínim de revolucions per minut amb les que un motor es manté en funcionament sense necessitat de pressionar l’accelerador, un mecanisme sens dubte imprescindible i que a més, llevat quan no està ben ajustat, comporta eficiència a la conducció. En cinema, el ralentí –o càmera lenta- és un recurs idoni per subratllar o emfasitzar una determinada escena i que ha estat magníficament utilitzat per alguns cineastes com Brian De Palma en obres mestres com “Els intocables”.
Ara bé, mentre que en enginyeria mecànica i en cinema aquest terme no té una connotació negativa (és clar, si el motor està ben ajustat o si el director de cinema no abusa d’aquest recurs), quan una economia es troba al ralentí difícilment podrem arribar a la mateixa conclusió. I Barcelona, com a motor econòmic, ja fa un temps que funciona al ralentí.
Data de publicació: 29 d’Agost de 2013
Pocs però ben avinguts. Aquesta sembla l’aposta final del nucli directiu del que es va autoproclamar com a Nou PSC. L’article del secretari d’acció política és la versió més dura i eixuta d’un crescendo tan calculat i reflexionat com greument equivocat, penso. El resultat polític de la deriva no és gens difícil de preveure: la irrellevància i el trencament. Perquè un partit progressista sense debats i sense pluralitat acaba en la marginalitat política i electoral.
Tenir la majoria no significa necessàriament tenir la raó. Significa tenir la responsabilitat i el poder de la legitimitat. Res més… i a la vegada, tot això. Tenir majoria, en una força política democràtica, i més si és d’esquerres -i més si és com la socialista, de llarga tradició de síntesis i acords-, significa no resoldre els problemes mitjançant la simple aritmètica. I quan ho fa, ha deixat de pensar.
Sempre m’ha apassionat perdre’m entre les pàgines dels diccionaris i deixar-me portar per l’atzar per descobrir mots coneguts o no tant coneguts i les seves accepcions, sinònims, antònims, orígens etimològics o traduccions. Aquest és, de fet, un motiu pel qual m’apassionen tant les llengües.
Avui és un bon dia per fer-ho.
Díscol,la: (Del llatí dyscŏlus, i aquest, alhora, del grec δύσκολος). Desobedient, que no es comporta amb docilitat. Rebel.
I els antònims són ben suggerents: obedient, dòcil.
Crític,ca: (Del llatí “criticus” i aquest, alhora, del grec κριτικός “kritikós”, capaç de discernir; procedent del verb κρίνειν “krínein”, separar, decidir, jutjar; d’arrel indoeuropea *krei- “cribar, discriminar, distingir”). Analític, incisiu, mordaç, pertinent.
Si la política progressista no és crítica davant la realitat que vivim i díscola per acceptar allò que se’ns presenta com inevitable, indefugible o predeterminat, no serà ni política ni progressista. Sí, hi ha alternativa.
