Els escenaris òptims en el conflicte Catalunya-Espanya fa temps que van quedar enrere. Òptims en termes de solució del conflicte. Aquesta hauria de ser l’actitud d’ambdues parts. Amb responsabilitat i valentia.

Permeteu-me, tanmateix, esbossar les premisses de les que parteixo.

Causes. La crisi ve de lluny però l’escalada arrenca amb la reforma de l’Estatut i la posició del PP, el seu recurs al Tribunal Constitucional, la subsegüent sentència i la seva negativa a abordar una via de diàleg quan es plantejava a partir de la identificació d’un llistat de qüestions concretes.

Acord. Tan sols és possible imaginar una solució si és fruit del diàleg i l’acord i per definició, tota negociació comporta necessàriament cessions. Això és fer política. La imposició i la unilateralitat, ni d’una banda ni de l’altra, permeten resoldre res.

Internacionalització. L’estratègia de cercar suport internacional era comprensible davant el “no” al diàleg sobre les legítimes demandes de millora de l’autogovern. Però he estat sempre escèptica sobre l’eficàcia d’aquesta estratègia. En tot cas, assumir-la implicava ser conscient de les exigències mínimes de la comunitat internacional: el respecte a les regles del joc. El #TenimPressa ha estat un element de debilitat en aquest sentit.

Ruptura. El Ple del Parlament del 6 i 7 de setembre, amb la ruptura del principi de legalitat fins i tot respecte l’Estatut, implicava situar-se institucionalment en la intempèrie en termes de credibilitat internacional i de possibilitat de protegir no només el full de ruta independentista sinó sobretot, les pròpies institucions. Els clars excessos en l’actuació policial no canvien aquesta situació tot i captar l’atenció de mitjans internacionals.

El 155. Dit això, crec que la literalitat del requeriment efectuat per l’Estat no permetia fer ús de l’article 155 de la Constitució donada la confirmació –finalment-, que la declaració d’independència no havia estat votada. També penso que les mesures anunciades pel Govern de l’Estat superen clarament els límits de la lletra i l’esperit de la Constitució i vulneren també l’Estatut. Alhora, constato la dificultat d’aplicar efectivament algunes de les mesures anunciades i la seva inutilitat en termes de resolució del conflicte.

Preservar la institució
Torno a la reflexió inicial. La prioritat d’un líder polític ha de ser, abans que cap altra, la preservació de la institució que representa. La valentia, en política, passa per prendre decisions sovint difícils d’explicar a aquells que són més a prop, però imprescindibles per protegir els interessos de tota la ciutadania i no només els interessos propis. Les mesures anunciades suposen de facto la supressió de l’autonomia política de Catalunya. Avui, malauradament, crec que l’única resposta des de la responsabilitat, la valentia i la dignitat, és protegir la institució amb la convocatòria d’eleccions per part del President de la Generalitat. I això no és acceptar xantatges ni renunciar a cap projecte. És assumir la responsabilitat i valentia imprescindibles.

Enllaç a la font.