Data de publicació: 20 de gener de 2014
Avui comença la inscripció de candidatures per a les primàries obertes del PSC de Barcelona. He ecidit formalitzar (aquest mateix matí) la meva participació després que anunciés, fa tres setmanes, la meva determinació a presentar-me a aquest procés de regeneració democràtica. Al llarg d’aquests dies, i en particular l’última setmana, el PSC ha mostrat totes les seves limitacions actuals per comprendre i entendre els profunds canvis que s’han experimentat en la societat catalana. Lluny queda la idea que el PSC era el partit que s’assemblava més a Catalunya. Ara el PSC gairebé no s’assembla ni a si mateix: ni al que era o el que representava, ni tampoc al que es necessita per continuar servint els interessos de la majoria del país en la defensa de la justícia social i de la nació. Hem tocat fons?
Les primàries obertes de Barcelona arriben, doncs, en ple desconcert dels nostres exhaustos electors, i en una profunda crisi d’una obsoleta cultura política que confon autoritat amb jerarquia. El trencament sembla inevitable. L’actual direcció està convençuda que sobren talents, veus i pluralitats. I ha passat a una ofensiva de descrèdit personal: les acusacions sobre suposats interessos espuris dels que van votar diferent –però coherentment– de la majoria del grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya, són intolerables. Per a un socialista, i per a un demòcrata. El PSC es pot convertir en un partit estèril i buit. On les veus dels seus dirigents més miops es converteixin en l’únic eco ensordidor que substitueixi el que abans havien estats diàlegs fructífers, idees renovadores i lideratges plurals. Un partit cada vegada més petit pel que fa a mida, representació i estatura política. Tan petit com és la seva curta visió estratègica i política.
En aquest context, el repte de les primàries obertes, i l’elecció de la nostra candidatura a través de la participació de militants i ciutadans, es planteja com un triple combat: canviar el PSC, generar una nova cultura política de profunda renovació democràtica, i construir una alternativa a l’actual govern conservador de Xavier Trias, a partir d’un procés de revitalització i reconstrucció de l’espai progressista i d’esquerres. Un vot i… tres reptes. Un triple desafiament. Ja són inseparables, i simultanis, els objectius necessaris: liderar la candidatura i liderar el PSC, per poder contribuir a crear les majories de canvi que Barcelona i Catalunya necessiten.
Treballo des de fa uns quants mesos, juntament amb nombroses xarxes i grups de suport molt plurals i transversals, els pilars de la nostra candidatura. Crec, sincerament, que puc sumar més dins i fora del PSC (abans i després de les primàries), amb un projecte polític que fa de les pràctiques, les formes i els estils alguna cosa més que la seva carta de presentació. Són el reflex d’una manera d’entendre la política i m’atreviria a dir que fins i tot la vida. Hi ha esperança i il·lusió, malgrat el desànim i la frustració que senten molts militants, simpatitzants i votants, per la situació actual. Tenim intenció de presentar una batalla política en positiu, amb energia i bones maneres. Per encomanar optimisme i esperança. Per convidar a participar en aquest procés com més persones millor. Prefereixo perdre amb una gran participació, que guanyar comptant els vots com quan comptem delegats per a un congrés. Però podem guanyar. Hi ha ganes de canvi profund davant de les inèrcies i els arranjaments cosmètics.
Un altre PSC Barcelona es mereix un altre govern progressista. Un nou cicle polític. No el podrem aconseguir sense un altre PSC. Ara toca aquest desafiament, i després tindrem tot un any per construir el Compromís per Barcelona: la gran aliança de propostes, idees i persones per governar la ciutat i posar en el centre de les nostres prioritats una agenda transformadora i la lluita contra les creixents i inassumibles desigualtats socials i econòmiques que esquerden i deterioren la nostra ciutat. Les diferències de renda entre els barris que més tenen i els més desafavorits són de 7 a 1. I l’esperança i qualitat de vida varia fins a vuit anys més o menys segons on visquis i quines condicions socioeconòmiques tinguis. Insostenible.
