Aristòtil, a la seva Ètica a Nicòmac, sostenia que la felicitat era la finalitat última de l’ésser humà. No obstant això, aquesta felicitat, per al filòsof, només era possible si estàvem organitzats en una polis, en una ciutat. La paraula «felicitat» va anar caient en desús com a objectiu i finalitat. Es va començar a parlar menys d’ella en filosofia i va desaparèixer gairebé del tot de l’espai polític. Aquest darrer punt va confirmar-se fa alguns anys amb una investigació del professor Miguel Rebollo, qui, després d’analitzar el contingut semàntic d’una infinitat de textos polítics, va concloure que el terme «felicitat» havia estat desterrat del lèxic de polítics i d’intel·lectuals.
La setmana passada el Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de llei de la reforma fiscal. Una reforma que arriba quan les dades sobre la desigualtat a Espanya senyalen una escletxa quasi bé irrecuperable per a milions de persones. Just quan més calen polítiques actives contra la desigualtat i l’exclusió, Mariano Rajoy aplica les tisores, un cop més. Tisores contra els serveis públics, primer. I ara, tisores a favor dels més afavorits. Tisores que trenquen la cohesió i posen en perill el desenvolupament. No hi ha progrés sense justícia social. Ni progrés moral. Ni progrés socioeconòmic. Una dada recent: la pobresa infantil ja és 27,5% i gastem 14% menys per combatre-la. I una altra dada estructural: la crisi acaba amb la convergència d’Espanya amb Europa. El PIB per càpita baixa al 95% de la mitjana (105% el 2007). És en -i des de- aquesta realitat on cal reflexionar sobre la reforma fiscal del PP.
Publicat a: El País, 23 de maig de 2014
Ante las elecciones al Parlamento europeo, han proliferado en Catalunya las voces que reducen lo que está en juego al vigente pleito entre Catalunya y España. Nos contamos entre quienes piensan que es imprescindible la palanca unitaria del catalanismo, en su pluralidad, para sacar al gobierno español de su encastillamiento y para situarlo en la imprescindible lógica del diálogo y del pacto entre un Estado-nación español y una vieja nació catalana que pervivió a todos los intentos de asimilarla y liquidarla. Pero pensamos que es una simplificación tratar de reducir una cita electoral europea a un móvil meramente nacional. Eso es lo que denunciamos en los nacionalismos de Estado y en las opciones populistas y antieuropeas, que ralentizan el avance urgente hacia la unión económica y política de Europa.
El primer que vull fer és demanar disculpes a totes les persones que ens van votar, a les que ens van avalar, a les que ens han animat i han treballat amb entusiasme i generositat en la nostra campanya. A les que pensaven que, amb seguretat, podríem passar a segona volta i confiaven que podríem concentrar el vot renovador. La seva decepció es també la meva. Sempre em preguntaré què més hagués pogut fer. I segurament hem comès alguns errors de càlcul o d’estratègia. O era insuficient la meva oferta personal, que també pot ser. Però la nostra proposta no era només una opció per disputar el poder (que justificaria qualsevol tàctica) sinó també una manera d’entendre la política, la seva praxis i el model de partit. Volia sumar dins i fora del PSC. Però la polarització dins contra fora i a la inversa, ha impedit, també, que la nostra oferta emergís com una opció real de canvi renovador. Hem quedat atrapats i sense força per obrir un tercer espai tan integrador com renovador i guanyador.
Hem fet una gran campanya, crec. Però convertir la il·lusió en força, l’energia en capacitat, i l’entusiasme en vots, reclama un model organitzatiu, uns recursos humans i materials i una consolidació estructural que no hem estat capaços de crear, ni de compensar amb nova energia cívica ciutadana. La participació –massa baixa- no ha permès desbordar la capacitat de resiliència de la vella política. No és suficient la simpatia, cal efectivitat. Convertir els desitjos en objectius progressius i acumulatius, és a dir, que permetin avançar, és part de la responsabilitat del lideratge polític. I en sóc responsable.
Imprimir · PDF: Versió català
Data de publicació: 30 de Març de 2014
Felicito a Jaume Collboni per la seva victòria
I també a Carmen Andrés pel seu resultat
Felicitació que faig extensiva, també, a Jordi Martí i Rocío Martínez-Sempere
Vull fer, algunes consideracions
-
1. La participació és, finalment baixa.
- Globalment, menys vots que avals
- I en particular vull destacar que aquestes primàries no han interessat prou als nostres militants i simpatitzants, la qual cosa obliga a una profunda reflexió sobre la vitalitat de l’actual PSC - 2. Celebro, però, que tot i que sigui amb poca participació, els vots dels ciutadans hagin estat, proporcionalment, tant importants.
