Les raons per estar a la manifestació convocada per l’ANC amb el lema, “Catalunya, nou estat d’Europa”, són cada cop més diverses i plurals, com ho seran les motivacions dels assistents. Ho explicava molt bé, per exemple, Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO en un article recent quan afirmava que els carrers expressarien molts i diversos malestars i reivindicacions, des de la ruptura de l’estret marc que limita l’autogovern fins l’exigència del pacte fiscal, passant per la demanda al Govern de Catalunya de posar fi a les retallades. A més, és cert que a la manifestació participaran molts ciutadans de sensibilitats molt diferents de tot el catalanisme polític. També molts votants, simpatitzants, militants i dirigents socialistes.
Estant garantides la pluralitat, la diversitat i la meva identificació amb una part significativa dels assistents, no em conformo amb aquests arguments per defensar la meva participació. No busco coartades, busco raons. La manifestació és clara i diàfana en el seu lema i en el seu esperit majoritari i originari. Però tot i que no sóc independentista, tampoc sóc cega ni sorda. I aquí radicaria el nucli central de la meva argumentació.
Vull anar-hi per veure-ho i viure-ho. Per sentir, de primera mà, les emocions i les sensacions d’una part, segurament majoritària, dels meus conciutadans. No renuncio a les meves conviccions, de cap manera, però com a demòcrata, catalanista i socialista, estic disposada a transformar-les, si crec honestament que serveixen millor a la causa de la justícia social i de l’autogovern de Catalunya. Sóc socialista, per això i a causa d’això sóc, sobretot, demòcrata.
Aniré a la manifestació amb humilitat. Amb curiositat i amb actitud d’escolta. Disposada a reflexionar i analitzar. I a treure conclusions a partir del 12. Hi aniré amb l’horitzó que si el PSC vol tenir un renovat projecte per a Catalunya, i que sigui majoritari, haurà de donar resposta i acollida també a bona part de la causa i les causes difoses i concretes que s’expressaran als carrers de Barcelona. Hi aniré amb les mateixes conviccions amb les que vaig assistir, com a Secretària del Govern de Catalunya, a la manifestació històrica del 10 de juliol.
Quan Pere Navarro, primer secretari dels socialistes catalans, ens va animar fa mesos a “fer menys passadissos i més carrer”, tenia raó probablement. Actuaré, doncs, en conseqüència, en aquesta ocasió i en moltes d’altres. Les causes de la pèrdua de centralitat del PSC cal buscar-les, també, en aquesta incapacitat per “estar amb” i “estar a” en els moments claus del nostre esdevenir nacional. Deia Xavier Sabaté, nou President del Grup Socialista al Parlament que hem d’actuar sense complexes i “sortir del terreny de joc de CiU”. Però no es tracta del terreny de joc “de CiU”, sinó l’espai central de la política catalana aquell que hem d’ocupar i disputar al nacionalisme conservador amb una oferta central, progressista i que lideri els desitjos d’autogovern de la nostra societat. I que sigui capaç d’oferir, crear i aconseguir un acord bilateral amb Espanya com una millor solució que la que ofereix la independència als problemes de Catalunya.
Els socialistes correm el risc perillós de permetre que es llegeixi la nostra oferta política com l’ “alternativa” frontal a l’independentisme. És el més còmode. Però el repte no és ser el contrari, senzillament, sinó en tenir més, millors i possibles solucions al que planteja la independència. Renunciar a disputar el lideratge nacional és el principi de la fi per un partit catalanista. No vull que el PSC representi a una part de l’electorat, sinó a la majoria. Aquesta és la clau. Jo també vull el millor per Catalunya, per això no sóc independentista. Aquest és el desafiament. Però no vull ser simplement “anti”. No em conformo amb la comoditat ideològica d’aquell que es refugia en allò que és, per no assumir les seves responsabilitats de lideratge social.
No tinc complexes, de cap manera, pel fet de ser socialista, i no segueixo, per comoditat, oportunisme o càlcul la música de la majoria per adequar el meu comportament a allò acceptable o convenient. No ho faig dins del meu partit, ni encara menys fora. Aniré a la manifestació a aprendre i a conèixer. Potser és el primer pas per qualsevol polític democràtic i el que tot representant electe hauria de tenir com a casella de sortida: la proximitat i la capacitat d’escolta com el punt de partida per a l’articulació d’una proposta política. I convençuda com estic que, en la nova majoria política que hem de construir, hem de treballar junts amb molts sobiranistes progressistes. No hi vaig per trencar ponts, vull ampliar-los.
Estic convençuda que estem en una cruïlla, en un temps nou. Un temps que haurem d’abordar amb posicions més cíviques i menys ideològiques. Amb més diàleg i acord. Defensant les nostres idees però apuntalant-les amb els valors i principis democràtics per excel·lència. Per això sortiré al carrer demà. Per això a partir del dia següent treballarem per donar resposta a tantes i tantes preguntes obertes. Aquest és el repte també del socialisme català.