Vénen setmanes apassionants, malgrat el descrèdit de la política i del PSC, en particular. Quan parles de primàries es produeixen breus però reals moments d’interès, atenció i esperança entre les moltes persones amb les quals he parlat, i he escoltat preferentment. Treballarem a fons perquè el 5 d’abril (data de la segona volta d’aquestes primàries) la primavera socialista sigui una realitat. Hi ha alternativa: al PSC i a la ciutat de Barcelona. En la política i en l’esquerra. Treballem per aconseguir-ho. Amb respecte i humilitat, sí, però amb tota l’ambició.
Las primarias abiertas de Barcelona llegan, pues, en pleno desconcierto de nuestros exhaustos electores, y en una profunda crisis de una obsoleta cultura política que confunde autoridad con jerarquía. El desgarro parece inevitable. La actual dirección está convencida que sobran talentos, voces y pluralidades. Y ha pasado a una ofensiva de descrédito personal: las acusaciones sobre supuestos “intereses espurios” de los que votaron diferente –pero coherentemente- de la mayoría del grupo parlamentario socialista en el Parlament, son intolerables. Para un socialista, y para un demócrata. El PSC puede convertirse en un partido estéril y hueco. En donde las voces de sus dirigentes más miopes se conviertan en el único eco ensordecedor que sustituya lo que antes fueron diálogos fructíferos, ideas renovadoras y liderazgos plurales. Un partido cada vez más pequeño en tamaño, representación y estatura política. Tan pequeño como su corta visión estratégica y política.
En este contexto, el reto de las primarias abiertas, y la elección de nuestra candidatura a través de la participación de militantes y ciudadanos, se plantea como un triple combate: Cambiar el PSC, generar una nueva cultura política de profunda renovación democrática, y construir una alternativa al actual gobierno conservador de Xavier Trias, a partir de un proceso de revitalización y reconstrucción del espacio progresista y de izquierdas. Un voto y… tres retos. Un triple desafío. Ya son inseparables -y simultáneos- los objetivos necesarios: liderar la candidatura y liderar el PSC, para poder contribuir a crear las mayorías de cambio que Barcelona y Catalunya necesitan.
Llevo trabajando varios meses, junto a numerosas redes y grupos de apoyo muy plurales y transversales, los pilares de nuestra candidatura. Creo, sinceramente, que puedo sumar más dentro y fuera del PSC (antes y después de las primarias), con un proyecto político que hace de las prácticas, las formas y los estilos algo más que su carta de presentación. Son el reflejo de una manera de entender la política y, si me apuran, la vida. Hay esperanza e ilusión, a pesar del desánimo y frustración que sienten muchos militantes, simpatizantes y votantes, por la situación actual. Vamos a presentar una batalla política en positivo, con energía y buenas maneras. Para contagiar optimismo y esperanza. Para invitar a participar en este proceso a cuantas más personas mejor. Prefiero perder con una gran participación, que ganar contando los votos como cuando contamos delegados para un congreso. Pero podemos ganar. Hay ganas de cambio profundo frente a las inercias y los arreglos cosméticos.
Barcelona se merece otro gobierno progresista. Un nuevo ciclo político. No lo podremos conseguir sin otro PSC. Ahora toca este desafío, y luego tendremos todo un año para construir el Compromiso por Barcelona: la gran alianza de propuestas, ideas y personas para gobernar la ciudad y poner en el centro de nuestras prioridades una agenda transformadora y la lucha contra las crecientes e inasumibles desigualdades sociales y económicas que resquebrajan y deterioran nuestra ciudad. Las diferencias de renta entre los barrios que más tienen y los más desfavorecidos son de 7 a 1. Y la esperanza y calidad de vida varía hasta 8 años más o menos según donde vivas y qué condiciones socioeconómicas tengas. Insostenible.
Vienen semanas apasionantes, a pesar del descrédito de la política y del PSC, en particular. Cuando hablas de primarias se producen breves pero reales momentos de interés, atención y esperanza entre las muchas personas con las que he hablado, y he escuchado preferentemente. Vamos a trabajar a fondo para que el 5 de abril (fecha de la segunda vuelta de estas primarias) la primavera socialista sea una realidad. Hay alternativa: en el PSC y en la ciudad. En la política y en la izquierda. Vamos a por ello. Con respeto y humildad, sí, pero con toda la ambición.
|
|||
|
|
|||
|
|
