Ja s’ha donat el tret de sortida a les tan esperades Festes de Gràcia!

Amb ganes de gaudir de la festa i de l’energia que tots els veïns bolquen als seus carrers, repasso les pàgines d’un simpàtic llibre d’Isabel del Río (@IsabeldlRio) sobre “100 cosas que hacer en Barcelona al menos una vez en la vida”, que em va caure a les mans arran d’una crònica llegida a El Periódico. L’autora hi recomana precisament no perdre’s la festa que, tal com afirma, “con el tiempo se ha convertido en la más popular de la ciudad, a parte de las fiestas de la Mercè”.

Per fer boca, mentre ens anem apropant tots a la festa, amb ganes de celebrar, compartir i també reivindicar, aquí teniu un fragment del llibre:

Avui El País publica una notícia sobre les primàries obertes dels socialistes per escollir el candidat o candidata a l’alcaldia de Barcelona.

Si fa uns mesos El Periódico publicava una enquesta sobre els eventuals candidats socialistes a les primàries amb motiu de l’equador de mandat a l’Ajuntament, altres mitjans també s’han fet ressò d’un procés que és totalment novedós en el nostre escenari polític més immediat. Així, El País publicava un breu perfil d’alguns dels noms que apareixien en l’enquesta esmentada. En aquella ocasió vaig expressar que la decisió sobre la canditatura no estava presa i que estava en període de reflexió activa parlant amb molta gent perquè presentar-se és una decisió personal però també col.lectiva.

Els darrers mesos he pogut parlar amb molta gent, tant de dins com de fora de la nostra organització, ens els quals he pogut copsar no tan sols l’energia i els ànims davant aquest procés de primàries sinó també la convicció que aquestes primàries han de servir per canviar, i en aquest sentit, mostraven la seva receptivitat i acollida a la reflexió sobre la importància d’aquest procés i a la necessitat que hi hagi candidatures conscients d’aquesta necessitat de canvi.

La professora de dret, ex-diputada i actual membre de l’executiva del PSC Laia Bonet (Valls, Alt Camp, 1972) critica que la Declaració de Granada destil·li por de l’estat plurinacional

Demanàveu un referèndum intern sobre la Declaració de Granada, però el consell nacional del PSC ha donat suport a Pere Navarro. Encara ho creieu necessari?
Sense cap mena de dubte. Jo hauria preferit –i així ho vaig expressar a l’executiva– que no s’hagués posat a votació aquest tema sense haver-lo debatut d’una altra manera: amb més temps i a fons. Em va agradar molt que –fa dos o tres consells nacionals– el primer secretari digués que, si mai s’havia de prendre una decisió sobre la possibilitat d’incorporar-se a un govern o donar-li suport amb alguna fórmula, ho hauria de votar tota la militància. Això és coherent amb la defensa d’unes primàries obertes. Si les grans decisions d’un partit, com és l’elecció d’un candidat, volem que siguin participades per tota la ciutadania –i això és imprescindible si volem reduir la distància que separa els polítics dels ciutadans–, determinades decisions de la vida orgànica del partit haurien d’estar participades ja avui per tota la militància. Això s’hauria d’aplicar com a mínim a l’elecció del primer secretari i també a decisions que tenen a veure amb línies programàtiques. És en aquest sentit que jo defensava votar el protocol de relacions PSC-PSOE i també la Declaració de Granada. Ja ho vaig demanar a l’executiva fa dues o tres setmanes i…

Us van respondre?
No.

Però encara té sentit votar-ho?
Sí, perquè al consell nacional van dur una resolució que, entre altres coses, diu que es dóna suport a la Declaració de Granada, no va ser pas una votació sobre els mateixos acords. Per això penso que encara hi hauria marge per a votar.

El pacto es la fórmula, no el fin. El diálogo y la negociación, sus condiciones. Así como la generosidad y la responsabilidad. El objetivo -el fin- no es simplemente tener una voz única (de consenso), sino tener una idea política que pueda representar y liderar, proponer y resolver. El acuerdo de Granada es hasta donde puede -o quiere- llegar todo el PSOE. Pero no puede impedir al PSC tener una voz propia en Catalunya y España.

He expresado reiteradamente que así como resolviéramos las relaciones PSOE y PSC (y sus compromisos y pactos políticos), así sería vista nuestra oferta para las relaciones España-Catalunya. Granada refleja lo posible. Pero la política debe hacer posible lo deseable, lo conveniente, lo urgente. Y no es lo mismo. Este es el reto. El punto de encuentro que representa el acuerdo de Granada es necesario pero ya no es suficiente para la sociedad catalana, creo. Ni para España. El texto es impreciso para evitar el conflicto o la discrepancia. Es cierto que en política las ambigüedades permiten, a veces, avanzar. Pero la ambigüedad puede ser, también, percibida como incapacidad, recelo o cobardía. Sinceramente, si el PSOE no puede afirmar que España es un Estado plurinacional (con todo lo que ello significa), no podrá liderar el debate territorial y la reforma de nuestra arquitectura institucional. Algunas voces argumentarán que no lo niega. Es cierto. Pero es, precisamente, esta incapacidad para la claridad lo que nos aleja del problema y, en consecuencia, de su solución.

Mientras la reforma constitucional propuesta no llegue, los problemas seguirán ahí, agravados. Y si la reforma parece más difícil que la independencia (así puede ser percibida aunque sea erróneo), esta oferta política avanzará, irremediablemente, en Catalunya hasta vertebrar, todavía más, al conjunto de la sociedad. Se trata de credibilidad. Muchos catalanes ya no creen en las posibilidades de cambios profundos en España que permitan un futuro compartido. Nadie cree que sea más fácil, de la misma manera que nadie cree que España pueda reaccionar. Este es el bucle perverso de desconfianza. Atrapados entre la decepción y la incertidumbre. Intentamos un Estatut que interpretó, en positivo y confiadamente, el texto y el espíritu constitucional. Si aquello no fue posible, algunos pueden preguntarse ¿cómo va a serlo ahora la reforma constitucional, diez años después? Esa era la importancia del acuerdo de Granada.