La política democràtica sembla desbordada, incapaç d’oferir un horitzó d’esperança, de confiança i d’il·lusió per a la majoria. I resignada a ocupar un paper secundari en l’equilibri entre el poder econòmic i financer i el polític.

En aquest context, una política dèbil i claudicant, que no pot embridar un sistema econòmic desbocat, es mostra en la seva vessant més gestora, més administrativa i vulgar. El fracàs de la capacitat regulatòria justa, equilibrada i sostenible, a través de les onades reformadores treu el cap i dibuixa un panorama inquietant. L’esquerra s’ha quedat sense part del discurs de futur. I el present li gira l’esquena.

Mai com ara, des d’una opció democràtica i progressista, és vital recuperar la política. Però no la que s’ha demostrat incapaç…, sinó la nova, la que cal reinventar: la nova política.

El passat 1 de juliol, Alfred Bosch escrivia una columna, en aquest mateix diari, que portava per títol el meu nom. Iniciava el seu text amb algunes consideracions personals afalagadores que eren, al mateix temps, la falca per a mostrar com a contradictòria, amb la meva persona i formació, les meves declaracions sobre la “perversió” d’introduir la pregunta sobre un futur referèndum per la independència en el nou baròmetre del CEO. L’autor finalitzava amb una reflexió dient que la llibertat era preguntar i que impedir-ho o qüestionar-ho era censurar.