Avui El País publica una notícia sobre les primàries obertes dels socialistes per escollir el candidat o candidata a l’alcaldia de Barcelona.

Si fa uns mesos El Periódico publicava una enquesta sobre els eventuals candidats socialistes a les primàries amb motiu de l’equador de mandat a l’Ajuntament, altres mitjans també s’han fet ressò d’un procés que és totalment novedós en el nostre escenari polític més immediat. Així, El País publicava un breu perfil d’alguns dels noms que apareixien en l’enquesta esmentada. En aquella ocasió vaig expressar que la decisió sobre la canditatura no estava presa i que estava en període de reflexió activa parlant amb molta gent perquè presentar-se és una decisió personal però també col.lectiva.

Els darrers mesos he pogut parlar amb molta gent, tant de dins com de fora de la nostra organització, ens els quals he pogut copsar no tan sols l’energia i els ànims davant aquest procés de primàries sinó també la convicció que aquestes primàries han de servir per canviar, i en aquest sentit, mostraven la seva receptivitat i acollida a la reflexió sobre la importància d’aquest procés i a la necessitat que hi hagi candidatures conscients d’aquesta necessitat de canvi.

Mentre que algunes d’aquestes persones apuntaven que potser havia arribat l’hora d’una candidatura encapçalada per una dona, generalment coincidien en què cal més que mai joventut (sí, pel que fa a l’edat, però també joventut “mental”), criteri propi i energia per fer tots els canvis que calen tant a la política, com als partits i a la societat.

Els darrers mesos han estat, doncs, un temps de diàleg, tant dins com fora. Però alhora, ha estat -i és- un temps d’estudi, d’anàlisi i de reflexió per conèixer i comprendre millor els problemes de la nostra ciutat. Barcelona apassiona des del més petit racó a les grans apostes. I ara que, més que mai, els reptes són grans, el lideratge de la ciutat és somort si no inexistent. Ens podem permetre una Barcelona sense empenta o deixant aquest repte en mans exclusivament dels seus ciutadans?

El diàleg, l’anàlisi dels problemes actuals i la reflexió confirmen amb rotunditat que ens calen canvis: canvis a la nostra organització, però sobretot, canvis a Barcelona i a Catalunya. Uns canvis inabordables des d’una perspectiva individual. Això no va d’una persona!
En el meu cas, la decisió de participar en el procés de primàries, no la prendré valorant només si puc o no puc guanyar. Això tampoc va només de comptar aliances. Per a mi, guanyar significa sumar, integrar, ampliar, créixer i representar la voluntat de canvi. Alguns potser preferirien guanyar en un partit petit. Jo prefereixo perdre (o guanyar, és clar!) en un partit gran.

Per això, en un partit que malauradament els darrers anys ha perdut no tan sols suport electoral sinó també afiliació, vull treballar perquè qui ha marxat, pugui tornar; qui dubta, trobi arguments; qui avui “passa”, es torni a interessar; qui vol fer, trobi espais i llibertat per actuar; i qui vol fer canvis, es pugui integrar en una gran corrent de canvis.

Fa pocs dies llegia en paraules de Lula que els partits d’esquerres s’han envellit. Cert, probablement s’han envellit tant pel que fa als equips, com a les idees i a les formes. Aquest és el repte pel que cal treballar també: revitalitzar, rejovenir i recuperar l’empenta per una veritable alternativa d’esquerres. És per aquest repte pel que vull treballar des d’on sigui més útil. I això no pot fer-se si no és amb coratge i assumint riscos. Només així es pot fer créixer un projecte, fent-lo alhora més plural, transversal i divers. Només així es pot representar les veritables majories. Només així es pot governar.

Ens equivocarem si oferim unes primàries obertes a la ciutadania, però petites i de consum intern. No hem de renunciar a res. Si les volem obertes és per a dues raons: perquè creiem que ens cal més saba nova per a continuar el nostre procés de renovació i de transformació, i perquè les volem com un estímul electoral i polític. Cometrem un greu error polític si renunciem a aquestes dos grans valors de les primàries.

Les primàries no poden ser una certificació d’acords previs. Legítims, però no és el que ens cal. Volem que només els vots siguin els que determinin el resultat. Els vots i el debat. Molts vots i molts debats. No al revés. Hi ha qui pensa que les primàries son un tràmit. Jo crec que han de ser una oportunitat.

Estic segura que els militants i simpatitzants volen fer molt més que aplaudir, assumir o resignar-se. Volen decidir. I estic segura que volen fer-ho a partir de propostes i projectes. Les primàries es el moment de les bases i dels ciutadans, de ningú més. Tots els vots compten i tots són iguals. I no m’imagino cap altra actitud de la direcció del partit, que la neutralitat abans i durant el procés de primàries.

Els socialistes necessitem continuïtat… o més canvis? Tancament o obertura? Conformar-se en ser petit o tornar a aspirar a ser més gran? No buscar més participació o generar-la? Pactes a porta tancada o vots amb urnes transparents? Un projecte per a governar només el partit o un projecte per governar les institucions? Aquestes són les preguntes que ben aviat, a Catalunya i Barcelona ens haurem de fer. Estic segura que ens en sortirem.