Intentar tornar a ser el que érem, o reinventar-nos amb una profunda refundació? Malenconia o esforç? Passat o futur? Immobilisme o canvi? Esperar o actuar?

Molts analistes polítics, i una bona part de la ciutadania, creuen que el PSC pot passar de la centralitat (dèiem amb orgull excessiu –potser- que el PSC era el partit que més s’assemblava a la societat catalana), a la irrellevància. I parlo d’analistes perquè al PSC, lamentablement, encara no hem fet, per exemple, una exhaustiva anàlisi del resultat electoral de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. Una anàlisi solvent i detallada amb dades, tendències i horitzons. I ja se sap que, quan no s’aprofundeix en les causes, tots els símptomes són interpretables de manera convenient. Però si no mirem la realitat de cara, no podem atrevir-nos a modificar-la. I així canviarem el destí democràtic (sempre en mans dels ciutadans o dels militants i simpatitzants del nostre partit) pel determinisme fatalista i claudicant d’aquells que es lamenten per allò que van ser i enyoren el passat enlloc de lluitar pel futur.

Podem contribuir a aquesta possible –i probable- irrellevància, addicionalment, si, a més de provocar-la en bona mesura, no reaccionem amb la humilitat, el treball i el coratge necessari. Em sorprèn escoltar i veure que importants dirigents socialistes o bé es resignen a aquest final agònic o hi contribueixen amb una gestió del poder orgànic prepotent excloent. Cal alliberar-nos d’aquesta llosa mental i actitudinal.

El desconcert i el desànim s’apodera de la militància que resisteix, i els que se’n van anar decepcionats, aïllats o ignorats ens recorden que el final pot ser ben a prop. Però mentre el buit es va apoderant dels nostres caps i cors, els electors i els nostres votants es resisteixen a donar-nos per morts. Encara esperen una reacció. I no podem fallar-los en la que podria ser una última oportunitat. No podem segrestar el dret dels nostres ciutadans a una opció política com la nostra, amb una gestió caïnita i conservadora de la nostra responsabilitat. I tots hem de fer esforços.

Les dades de l’última enquesta publicada sobre el comportament electoral a la ciutat de Barcelona són espectaculars. I no en positiu, precisament. I al marge de la valoració de la nostra marca, lideratge i gestió, hi ha una dada esperançadora: bastants electors confien en les primàries del nostre partit com una oportunitat de canvi i renovació. De lideratges i, en bona mesura, de projecte, estil i cultura. Seria un irreparable error -el darrer?- si per una gestió conservadora o egoista responguéssim a aquesta expectativa (petita però real) amb un reglament que primés, per exemple, les lògiques internes enlloc de les externes. Unes primàries obertes necessiten un reglament i un procés obert. No defensiu. Estic segura que no cometrem aquest error. Donaríem una senyal letal a l’esperança que emergeix tímidament entre els nostres electors.

Necessitem humilitat. Per reconèixer que hem comès errors, que hem perdut part d’un temps preciós, i que –segurament- no hem reaccionat amb encert als reiterats avisos dels electors i militants. I també per acceptar que s’està produint un tectònic moviment de la política i dels partits que representem la vida política catalana a les darreres dècades. Tot es mou: el país, els ciutadans, les seves aspiracions i els seus instruments d’intervenció política.

Necessitem treball. Per tornar a l’esforç i la tenacitat. No recuperarem la legitimitat sense exemplaritat i transparència. Cal dedicar moltes més hores, més energia i encert per interpretar la realitat, proposar els canvis que creguem que són necessaris i representar als ciutadans amb coherència i dignitat. No ens en sortirem amb una actitud arrogant o melancòlica, sinó amb treball, treball i treball. O tornem a dedicar més esforços i talents o no hi ha res a fer.

Necessitem coratge. Per adaptar-nos, per evolucionar, per refundar-nos. Vull un partit de govern i de gestió i no un centre de pensament confortable i còmode sobre les nostres pròpies conviccions. No, no vull que siguem pocs i ben avinguts, iguals i homogenis, passius i reconfortats amb la nostra suposada raó ideològica. Si volem governar, necessitem representar i sumar. Representar a la majoria i sumar aliances pel canvi. Quants canvis estem disposats a fer per aconseguir-ho? Jo, tots els que calgui. I les xerrades i reflexions que he tingut l’oportunitat de compartir aquests últims mesos especialment amb moltes persones que han votat o voldrien poder votar el projecte socialista, em demostren que som molts els que coincidim en reclamar humilitat, treball i coratge.