Laia Bonet (Valls, 1972) fue diputada del PSC en la anterior legislatura del Parlament y secretaria del Gobierno de José Montilla. Ahora ejerce como profesora de Derecho y ha sido una de las voces más insistentes a favor de renovar las formas y el fondo de su partido. Poco antes de Navidad anunció que se presentaba a las primarias por Barcelona.

Pregunta. ¿Su argumentario para dar este paso lo puede compartir cualquier candidato? ¿Qué la diferencia de ellos?

Respuesta. No me preocupan las razones de los demás. A priori es difícil imaginar siete candidatos con siete propuestas diferentes. La diferencia está en la actitud, la capacidad de gestión y de ilusionar a la ciudadanía, y la trayectoria y coherencia de cada uno. He estado meses escuchando a la gente, sin experiencia no se pueden hacer propuestas alternativas y hay que saber sumar dentro y fuera del PSC con un nuevo estilo de hacer política.

P. ¿Dígame dos o tres propuestas concretas?

Les properes eleccions municipals a Barcelona seran la darrera setmana de maig de 2015. Avui, doncs, queden 500 dies per aquesta cita electoral y política que definirà el futur de Barcelona i els seus ciutadans en els propers 10 o 15 anys. Comença el compte enrere.

Hi ha un tema de fons. Barcelona, té avui un govern, però crec, sincerament, que no té alcalde. O l’alcalde que ens cal en aquests moments decisius. Barcelona té pressupost, finalment, (aprovat amb una finta legal intolerable –la moció de confiança- que mostra la seva incapacitat i el seu aïllament), però no té nord ni lideratge. Xavier Trias, és un alcalde que no representa a la majoria. Ni a la majoria de l’Ajuntament (14 de 41 regidors, així ha aprovat els pressupostos), ni a la majoria progressista de la ciutat. Paradoxa. Ciutat progressista, govern conservador. Cal una alternativa. Queden 500 dies per a construir-la.

El primer dia de l’any, a Nova York, el nou alcalde de la ciutat, Bill de Blasio, pronunciava el seu discurs d’acceptació del càrrec. En ell, feia una defensa aferrissada de la idea del progrés social com a element que configura els grans somnis dels novaiorquesos, que no han de ser un luxe reservat per a uns pocs privilegiats, sinó la força que hi ha darrera de cada comunitat i barri. L’espurna que encén la determinació indestructible de fer tot el possible per assegurar que cada nena i cada nen -sense importar l’idioma que parlin, quina línia de metro utilitzen o a quin barri anomenen llar- tingui l’oportunitat de tenir una vida plena.

De Blasio parla de la crisi que pateixen els seus ciutadans, però no de l’econòmica, sinó de la crisi de desigualtat que impregna les vides diàries dels seus veïns, que no se’n surten, que veuen com perden oportunitats dia a dia. No és una crisi que surti als mitjans de comunicació, sinó més aviat silenciosa, però que existeix i cada dia es fa més gran. I proposa idees: llei sanitària, llei per a crear habitatges assequibles, i un petit impost pels grans rics de la ciutat, que permetrà crear milers d’activitats extra-escolars pels nens. Com bé diu: “No demanem més als rics per a castigar l’èxit, sinó per a crear més històries d’èxit”. L’objectiu és reconstruir les comunitats de baix a dalt, escoltant als veïns, ajudant-los en les seves necessitats, barri a barri, tots per igual. Perquè lluitar contra la desigualtat és honorar els valors comuns i ens enforteix com a ciutat.

01. Perquè m’estimo Barcelona. M’estimo, també, la política.
I no em resigno a que sigui vista com un problema. És la solució!

02. Perquè hi ha un corrent de fons que vol una altra política
i estic implicada en aquest esforç col·lectiu.
No estic sola, em sento acompanyada, amb bons equips.

03. Perquè vull ajudar a renovar el PSC: els seus lideratges, les seves propostes,
i les seves formes, com a part d’un procés de profunda renovació
de les esquerres i de l’espai progressista.

04. Perquè crec en les primàries.
Fa dos anys vaig impulsar el moviment Ara Primàries.
I aquest procés actual també forma part d’aquell impuls inicial.

05. Perquè sento que tinc les ganes, l’energia i la il·lusió per assumir aquest repte.

06. Perquè no tinc por de perdre.

07. Perquè vull guanyar.

08. Perquè Barcelona és capital.
La de Catalunya i la de la construcció d’un nova oferta progressista.
Perquè cap somni és possible a Catalunya sense una Barcelona forta.

09. Perquè m’agrada escoltar: per entendre, per comprendre, per actuar.
Perquè crec que Barcelona són les veus de les seves persones.

10. Perquè puc sumar dins i fora del meu partit.
Perquè hem de convocar un gran moviment ciutadà que faci possible
el canvi progressista a Barcelona.

11. Perquè hem de fer propostes alternatives al govern de Barcelona,
repensant les solucions.
Tinc l’experiència de Govern, he negociat, pactat i acordat,
i puc crear les condicions que permetin majories pel canvi.