Articles relacionats
· Laia Bonet anirà a la manifestació de l’11-S - Article publicat a “El Punt Avui” el 10 de setembre de 2012
Articles de referència
· Momentos de confusión - Article de Joan Subirats (catedràtic de Ciencia Política de la UAB) publicat a “El País” el 9 de Setembre de 2012
· Del federalisme a l’independentisme? - Article de Joan Majó publicat a “Ara” el 7 de Setembre de 2012
· Unitat, l’única força - Article de Jordi Font publicat a “El Punt Avui” el 8 de Setembre de 2012
· La temperatura nacional - Article de Joaquim Nadal i Farrerres publicat a “El Punt Avui” el 8 de Setembre de 2012
· La importancia del proyecto político - Article de Josep Ramoneda publicat a “El País” el 9 de Setembre de 2012
Razones para salir a la calle
Las razones para estar en la manifestación convocada por el ANC con el lema, “Catalunya, nou estat d’Europa”, son cada vez más diversas y plurales, como lo serán las motivaciones de sus asistentes. Lo explicaba muy bien, por ejemplo, Joan Carles Gallego, secretario general de CCOO en un artículo reciente cuando afirmaba que las calles expresarían muchos y variados malestares y reivindicaciones, desde la ruptura del estrecho marco que limita el autogobierno hasta la exigencia del pacto fiscal, pasando por la demanda al Gobierno de Catalunya de acabar con los recortes. Además es cierto que en la manifestación participaran muchos ciudadanos de sensibilidades muy diferentes de todo el catalanismo político. También muchos votantes, simpatizantes, militantes y dirigentes socialistas.
Estando garantizadas la pluralidad, la diversidad, y mi identificación con una parte significativa de sus asistentes, no me conformo con estos argumentos para defender mi participación. No busco coartadas, busco razones. La manifestación es clara y diáfana en su lema y en su espíritu mayoritario y originario. Pero aunque no soy independentista, tampoco soy ciega ni estoy sorda. Y aquí radicaría el núcleo central de mi argumentación.
Quiero ir para ver y vivir. Para sentir, de primera mano, las emociones y las sensaciones de una parte, seguramente mayoritaria, de mis conciudadanos. No renuncio a mis convicciones, en absoluto, pero como demócrata, catalanista y socialista, estoy dispuesta a transformarlas, si creo honestamente que sirven mejor a la causa de la justicia social y del autogobierno de Catalunya. Soy socialista, por ello y a causa de ello soy, sobre todo, demócrata.
Iré a la manifestación con humildad. Con curiosidad y con actitud de escucha. Dispuesta a reflexionar y analizar. Y a sacar conclusiones a partir del 12. Iré con el horizonte de que si el PSC quiere tener un renovado proyecto para Catalunya, y que sea mayoritario, deberá dar respuesta y acogida también a buena parte de la causa y las causas difusas y concretas que se expresaran en las calles de Barcelona. Iré con las mismas convicciones con las que asistí, como Secretaria del Govern de Catalunya, a la manifestación histórica del 10 de junio.
Cuando Pere Navarro, primer secretario de los socialistas catalanes, nos espoleó hace meses con que debemos “hacer menos pasillos y más calle”, tenía razón, seguramente. Actuaré pues en consecuencia, en esta ocasión y en muchas otras. Las causas de la pérdida de centralidad del PSC hay que buscarlas, también, en esta incapacidad para “estar con” y “estar en” los momentos claves de nuestro devenir nacional. Decía Xavier Sabaté, nuevo Presidente del Grupo Socialista en el Parlament que debemos actuar sin complejos y “salir del terreno de juego de CiU”. Pero no se trata del terreno de juego “de CiU”, sino el espacio central de la política catalana el que debemos ocupar y disputar al nacionalismo conservador con una oferta central, progresista y que lidere los deseos de autogobierno de nuestra sociedad. Y que sea capaz de ofrecer, crear y conseguir un acuerdo bilateral con España como una mejor solución que el que ofrece la independencia a los problemas de Catalunya.
Los socialistas corremos el riesgo peligroso de deslizar nuestra oferta política como la “alternativa” frontal al independentismo. Es lo más cómodo. Pero el reto no es ser lo contrario, simplemente, sino en tener más, mejores y posibles soluciones a lo que plantea la independencia. Renunciar a disputar el liderazgo nacional es el principio del fin para un partido catalanista. No quiero que el PSC represente a un parte del electorado, sino a la mayoría. Esta es la llave. Yo también quiero lo mejor para Catalunya, por eso no soy independentista. Este es el desafío. Pero no quiero ser simplemente “anti”. No me conformo con la comodidad ideológica del que se refugia en lo que es, para no asumir sus responsabilidades de liderazgo social.
No tengo complejos, ni mucho menos, de ser socialista, y no sigo, por comodidad, oportunismo o cálculo la música de la mayoría para adecuar mi comportamiento a lo aceptable o conveniente. No lo hago dentro de mi partido, ni mucho menos fuera. Iré a la manifestación a aprender y a conocer. Quizás es el primer paso para cualquier político democrático y que cualquier representante electo debería tener como casilla de salida: la proximidad y la capacidad de escucha como el punto de partida para la articulación de una propuesta política. Y convencida, como estoy, que en la nueva mayoría política que debemos construir debemos trabajar juntos con muchos soberanistas progresistas. No voy a romper puentes, quiero ampliarlos.
Estoy convencida que estamos en una encrucijada, en un tiempo nuevo. Un tiempo que deberemos abordar con posiciones más cívicas y menos ideológicas. Con más diálogo y acuerdo. Defendiendo nuestras ideas pero apuntalándolas con los valores y principios democráticos por excelencia. Por eso saldré a la calle. Por eso a partir del día siguiente trabajaremos para dar respuesta a tantas preguntas abiertas. Este es el reto también del socialismo catalán.
|
|||
1 Comentari sobre “Raons per sortir al carrer” |
|||
|
|
11 gener, 2013 - 20:17
[...] socialistes catalans arribem a l’escenari polític de l’11S en la pitjor de les situacions. Derrotes electorals, manca de connexió social i de coratge [...]