M’han demanat que parlés de la influència de Rafael Campalans en l’esquerra catalana.

Permeteu-me però ho faci des d’una perspectiva pròpia. Potser és inevitable, potser no hi ha altra manera d’abordar-ho que impregnant-ho de la visió subjectiva que cadascú de nosaltres podem tenir de Rafael Campalans, però encara que fos possible, no la vull ni tan sols defugir.

Vaig créixer en un entorn familiar clarament polititzat (ara hauríem d’afegir –polititzat en el bon sentit-; aleshores no calia) a les escorrialles de la dictadura i en plena transició. La política, a casa, també tenia un plat a taula.

En aquest context, els debats i les discussions polítiques, primer a porta tancada, després ja escoltades i finalment també participant-hi, constituïen la normalitat quotidiana. És difícil doncs distingir el moment en el que em va començar a interessar la política.

Tanmateix, sí que recordo l’impacte que em va produir el primer cop que vaig sentir la frase que probablement m’ha guiat més en la meva “vida política” fins ara: “La política és pedagogia”.

És potser la frase més sentida de l’aportació teòrica de Rafael Campalans al socialisme catalanista d’un període molt convuls de la nostra història. Però a diferència de les cançons o de les pel·lícules estimades que, de tant sentir-les o veure-les acaben per crear-nos una cuirassa a les sensacions que ens havien generat la primera vegada, aquesta frase, per mi, segueix tenint avui el mateix sentit, la mateixa importància, que aquell primer cop que la vaig llegir.

I m’atreveixo a dir que potser avui, subratlla una necessitat encara més imperiosa que aleshores des d’una connotació potser sí, un xic diferent. Perquè penso que avui, quan és més necessari que mai el diàleg i el debat polític amb arguments, aquesta apel·lació a la pedagogia ens parla sobretot de les actituds en la política.

Campalans, com d’altres polítics més o menys coetanis (Valentí Almirall, Serra i Moret, Pere Coromines, Gabriel Alomar, Salvador Seguí o Antoni Rovira i Virgili, per citar-ne alguns) entronca amb els escrits de Francesc Pi i Margall i forma part de la tradició política de l’esquerra catalana on se situen Esquerra Republicana de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya, l’anarcosindicalisme de la CNT o el Bloc Obrer i Camperol.

Una esquerra que, com senyala Isidre Molas en el seu llibre “Les arrels teòriques de les esquerres catalanes” no ha acabat de “coincidir mai del tot amb els seus corresponents espanyols, no solament en les mesures a adoptar, sinó sobretot en els temes i prioritats”. Aquesta és una realitat també compartida, de fet, per la dreta espanyola i catalana. Isidre Molas es pregunta a partir d’aquesta constatació si ha estat aquest un factor més que ha contribuït a la pervivència de la nacionalitat catalana o bé n’ha estat només un simple reflex?”. Deixaré la pregunta oberta, tal com la va formular ell.

És important situar el context en el que es forma l’esquerra política catalana. Perquè en la formació de la seva elit política, com senyala Molas també, el pes del medi universitari català és relatiu. El pensament polític català està molt més connectat, per contra, a l’acció política, el periodisme o els moviments populars i per això és completament depenent de la realitat que li toca viure.

En aquest context, l’obra de Campalans, breu però consistent, destaca per la seva claredat en la definició d’un full de ruta per al socialisme català. Un full de ruta que partia d’una idea bàsica: no hi ha reforma possible sense cultura, sense formació.

Una classe obrera sense formació no serà capaç de participar en la política i serà tan sols una joguina, un instrument, a mans d’aquells que tenen cultura.

La cultura, per tant, és el que realment ens fa lliures com a ciutadans. És el que ens permet pensar per nosaltres mateixos, actuar en conseqüència i assumir les responsabilitats de fer-ho.

A partir d’aquí, el full de ruta que descriuen els seus articles senyala una íntima unitat entre Socialisme, Democràcia i Catalanisme.

Per fer realitat el Socialisme català calia quelcom que avui podríem denominar “unitat civil” del poble, és a dir, la formació d’un bloc social d’obrers i intel·lectuals obert a les classes mitjanes, amb possibilitat d’obtenir la confiança de la majoria social i de desplegar la voluntat de dirigir la nació en el seu conjunt.

També calia una Democràcia, intrínsecament lligada a aquest Socialisme. Una democràcia que permetés formar ciutadans responsables, lliures i que permeti fer avançar la Igualtat.

I el tercer ingredient, el Catalanisme, expressat també com un pilar fonamental de la seva construcció teòrica, i a partir del qual era possible obrir-se a la fraternitat federal.

Si una part dels polítics coetanis a Campalans es movia més aviat pel miratge de la revolució, ell, en canvi, creia més en un procés de germinació, de presa de consciència i d’assumpció com a pròpia, d’una actitud reformista a exercir en democràcia i des de la llibertat per decidir el propi destí.

Permeteu-me que acabi amb una cita del Prefaci del volum “Política vol dir pedagogia”, que en mostra l’actualitat de les tesis de Campalans en la Catalunya del segle XXI:

“Es fàcil cosa teoritzar idíl·licament sobre la Societat Futura i més fàcil encara exaltar les ànimes simples evocant l´eterna “imminència” de la Revolució Social. Però no ho és tant, mostrar una ruta raonable pel trànsit de l´avui miserable al demà somniat. A nosaltres, els socialistes, aquesta direcció ens sembla molt clara: primer, consolidar i realitzar la democràcia política. Segon, posar el nostre poble en marxa vers la democràcia econòmico-social. I és que nosaltres sabem que sense una prèvia cultura de les masses – de dalt a baix- la democràcia esdevé un mite”.

Potser només hi afegiria que avui per construir aquesta Societat Futura ja no n’hi ha prou amb el que ell anomenava “una prèvia cultura de les masses de dalt a baix” sinó també amb una regeneració de la Democràcia que ell reclamava, però de baix a dalt.