Aquest és, també, el sentit de unes primàries obertes. - 3. Lamento que la polarització electoral hagi impedit que la nostra proposta hagi tingut la força suficient per a concentrar l’alternativa del canvi. Però alhora, crec que els vots, l’energia, les ganes i la il·lusió que ha despertat la nostra candidatura caldrà projectar-la políticament en el futur.
- 4. Vull agrair a totes les persones que ens han votat
I en especial als nostres voluntaris de campanya
Han fet una gran feina. Hem fet, crec, una gran campanya. - 5. Es temps de reflexió política
- personal
- i col·lectiva - 6. Em reafirmo en que vull
- un altre PSC
- però més PSC
Gràcies tothom
Nou paradigma de ciutat: la Barcelona-xarxa col·laborativa
En els darrers trenta anys, el socialisme municipal ha demostrat la seva capacitat de gestió i bon govern amb un balanç força positiu. Des de les polítiques de ciutat hem contribuït al progrés i a la igualació social i cívica, consolidant un major nivell de benestar i d’equitat. En relació a 1980, la nostra societat és quatre vegades més rica segons el PIB per càpita. Per això ara, el 2014, l’augment de les desigualtats té un impacte tan desvertebrador de la societat del benestar que hem construït i liderat.
Les desigualtats en augment fracturen i descohesionen la ciutat. Perquè la desigualtat no és només una jerarquia de poder econòmic, sinó també una relació entre persones, famílies i barris que es distancien i es segreguen entre si. Per atacar les desigualtats també hem d’enfortir les xarxes de confiança mútua, la cultura col·laborativa i els valors transversals del bé comú. Som una ciutat global, però hem de ser, sobretot, una ciutat de futur col·laboratiu. Aquest és el gran repte del socialisme just.
A la mesura 16/20 explico com podem reforçar Barcelona com a ciutat social, justa i redistributiva. Però, en paral·lel, tenim el gran repte de reiniciar i potenciar Barcelona com una ciutat més col·laborativa que funcioni en xarxa i amb múltiple reciprocitat entre veïns, entitats, barris i administracions per tal de recosir la fractura de “la ciutat dual” i segregada que ens deixen la crisi i la dreta que ara governa.
Impulsar la ciutat de totes i tots des de la cultura col·laborativa
Fa molt que hem deixat enrere la societat industrial, les grans burocràcies verticals i els lideratges paternals i carismàtics. Vivim ja en una societat reflexiva on els ciutadans i ciutadanes empoderats som el centre de l’acció social i dels canvis transformadors. Per això, la meva generació reclama una nova política en què els ciutadans i ciutadanes hem de poder decidir el què i el com de les solucions públiques.
Però cal anar més enllà. Barcelona ha de liderar tot un canvi de paradigma com a ciutat col·laborativa amb noves dinàmiques de participació ciutadana, d’intercanvi de coneixements, de treball en equip i de cooperació entre barris i entre administracions. Aquestes són algunes de les meves propostes:
Imprimir · PDF: Versió català
L’alcaldessa i els alts representants públics respondran preguntes online de la ciutadania un cop al mes. Seran preguntes totalment obertes i buscant facilitar la comunicació entre l’alcaldia i els ciutadans i ciutadanes de Barcelona. Es buscaran plataformes que ho facin possible, com va fer el president Barack Obama amb Reddit, o Patxi López amb una twitterentrevista.
També s’establirà un Consell de peticions públiques, que reculli idees i propostes de la ciutadania, permanentment obert a escoltar els barcelonins i barcelonines, i a enviar peticions a l’Ajuntament, i que podran donar a conèixer amb l’escó 42 que he proposat.
L’alcaldia no ha de ser un lloc tancat, sinó obert a idees i obert a respondre a les preocupacions directes dels barcelonins i barcelonines. I fer-ho de manera ràpida i concreta.
Imprimir · PDF: Versió català
En la lluita contra l’atur, la pobresa i les desigualtats ens juguem el veritable model de ciutat i de futur
L’economia urbana de Barcelona juga a la primera divisió de l’economia global. És la desena ciutat del món i la quarta ciutat europea que atrau més projectes d’inversió (2008-2012), només superada per Londres, Moscou i París. Som una ciutat global i atractiva per les grans inversions, però continuem atrapats en una crisi perllongada que està multiplicant les desigualtats. Barcelona ja és una ciutat global. Ara hem de reforçar-la com a ciutat social, justa i redistributiva.
