El proper dia 24 de novembre, els suïssos sotmetran a referèndum la qüestió de la limitació de les diferències entre el salari mínim i el màxim en una proporció 1:12. La iniciativa, d’un fort contingut ideològic i no exempta de debats profunds (inclús contradictoris), arriba a las urnes després d’un llarg procés de debat a la societat helvètica i després de complir els requisits que marca la legislació sobre referèndums, amb la contundent recollida de firmes de més de 100.000 persones que l’han sol·licitada.

David Roth, impulsor de la polèmica i valenta iniciativa 1:12 per reduir la bretxa salarial, és el líder de les joventuts socialistes. Em sento identificada amb les seves motivacions i la seva sensibilitat. Admeto que veig amb simpatia que un jove socialista sacsegi consciències amb aquesta intensitat. M’interpel·la la seva radicalitat sana: “La gent té cada vegada més clar que els grans salaris són un abús”, afirma sense contemplacions. La profunditat democràtica del sistema polític suís, així com una cultura política del debat i del referèndum, permeten que aquesta iniciativa arribi a les urnes. Crec que hauríem d’aprendre més coses d’aquestes experiències i afavorir les consultes en l’àmbit de les decisions polítiques. El marc municipal pot i ha de ser un terreny fèrtil per a aquestes iniciatives.

Les grans empreses suïsses i les organitzacions patronals, no oculten el seu nerviosisme i inquietud. Hi ha expectació sobre l’efecte bumerang d’aquesta proposta si guanya el referèndum, mentre que aquí gairebé ni ens assabentem del que pugui succeir. L’anomenada iniciativa Minder, que condiciona decisions sobre bons i altres complements multimilionaris dels que gaudeixen els directius, ja fou recolzada pels 26 cantons i es troba pendent de la seva plasmació en un text legal. La proposta de Roth es encara més contundent, ja que la relació entre el que cobra l’executiu més ben pagat i el treballador amb un salari més baix supera àmpliament el 100 a 1. Els suïssos estan cridats també a decidir si es fixa una renda bàsica de 2.000 euros al mes. S’han aconseguit les firmes necessàries per aquesta consulta.

Altres propostes, al voltant dels principis de l’Economia del Bé Comú, moviment liderat per l’austríac Christian Felber i que no para de guanyar simpatitzants a la nostra societat, avaluen la proporció 1:20 com la màxima assumible i tolerable, tant des de la perspectiva econòmica com moral. I tot plegat coincidint amb altres debats, de fons, sobre el nostre model econòmic i les nostres prioritats. Les veus alternatives es succeeixen amb arguments i noves lògiques. “Cal treballar menys hores per treballar tots”, deia Serge Latouche, el precursor de la teoria del decreixement, que defensa una societat que produeixi menys i consumeixi menys.

És evident que la limitació de la diferència és complexa i no exempta d’aspectes potser no tan positius com la causa que vol combatre: la desigualtat extrema. Però el debat s’estén, de mica en mica, a tots els àmbits. També al polític i representatiu. I vull impulsar aquestes reflexions al meu partit i entre aquelles associacions, entitats i col·lectius que ja han iniciat aquest camí. El projecte econòmic de la socialdemocràcia no pot ignorar aquestes noves aproximacions. És, doncs, una bona notícia, la proposta d’una nova llei de la igualtat salarial feta a la Conferència Política del PSOE d’aquest cap de setmana. D’ella n’és tant important l’enfoc com l’ambició.

Fa pocs dies em preguntava per a què ha de servir la política?… si no fos capaç de combatre la pobresa i la desigualtat. A Barcelona, per exemple, el debat sobre les polítiques contra les escletxes múltiples comença a oferir un altre tipus d’intervencions més efectives i transformadores. Cal seguir. Hi ha altres alternatives.

El debat sobre la desigualtat insuportable i la incapacitat fiscal i legal per regular els excessos i l’acumulació brutalment desproporcionada entre els que més i els que menys tenen, obliga a repensar moltes estratègies. Com a mínim reclamen, per a qualsevol sensat, una mirada sense prejudicis sobre el tema. I per a una socialista i progressista, com és el meu cas, molt més que un interès intel·lectual o ideològic. Crec que hem d’obrir aquests debats també a casa nostra. Admiro que s’obrin… i que es votin. Em comprometo a treballar per fer possibles ambdós principis: més debat i més democràcia.

Altres articles d’interès sobre aquesta qüestió:

Los mejores sueldos de España
El País, 11 de Maig de 2014
http://economia.elpais.com/economia/2014/05/09/actualidad/1399656508_804110.html

El 1% más rico de España
Revista Jot Down, octubre de 2013
Kiko Llaneras i Jorge Galindo
http://www.jotdown.es/2013/10/el-1-mas-rico-de-espana/

Las formas de la desigualdad
EL País, 17 de setembre de 2013
JM Ruiz Soroa
http://elpais.com/elpais/2013/09/10/opinion/1378809753_561417.html

La desigualdad asesina el consenso social
El País, 20 de octubre de 2013
Antón Costas
http://economia.elpais.com/economia/2013/10/18/actualidad/1382093308_921553.html

El advenimiento de las desigualdades
El País, 21 de octubre de 2013
Enrique Gil Calvo
http://elpais.com/elpais/2013/10/12/opinion/1381606465_841480.html

La política en medio de la austeridad
El País, 22 de octubre de 2013
Daniel Innerarity
http://elpais.com/elpais/2013/10/17/opinion/1382035464_041165.html

La desigualdad
El País, 10 de novembre de 2013
Joaquín Estefanía
http://politica.elpais.com/politica/2013/11/09/actualidad/1384018331_577838.html