Les meves paraules a la presentació, en nom de la Fundació Rafael Campalans, del llibre “Cataluña, Federación o Independencia” de José Antonio González Casanova
Barcelona, 23 de febrer de 2015

Agraeixo la possibilitat de participar en nom de la Fundació Rafael Campalans en la presentació del darrer llibre de José Antonio González Casanova.

Estem davant d’un llibre que es deixa devorar amb fruïció però que alhora et convida a assaborir-ne el contingut amb el plaer de la relectura d’alguns paràgrafs carregats de valentia, claredat i sobretot, ironia. En aquesta darrera m’hi entretindré més endavant.

Fa ja gairebé un any i mig, precisament en la presentació també a la FRC de la Invitació al Federalisme d’un altre José Antonio –Pérez Tápias-, i destacant el sentit comú que transpirava tot el llibre, ja comentava la importància d’afirmar, encara que no estigui de moda, els mèrits de l’Estat Autonòmic d’una banda (que hi són i no són pocs) i de l’altra, subratllar també i amb la mateixa rotunditat, que avui estem davant un final d’etapa.

Aquelles virtuts es troben també en aquest llibre. La perspectiva que aporta aquí González Casanova, tanmateix, va més enllà ja que com el títol ja anuncia, s’aborda no tan sols una defensa de la solució federal sinó sobretot una diagnosi a plena llum del dia de les tesis independentistes i la seva evolució.
Però permeteu-me que parli abans de l’autor.

José Antonio González Casanova forma part d’una mena de fraternitat socialista que transcendeix els límits partidaris i que es va forjar en els anys 50 i 60 del segle passat.

Una fraternitat que en el seu cas era també una fraternitat cristiana (compartida entre d’altres amb els germans Gomis o Alfonso Comín). I que va tenir en el FOC la seva expressió més pregona i en la revista El Ciervo el vehicle d’expressió més interessant.

D’aquí ve que José Antonio González Casanova hagi practicat un mena d’ecumenisme d’esquerres sobre la base d’uns valors ètics compartits i d’una certa tendència al radicalisme d’esquerres. La millor mostra, probablement, el llibre que avui presentem.

José Antonio González Casanova, d’altra banda, ha equilibrat aquesta tendència amb l’assumpció dels valors liberaldemocràtics i de la no-violència i amb el seu inestimable rigor acadèmic i professional.

En el marc de la presentació d’aquest llibre val la pena recordar especialment el seu servei a un país que havia de recuperar la memòria de la seva tradició político-constitucional, especialment amb el seu llibre fonamental: “Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938)”. Un llibre que l’autor situa com l’inici d’un tetralogia que, després de recórrer l’itinerari de “La lluita per la democràcia a Catalunya” i també l’obra “Catalunya i l’Estat espanyol”, es completa ara amb aquest “Catalunya, Federació o Independència”.

I des de la seva tasca acadèmica, vull destacar l’impuls a la reflexió teòrica sobre catalanisme i federalisme.

I sobretot recordar els seus serveis inestimables al socialisme català, des de la passió del seu cor socialista i el rigor i la solvència del seu coneixement del dret polític i constitucional i de la nostra història constitucional. Sense exageració podríem dir que ha estat el cervell jurídic dels socialistes catalans en moments decisius:
- el restabliment de la Generalitat
- el retorn del president Tarradellas
- el pacte d’abril de 1977
- la Constitució de 1978
- l’Estatut de 1979
- les esmenes del PSC a la LOAPA

Precisament la seva riquíssima experiència política en aquests importats episodis de la nostra història, des de la cuina a la que -com ell mateix recorda en el llibre- el va convidar Joan Reventós, … tota aquesta experiència ha estat bolcada en un nou i importantíssim treball autobiogràfic que acaba de guanyar el XIV Premi Gaziel de Biografies i Memòries, amb l’atractiu títol “Memorias de un socialista indignado”.

Torno al llibre, del que González Casanova declara amb modèstia que ‘només conté una síntesi del seu pensament durant els quaranta anys en els que ha combatut, a la càtedra, a la premsa i a l’assessorament jurídic, en pro de l’autogovern de Catalunya en el marc d’un Estat federal espanyol’.
I aquí tenim una primera mostra de valors poc presents avui. No només la coherència i la constància sinó també la vocació de transversalitat de la seva obra pels que fa als escenaris i mitjans emprats per expressar el seu pensament. Traslladat a la lògica 2.0, probablement podríem dir que estem davant un autor “multiplataforma”.

I per convidar-nos a entrar en aquesta síntesi del seu pensament, ho fa amb un fragment que no em resisteixo a llegir-vos amb permís de l’autor:
“Desde el siglo XIX, la derecha catalana ha vivido del proteccionismo económico del Estado español frente a la competencia hostil internacional y del amparo policiaco y militar frente al movimiento obrero, sindicalista o revolucionario”.