És el gran repte que tenim com a socialistes i progressistes. No es pot construir una ciutat competitiva sense cohesió social, que inclogui i benefici a les classes mitjanes, les classes treballadores i els joves de la ciutat. Aquests tres gran col·lectius som la majoria social i no hem provocat aquesta crisi econòmica que patim i contra la qual ens rebel·lem.
Suportem sis anys de la pitjor crisi econòmica de la història que s’allarga i s’agreuja per les dures polítiques d’austeritat de la dreta que governa. Ens deixen el pitjor escenari possible: més desigualtats, un atur desbocat i més empobriment. Una cosa és sortir de la recessió, una altra és absorbir tants milers d’aturats i una tercera és resoldre l’herència de tanta desigualtat social que ens deixa la crisi. Però no ens resignem. Tenim alternativa.
El nou impuls econòmic que necessita urgentment Barcelona és multinivell. Implica integrar tant l’escala local de ciutat com l’escala metropolitana en un nou pacte estratègic de Barcelona amb múltiples aliances. Per això, considero que tenim davant tres grans reptes com a ciutat i com a metròpoli:
Imprimir · PDF: Versió català
La malaltia i la salut són estats oposats i relacionats. Quanta més salut, menor nivell de malaltia i viceversa, però també es relacionen amb la capacitat i el funcionament de les persones, de manera que una malaltia danya de forma immediata o mediata i de manera transitòria o permanent diferents funcions de la persona, funcions que algú ha de fer (pacient, familiars o cuidadors informals, sistema sanitari, sistema social) sumades a noves necessitats, com és la cura de la persona malalta.
Per a una ciutat com Barcelona és important que el nivell de salut sigui el major possible. De manera que els determinants que decideixen com serà la nostra salut i el nostre benestar o els dels nostres fills siguin els més favorables possibles: la qualitat de l’aigua, l’aire, l’atur, la desaparició de la pobresa, la promoció de l’exercici, la dieta o l’altruisme entre d´altres. Tots fan que una ciutat sigui més saludable. Per tant, l’Ajuntament, a través de les seves polítiques de promoció de la salut, incentivarà el desenvolupament d’activitats i empreses que afegeixin salut i benestar als seus conciutadans i impedirà o dificultarà aquelles activitats o negocis que danyin la salut dels seus veïns.
Quan una persona perd la seva salut, el sistema sanitari, a través dels seus milers de professionals, intervé per ajudar a recuperar el nivell perdut i/o compensar les necessitats que s’originen amb aquest estat de malaltia. Aquestes necessitats o són cobertes per algú o deixen de cobrir-se i, per tant, donen lloc a una debilitat que, a curt o llarg termini, originarà greus problemes i vulnerabilitat a aquesta persona o al seu entorn.
A l’entorn de la salut, on les persones (pacients i professionals) tenen el paper principal, la disminució dels pressupostos ha originat, es digui el que es digui, una ciutat més feble i uns ciutadans més pobres. L’Ajuntament vetllarà perquè la Generalitat i l’asseguradora pública compleixin tots els seus compromisos en l’atenció sanitària de la ciutat de Barcelona, exigint resultats en salut i vigilant acuradament tots els indicadors d’atenció sanitària i estat de salut de cadascun dels barris de la ciutat.
Barcelona ha estat una ciutat que ha apostat per les conductes saludables (dieta, exercici, equilibri social) i ara hem de fer un pas més enllà. Comptem amb ciutadans conscienciats, excel·lents professionals de diferents branques i dispositius (des de els fonamentals equips d’atenció primària fins les unitats hospitalàries més especialitzades) i, a més, disposen de proveïdors i empreses públiques i privades amb experiència i talent.
Comptem amb un sistema en xarxa que assumeix el valor de la solidaritat mediterrània, però que ha de millorar la relació entre els seus membres per adquirir tot el seu potencial: convertir Barcelona en la capital de la salut europea. De manera que el sistema sanitari no només sigui sostenible sinó que passi a ser una de les fortaleses que sostinguin la Barcelona del futur generant coneixement, riquesa i ocupació i, no ho dubteu, en aquesta via el nostre Ajuntament sí que hi serà.
Imprimir · PDF: Versió català
