Data de publicació: 06 d’Agost de 2012
En la situació socialment i econòmicament crítica que vivim en l’actualitat, molts ciutadans no només esperem trobar respostes als nostres problemes, sinó també participar en la generació d’una verdadera alternativa. Les primàries a les quals s’ha compromès el PSC han de servir per articular aquesta alternativa al voltant d’unes persones i d’un projecte. Han de servir per mobilitzar els ciutadans d’esquerres del nostre país.
Estem compromesos amb la renovació. A fons. I no hi ha marxa enrere, per incert i complex que sembli el futur per al PSC. El pas que vam fer, col·lectivament i democràticament, en el 12è congrés celebrat a finals de l’any passat no és una estació d’arribada. És de sortida. El Nou PSC no es culmina amb una renovada direcció. El Nou PSC no pot ser una etiqueta que corre el risc de caducar ràpidament per la força dels fets. Ha de ser una actitud permanent de democratització política, una agenda de canvis i reformes –inajornables– i un procés permanent d’actualització de la nostra oferta electoral i programàtica. És a dir, el que és nou s’aconsegueix no per ser diferent, simplement, sinó per fer les coses de manera diferent, per innovar. I avui, innovar en democràcia és fer caure envans, transcendir la política analògica i dialogar amb una ciutadania que no es conforma a parlar una vegada cada quatre anys.
Catalunya és l’única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia. Trenta-dos anys després de la recuperació de l’autogovern, el nostre país continua amb aquest dèficit polític i democràtic.
Tot i que no es pot negar que les poques regles vigents han permès assolir una certa proporcionalitat, el cert és que no reflecteixen el principi essencial d’ “una persona - un vot”. El nombre de vots necessaris per aconseguir un diputat és molt diferent a les diverses circumscripcions.
Cal avançar en el compliment del principi de proporcionalitat que estableix l’Estatut d’autonomia. Però alhora, cal salvar moltes altres mancances en el sistema polític. El model electoral vigent s’ha demostrat incapaç d’aproximar, de manera adequada, els representants polítics als ciutadans que els han elegit, i per tant, al territori pel que estan proposats. La ciutadania expressa cada vegada amb més claredat la crítica que no n’hi ha prou demanant-li la confiança cada 4 anys. La participació en els afers públics ha de començar per una millor coneixença dels representants públics, per una major proximitat entre electes i electors i per una possibilitat real de conèixer quina és la seva activitat per acomplir als compromisos contrets.
Nº de la publicació: 1
Data de la publicació: Març de 2012
Trenta-dos anys després de la recuperació del seu autogovern, el nostre país no disposa encara d’una llei electoral pròpia. És de fet la única comunitat autònoma amb aquest dèficit polític i democràtic. Un dèficit que s’ha cobert amb la pervivència d’una norma que tenia tan sols vocació de cobrir la primera contesa electoral, mentre el Parlament no acordés la Llei, i on es fixen el nombre total de diputats del Parlament, les circumscripcions electorals i el nombre de diputats a elegir per cadascuna d’elles.
És cert que aquest sistema que perviu amb una provisionalitat ja irreal és força proporcional però també ho és que no reflecteix, com hauria de fer-ho, el principi essencial d’ “una persona- un vot”. La configuració territorial i demogràfica de Catalunya fa conviure àrees densament poblades amb zones d’important dispersió demogràfica, de manera que el nombre de vots necessaris per aconseguir un diputat és molt diferent a les diferents circumscripcions.
Imprimir · PDF: Versió català
Data de publicació: 07 de Febrer de 2012
El 38º Congreso del PSOE empezó más abierto que nunca por la confrontación de candidaturas, por las incógnitas sobre el más que relevante papel del discurso de presentación de cada uno de los candidatos y por el ajustado resultado que se preveía. Empezó abierto y terminó todavía abierto para la cuestión federal.