I segona afirmació: “Sin embargo estalló de pronto el expolio que empezamos a sufrir a partir del nuevo siglo, llamado “crisis” para ocultar que se trata de la voladura controlada del incipiente welfarestate espanyol.” Una ‘voladura’ que inclou la d’una democràcia autèntica i fins i tot el mateix Estat social de Dret, afirma.

Per això -ens diu- celebra la fita que s’ha fixat el PSC, en aliança amb el PSOE, d’enfrontar-se sense concessions a la política de destrucció de les dretes (PP i CiU) i denunciar el truc d’un conflicte sobiranista que –en paraules de l’autor- “distreu a la població víctima de la ‘crisi’” per reconduir a un pacte federal la “via falsa i sense sortida que un aprenent de bruixot pretén que seguim els catalans amb l’esquer d’aconseguir la ‘terra promesa’ (la independència) que ens consoli l’espera sobre una terra erma que ell mateix (l’aprenent de bruixot) s’ha encarregat d’arrasar”.

I a partir d’aquesta declaració d’intencions, repassa a continuació des dels orígens del conflicte, fins a la recuperació de l’autogovern en la transició, l’evolució de l’Estat autonòmic i la incidència del rol d’alguns actors en l’agreujament del problema i els darrers capítols, fins als preparatius de la recent consulta del 9N, aventurant-se fins i tot a dibuixar diversos escenaris sobre la fi d’aquesta legislatura parlamentària i el principi de la propera.

Però vull destacar sobretot la part final del llibre, especialment el capítol que porta per títol “Nosaltres, els catalans”, amb una fantàstica anàlisi crítica, aguda i amb una forta dosi d’ironia –per cert, una qualitat que ell atribueix al tarannà de les esquerres, de la mateixa manera que a les dretes els atribueix l’autoengany-.

Una societat catalana a qui assigna el símbol zodiacal de l’escorpí entre d’altres per la “frustració psíquica davant de qualsevol projecte fallit i qualsevol forma de paradoxal suïcidi, provocat pel plaer masoquista de veure’s derrotat”. Ah, i no us perdeu l’anàlisi del perquè de la sardana com a dansa genuïna catalana. No he pogut deixar de somriure aplicant la seva descripció a l’experiència de 10 anys de sardanista adolescent que una servidora té.

I de passada aprofita per incorporar-hi un perfil de Jordi Pujol al fil de la seva declaració de Sant Jaume (25 de juliol) que et venen ganes de rellegir-la una i dues vegades més.

Acabo. És possible la solució definitiva del que González Casanova anomena “un dels problemes polítics més antics de la nostra pàtria” i que tot i l’esforç de molts no tan sols ha ressorgit sinó que s’ha agreujat avui a recer de la profunda destrucció de l’Estat democràtic i social a mans d’una oligarquia poderosa? És possible? Aquí, en José Antonio confessa amb els peus a terra… “si no és possible una solució definitiva”… si més no “una solució pel futur proper”. I això passa per exemple –ens diu- per demostrar la falsedat d’aquella afirmació feta amb tota solemnitat per Carme Forcadell: “Marxem perquè no ens volen”. Perquè sí que ens volen, afirma González Casanova.

Tant de bo. Aquesta setmana passada hem hagut d’assistir a una escena surrealista que si no fos tan sols un recurs electoral digne de denúncia posaria en crisi des de la base aquesta possibilitat que senyala l’autor. I parlo de la batalla dialèctica entre el PP i Ciutadans i l’ús que han fet els primers del qualificatiu “partit català” per referir-se als segons, amb un to clarament despectiu.

Tant de bo, doncs, l’encerti amb aquesta afirmació l’autor. El que és evident, en tot cas, és que, per algunes forces polítiques, les línies roges en termes de convivència, ja fa temps que han desaparegut.

Deixeu-me fer una última reflexió sobre la importància de l’existència de treballs com el de González Casanova. El seu i el de molts altres, però encara avui massa escassos.
Estic cada cop més convençuda que quan el socialisme deixa d’escriure, deixa de governar.
Recuperar el lideratge polític en la nostra societat passa per recuperar el lideratge intel·lectual.
Per això, també, és tan benvinguda aquesta obra. Cal però, encara més gent que escrigui i que participi en debats oberts.
Perquè nosaltres, davant dels que volen simplificar els problemes, hem de ser capaços de construir un discurs per a la complexitat.
I això només es fa posant negre sobre blanc, com ha fet un cop més en José Antonio González Casanova en aquest llibre. Gràcies.