12. Perquè estic animada.
Aquesta decisió també em fa un gran respecte però Barcelona és la meva ciutat
i vull contribuir al seu futur, amb el meu compromís i el de molta gent.

13. Perquè em rebel·lo davant les desigualtats
i les dificultats inacceptables i inadmissibles de tantes persones.
I Barcelona és l’espai d’actuació del servei públic més proper.
El que fa que la política canviï la vida de les persones.

14. Perquè vull aportar i aprendre.
Estic preparada i també disposada a desaprendre per a imaginar noves solucions.

15. Perquè aquests mesos, escrivint, parlant amb molta gent, discutint… he redescobert
i reforçat la meva passió per la política,
per una nova política basada en la proximitat, el compromís i la responsabilitat.

16. Perquè Barcelona està adormida, ensopida, trista i apagada.
Cal despertar-la: amb ambicions, propostes, lideratge… i somriures.
Passió per Barcelona!

17. Perquè no hi ha temps a perdre. Ara és el moment.
Barcelona no pot esperar més perquè ara decidim el futur dels propers 20 anys.

18. Perquè fins ara he intentat ser conseqüent… i ara que arriba el moment decisiu,
crec que puc dir sí. Més que mai.

19. Perquè vinc per quedar-me, no per passar de puntetes.
Aquest és el meu Compromís per Barcelona.

20. Perquè és pervers pensar i voler fer creure que en política no hi ha alternativa.
Sí! #HiHaAlternativa.

21. Perquè vull governar, amb una voluntat reformadora, per a canviar les coses,
per donar un nou sentit compartit a la vida de la ciutat,
per a reforçar el seu lideratge en el món.

22. Perquè moltes persones que respecto i admiro m’animen i m’ajuden.

23. Perquè estic segura que si fem bé les primàries
i molta gent hi participa farem germinar la llavor del canvi a la ciutat.
Entenc les primàries com una contribució a Barcelona.

24. Perquè respecto els meus companys i companyes que es poden presentar.
I crec que podem fer un bon debat, una bona campanya interna…
i que després caldrà sumar, obrir-nos i tornar a sumar. Puc fer-ho. Podem fer-ho.

25. Perquè vull un altre model de lideratge polític.

26. Perquè crec que a Barcelona hi ha una ànima progressista que vol
que siguem capaços de renovar-nos, de sumar i governar.

27. Perquè crec en el servei públic, en l’administració pública i en la capacitat
de generar una aliança pública-privada al servei del bé comú
i per a pactar el futur de Barcelona.

28. Perquè cal determinació, coratge i capacitat d’esforç i sacrifici
per assumir aquest repte i lluitar per capgirar el govern sense esma
i sense visió que actualment administra
Barcelona. I em sento forta i acompanyada per a fer-ho.

29. Perquè potser ha arribat l’hora d’una alcaldessa a Barcelona. No ho creus?

30. Perquè quan penso en el meu pare sé que m’animaria, i em diria: Som-hi!

PD: M’acompanyes? Ho fem junts?

Premsa:
Laia Bonet, tercera en liza para las primarias del PSC - La Vanguardia (28/12/2013)
Laia Bonet anuncia que se presentará a las primarias del PSC en Barcelona - La Vanguardia (27/12/2013)
Laia Bonet es presenta a Barcelona amb ànims de renovar el PSC - Diari ARA (28/12/2013)
Laia Bonet se presenta a las primarias del PSC en Barcelona - El Periódico (27/12/2013)
Laia Bonet se presentará a las primarias por Barcelona - El País (27/12/2013)
Laia Bonet ja és candidata a les primàries de Barcelona - El Punt Avui (28/12/2013)
Laia Bonet fa el pas - Cadena Ser (27/12/2013)
Laia Bonet se presenta como candidata a las primarias del PSC de Barcelona - Diario Progresista (28/12/2013)
Laia Bonet se presentará a las primarias del PSC en Barcelona - Europa Press (27/12/2013)
Laia Bonet anuncia que se presentará a las primarias del PSC en Barcelona - La Información (27/12/2013)
Laia Bonet anuncia que se presentará a las primarias del PSC en Barcelona - Crónica Global (27/12/2013)
Laia Bonet reta a Collboni - eNotícies (27/12/2013)

Fa molt pocs dies ens va visitar Joel Schwartz, professor d’Epidemiologia Ambiental a Harvard. Les seves investigacions sobre la pol·lució van provocar un canvi (un enduriment) en la regulació de les normes de qualitat de l’aire als EUA; i van aconseguir, també, que es prohibís la benzina amb plom. Els seus estudis són concloents: la pol·lució mata 200.000 persones a l’any al seu país i a Europa (més que la suma de les morts causades pel càncer de mama i de pròstata).
Convidat pel Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental, Schwartz afirmava sense embuts: «Tenim la tecnologia per reduir la contaminació. L’únic que falta és la voluntat política» i va alertar del retrocés europeu en una regulació més exigent de les normes de l’aire. La seva visita ha coincidit amb un episodi pic de contaminació a Barcelona. Però, com ell mateix ens ha recordat, el problema no són els episodis aguts que es donen de tant en tant, sinó els nivells mitjans durant l’any i l’absolut coneixement que tenim que aquestes exposicions continuades són molt nocives per a la salut.