El debate que ha generado ha puesto en evidencia que existen reticencias para abordar con igual claridad, contundencia y convicción el proyecto social que el proyecto territorial del socialismo español. Y no es una cuestión menor porque de cómo entendamos el proyecto territorial socialista, dependerá una u otra relación entre el PSC y el PSOE.
La política democràtica sembla desbordada, incapaç d’oferir un horitzó d’esperança, de confiança i d’il·lusió per a la majoria. I resignada a ocupar un paper secundari en l’equilibri entre el poder econòmic i financer i el polític.
En aquest context, una política dèbil i claudicant, que no pot embridar un sistema econòmic desbocat, es mostra en la seva vessant més gestora, més administrativa i vulgar. El fracàs de la capacitat regulatòria justa, equilibrada i sostenible, a través de les onades reformadores treu el cap i dibuixa un panorama inquietant. L’esquerra s’ha quedat sense part del discurs de futur. I el present li gira l’esquena.
Mai com ara, des d’una opció democràtica i progressista, és vital recuperar la política. Però no la que s’ha demostrat incapaç…, sinó la nova, la que cal reinventar: la nova política.
Data: 24 de Juliol de 2011
El passat 1 de juliol, Alfred Bosch escrivia una columna, en aquest mateix diari, que portava per títol el meu nom. Iniciava el seu text amb algunes consideracions personals afalagadores que eren, al mateix temps, la falca per a mostrar com a contradictòria, amb la meva persona i formació, les meves declaracions sobre la “perversió” d’introduir la pregunta sobre un futur referèndum per la independència en el nou baròmetre del CEO. L’autor finalitzava amb una reflexió dient que la llibertat era preguntar i que impedir-ho o qüestionar-ho era censurar.
Imprimir · PDF: Versió català
Article publicat a: Diari Ara
Data: 18 de Juny de 2011
Avui fa cinc anys que els catalans van aprovar l’Estatut d’Autonomia en referèndum amb un inqüestionable resultat afirmatiu: tres de cada quatre catalans vàrem dir que sí a l’Estatut. El 2006 vàrem decidir democràticament i majoritàriament. Però la participació del 50% de l’electorat va ser el punt feble: tots n’esperàvem més, tant els que defensàvem el “sí” (CiU, PSC i ICV) com els que propugnaven el “no” (ERC i PP). El 5% de vot en blanc també va marcar ja una tendència notable que després s’ha mantingut en altres cites electorals.
L’Estatut era i és la nostra llei de lleis. La nostra eina més important per l’autogovern de Catalunya. Una llei d’obligat compliment per a tothom. I en especial, per a totes les forces polítiques i totes les institucions.
És cert que el llarg procés estatutari va desgastar bona part de l’energia política que va fer possible l’impuls reformador que inspirava el procés. Un desgast al que va incidir notablement la irresponsable ofensiva del PP contra l’Estatut, alimentant la catalanofòbia i presentant, injustificadament, un recurs al Tribunal Constitucional per preceptes sovint idèntics a d’altres reformes estatutàries no qüestionades.
Imprimir · PDF: Versió català
Data: 13 de Maig de 2011
Conec al Jordi, a l’alcalde Hereu, des de fa temps. Sempre he vist en ell passió i convicció. És una persona optimista, però no de l’optimisme passiu, del que confia que les coses sortiran bé per elles mateixes. Sinó del que lluita, treballa i les persegueix per aconseguir les fites i els reptes que es proposa. Fa possible el que és necessari.
