“Encara ens defineixen segons les nostres relacions amb els homes”
(El quadern daurat, 1962)
In memoriam de Doris Lessing

Des de que s’inicià el recompte dels crims masclistes, el 2003, 703 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles a Espanya. Avui, deu anys després, les dades segueixen demostrant que, tot i que hem avançat, no hem guanyat, encara, aquesta batalla social, política i democràtica. I encara pitjor, no sembla que la voluntat política per fer front a aquestes agressions es reforci. Llegeixo en un gran article de Laura Nuño, ¿Importa la violencia que se ejerce contra las mujeres?, la dada següent: “La proporció de denúncies falses per violència de gènere representa el 0,01% del total de les presentades, idèntica magnitud que la quantitat destinada als Pressupostos Generals de l’Estat per a 2014 a les polítiques d’igualtat i a les actuacions contra la violència de gènere”. El PP debilita en el pressupost més anti-social de la nostra història els recursos públics per lluitar contra la Violència Masclista. Avui, més que mai, hem de posar cara, vida i patiment a cadascuna de les 600.000 dones que encara viuen acorralades per la violència de gènere a Espanya.

A més, un estudi realitzat per investigadors de la Universitat Complutense ha posat de relleu que el masclisme no és cosa d’un passat patriarcal i que els estereotips de gènere no es troben en fase de superació. És més, estan molt vius entre els adolescents i, encara pitjor, estan creixent. Podríem, fins i tot, parlar d’un perillós retrocés, ja que la violència masclista augmenta en part perquè un ús inquisidor i vigilant de les noves tecnologies les converteixen en una eina de control.

A Catalunya, segons les dades de la Unitat de Suport a les Víctimes de Violència Masclista de la Generalitat de Catalunya, veiem que darrere de les dades extremes s’amaguen drames silenciosos de profunda violència i desesperació.

Què hem de fer? Crec que necessitem una actuació sostinguda que contempli cinc reptes. El primer, el de les pròpies dones afectades. Necessitem les seves denúncies per poder vèncer l’horror. La por i el dolor les retenen. Però cada denúncia és un passa cap a la bona direcció. Ajudem aquestes dones, dotem de més recursos d’acompanyament i de suport. Fem segura la seva passa alliberadora. Protegim les dones que, finalment, denuncien aquest martiri diari.

Segon, les famílies. Tan sols el 2% de les denúncies per violència de gènere són de familiars de víctimes. Si coneixen el problema tendeixen a creure que pot solucionar-se. L’amor no es demostra amb la complicitat cap a l’agressor. Cal trencar aquest cercle viciós. Tercer, hem d’incrementar els esforços pressupostaris de les administracions i, especialment, de la local, per atendre des de la proximitat amb equips professionals adequats i suports de les entitats d’acollida, ajuda i acompanyament. Quart, més visibilitat i reconeixement a les persones i organitzacions que treballen i combaten aquesta amenaça. Agredir a una dona és agredir-nos a tots. Cal situar aquests temes a l’agenda política: als partits i a les administracions. Sense cessar, sense cedir.

Comparteixo la posició recollida a la consensuada Declaració de Feministes de Catalunya sobre Violència de Gènere: “Una vida lliure de violència per a les dones. La violència contra les dones, molt present a la nostra societat, és un atemptat contra els drets humans i és el problema de seguretat i de salut més gran del món. Rebutgem, doncs, tots els tipus de violència vers les dones i denunciem la passivitat, la indiferència i la burocràcia que malauradament l’envolten i que fan poc útils els mecanismes legals. Creiem que la violència masclista ha de ser considerada una qüestió d’Estat i, doncs, tractada com a tal.”

I finalment, començar el combat contra la discriminació a les aules i als patis. El 2004 la llei contra la Violència de Gènere va posar aquest problema al centre neuràlgic de la política espanyola, però som ben lluny encara de detectar i anticipar-nos als brots de masclisme i misogínia a les nostres aules, que són el terreny fèrtil per a la discriminació i la violència.

Aquests dies estic rellegint la biografia i els textos de Maria Aurèlia Capmany, que fou regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edicions a l’Ajuntament de Barcelona durant les primeres legislatures pel Partit dels Socialistes de Catalunya. I descobreixo aquesta cita que m’inspira i m’anima: “Avui, en el moment en què les dones s’alliberen, encara que molt lentament, de tantes inhibicions i de tantes pressions alienes, es troben que han d’emprendre de nou la lluita contra l’intent de reduir-les a feminitat. Un intent tan ben orquestrat pels dogmes i les lleis, els costums i els mitjans de comunicació de masses. Cada vegada més, la dona haurà d’alliberar-se de la caricatura d’ella mateixa que li ofereixen.”