D’Itàlia ens arriba aquests dies un nou estímul per fer possible ben aviat les primàries obertes a la ciutadania que els socialistes de Barcelona impulsen per elegir el futur candidat a l’alcaldia de la ciutat.

El passat diumenge, més de dos milions i mig d’italianes i d’italians van participar en les primàries obertes del Partito Democratico per elegir el seu nou líder. Més enllà del resultat d’aquestes eleccions és remarcable la consolidació de les primàries obertes com a un instrument de renovació de la política que han adoptat les forces progressistes italianes, que en els darrers anys han elegit així els seus candidats a les eleccions generals (Prodi, Veltroni, Bersani) i a les eleccions municipals (com per exemple Pisapia a Milà) … i que ara han fet un pas més per elegir el seu secretari general.

Estic segura que el procés de primàries obertes que el PSC de Barcelona està promovent al seu interior i entre la ciutadania serà un èxit. ¿Què entenc per èxit i per què crec que serà així? Aquí comparteixo algunes claus.

1. Les primàries interessen. Estic convençuda que la demanda de la nostra societat a l’hora d’assumir més protagonisme a la vida pública i política és sòlida. Volem decidir en molts àmbits de la vida, tornar a protagonitzar la nostra sobirania democràtica. Hi ha ganes de més política, però sobretot, ganes de decidir i de participar. Les primàries obertes dels socialistes de Barcelona s’emmarquen en aquest poderós corrent de fons. Volem més democràcia, no menys. La volem millor, i volem ser part de la solució, no electors passius, conformats o resignats. A Catalunya i a Barcelona.

El passat mes de febrer la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE, dirigida per Àngel Castiñeira i el Centre d’Estudis Jordi Pujol em van convidar a una jornada de treball sobre el lideratge del President Artur Mas des de setembre 2012 fins a aquell moment. Vaig poder-hi participar al costat de molts amics i admirats experts en aquesta qüestió com el mateix Àngel Castiñeira, Josep Maria Lozano, Rafael Nadal, Xavier Bru de Sala, Joan Vergés, Antoni Gutiérrez Rubí, Ferran Sáez, Enric Juliana, Daniel Ortiz o Montserrat Nebrera.
Aquesta és la meva aportació a aquell debat.

1. Principals trets característics del lideratge d’Artur Mas durant el període esmentat (setembre 2012-febrer 2013).

Les eleccions del 25N han estat excepcionals en molts sentits: l’anticipació, després de la legislatura més breu en la història de la recuperació de les nostres institucions; l’escenari social i econòmic en el que s’anuncia la convocatòria de les eleccions; la campanya electoral i els debats –parcials- que en configuren la seva columna vertebral; o les expectatives d’algunes forces i molt especialment de la liderada per Artur Mas.
Aquesta excepcionalitat és la que amb molta probabilitat condueix a la imatge de desconcert, sinó de frustració, respecte els resultats obtinguts per Artur Mas en les eleccions del 25N i obre alguns interrogants sobre la seva imatge i la seva capacitat de lideratge.

La decisió de Xavier Trias d’utilitzar el procediment inusual i inèdit d’una moció de confiança per aprovar els pressupostos de la ciutat, rebutjats aquesta setmana, és el reflex de la seva incapacitat política. No disposa de majories, ni les busca, ni les crea. Es refugia en el seu grup polític i en les escletxes legals per forçar una decisió (aprovar els pressupostos) amb un instrument (moció de confiança) que no està pensat per aquest supòsit.

“Encara ens defineixen segons les nostres relacions amb els homes”
(El quadern daurat, 1962)
In memoriam de Doris Lessing

Des de que s’inicià el recompte dels crims masclistes, el 2003, 703 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles a Espanya. Avui, deu anys després, les dades segueixen demostrant que, tot i que hem avançat, no hem guanyat, encara, aquesta batalla social, política i democràtica. I encara pitjor, no sembla que la voluntat política per fer front a aquestes agressions es reforci. Llegeixo en un gran article de Laura Nuño, ¿Importa la violencia que se ejerce contra las mujeres?, la dada següent: “La proporció de denúncies falses per violència de gènere representa el 0,01% del total de les presentades, idèntica magnitud que la quantitat destinada als Pressupostos Generals de l’Estat per a 2014 a les polítiques d’igualtat i a les actuacions contra la violència de gènere”. El PP debilita en el pressupost més anti-social de la nostra història els recursos públics per lluitar contra la Violència Masclista. Avui, més que mai, hem de posar cara, vida i patiment a cadascuna de les 600.000 dones que encara viuen acorralades per la violència de gènere a Espanya.