Els socialistes criticarem les propostes dels altres, no les persones que les formulin.

El prejudici és el principal enemic per al debat polític. Prejudicis respecte de les idees, de les persones, de les seves identitats o
de les seves intencions. Aquesta visió empobreix la nostra política i la redueix a una percepció simplista sobre els protagonistes de l’acció política. Una percepció que, al seu torn, es retroalimenta en l’opinió pública amb un còctel de realitats i deformacions, del qual també són ingredients bàsics la ridiculització o la caricatura política.
Els prejudicis alimenten els estereotips i simplifiquen el coneixement real de les propostes polítiques, a l’estar absolutament condicionades per qui parla. El qui s’imposa massa vegades, sobre el què, és a dir, sobre la valoració del que explica. La política catalana és, al meu parer, encara molt presonera de determinats apriorismes.

Les vegueries permetran més proximitat al ciutadà i més eficiència de l’Administració

El Govern de Catalunya, a l’aprovar els projectes de llei de vegueries i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ha reparat un error i un oblit històrics. Un error com va ser l’extinció, el 1987, de la Corporació Metropolitana, comès amb la voluntat de negar l’existència d’una institució necessària per abordar, amb caràcter general, les problemàtiques de la capital del país i la seva àrea d’influència pel fet de no estar governades per representants del mateix color polític que el Govern de llavors.

I un oblit, deliberat i intencionat, perquè els governs de CiU, també des del 1987, van desconèixer i van incomplir de manera sistemàtica durant 15 anys un mandat clar del Parlament per abordar la desconcentració i la descentralització del país en almenys cinc regions, malgrat que tenien majoria absoluta per fer-ho realitat i que comptaven amb la complicitat del Govern central, governat pel PP, al qual van donar suport durant força anys.

L’allau de posicionaments, interpretacions i especulacions al voltant de la pròxima sentència del Tribunal Constitucional (en resposta als set recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya) és un reflex simptomàtic que estem en un moment crucial de la història política de l’Espanya democràtica. Si aquesta efervescència desbordada s’ha produït abans de conèixer la sentència, és previsible pensar que les reaccions, quan ja
se’n conegui el text definitiu, seran un important element de tensió política i suposaran un autèntic test democràtic per al conjunt de les institucions.

Únicament els il·lusos poden pensar que la sentència tancarà el debat polític, si el que fa és tancar en fals l’autèntic quid de la qüestió.. Culminarà, això sí, el seu recorregut jurídic, ja que no queda més espai per al plet més enllà de la resolució del tribunal. Per tant, per als demòcrates, davant la sentència, només és possible acatar-la, encara que no es comparteixi, no s’entengui o no es justifiqui. Si això és exigible per a tots els ciutadans, encara ho és més per a les institucions o els responsables polítics.