He assistit a diverses reunions amb l’alcalde i l’he vist treballar. En les reunions busca l’acord i sumar majories. No cerca protagonisme sinó complicitat. També he conegut les seves propostes per Barcelona i per Gràcia, de la mà de Guillem Espriu, regidor de districte i bon amic. Hereu coneix els temes a fons i fa de la proximitat una manera d’entendre la política, una manera de relacionar-se amb la gent, una manera de mirar els problemes i també una manera de resoldre’ls. A prop, al costat, amb les persones. Gràcia -el districte en el que visc des de fa anys- i els seus barris, tenen una gran diversitat d’accents, de perfils, d’interessos, de preocupacions. Jordi Hereu els coneix bé. Fa de la diversitat una font de riquesa per a la construcció d’un projecte col·lectiu i cívic. No busca problemes, no els crea, busca solucions compartides i a prop de la ciutadania. I quan s’equivoca ho reconeix.
Imprimir · PDF: Versió català
Article Publicat a: El Periódico
Data: 23 de desembre de 2010
El títol de la sèrie ja és molt revelador: El divan socialista. Així és com aquest diari, amb habilitat periodística i precisió clínica, enquadra els articles sobre el moment que viu el PSC. No hi ha dubte, i d’aquí ve l’encert del títol, que, després del tipus de derrota electoral que hem patit, molts socialistes creiem que la reflexió conjuntural ha de donar pas a una altra de més envergadura, més estratègica. Les preguntes, llavors, girarien -com en la psicoanàlisi- cap a qüestions més existencials: ¿qui som?, ¿què volem?, ¿com ens veuen?, ¿cap on anem?
El sentiment de culpa, el desconcert i el desànim, sumats als grans desafiaments socials i a la incapacitat de respondre amb èxit als reptes que ens planteja la Catalunya del 2010, poden portar-nos a la melancolia. També a la confusió. Però el mal seria que acabéssim sumits en un debat estèril per superficial, per nominalista, per personalista. Atrapat per les coordenades del passat, en lloc d’un debat que ens permeti explorar camins de futur. Si perdem l’oportunitat d’afrontar amb rigor i coratge el desafiament que el pròxim congrés ens planteja, perdrem un temps decisiu. No hi ha res pitjor que un fals debat.
El procés obert per José Montilla, amb la seva exemplaritat i autenticitat, fa inevitable el debat, encara que segurament no el garanteix. Almenys de la manera en què crec que l’hem de fer. Tenim una crisi de lideratge, sí; però també de projecte. I a això s’hi ha d’afegir greus problemes de llenguatge polític, organització i estil relacional. Cap d’aquests es resol fàcilment amb un recanvi de persones. No es tracta de simples relleus de poder. Es tracta d’una nova cultura política que ens permeti identificar-nos amb el país, comprendre’l, representar-lo i estar en condicions de liderar-lo quan els ciutadans ho decideixin. Aquestes són les meves idees, les que he compartit durant les últimes setmanes amb persones diverses. ¿Quin PSC volem?
Data: Novembre de 2010
“Obra de tal manera que tractis a la humanitat a través de tu mateix i del proïsme, com a fi, mai com a mitjà. Obra sempre com si fossis el legislador i, al mateix temps, com si fossis el súbdit d’un regne de voluntats lliures i racionals”.
Immanuel Kant
El 28 de juny de 2010, després de gairebé quatre anys de desplegament valent i rigorós de l’Estatut, el Tribunal Constitucional ha dictat sentència en un recurs deshonest, covard, desqualificador, capciós i desconeixedor de totes les regles del joc de la democràcia, per pretendre guanyar als tribunals allò que els recurrents havien perdut democràticament a les urnes i, prèviament, a totes les cambres parlamentàries, les d’aquí i les d’allà.
La inadmissible deriva en la que ha caigut el Tribunal en el seu procés de deliberació ja havia anat generant una sensació d’indignació i de desencís. I és que el Tribunal ha evidenciat en aquest temps una sèrie de patologies sense precedents.
La primera: la modificació–fruit de les tensions dels recurrents– de la seva doctrina sobre les causes d’abstenció i recusació de magistrats, produint, ja des d’un inici, la descompensació de la seva composició en acceptar la recusació d’un dels seus magistrats.
Imprimir · PDF: Versió català
