Parlar del Pau… com escollir què dir, quan saps que el que deixis de dir podrà ser igual d’important?

Amb més de 80 anys d’activitat política i social que ha mantingut fins al darrer dia. Perquè no, ell no s’havia retirat. Ni quan, tot i haver guanyat per quarta vegada consecutiva, va renunciar a ser Alcalde ara fa ja 25 anys expressant així el seu desacord amb una manera de fer política que entenia deslleial. Ni tan sols quan va perdre la vista ja fa una colla d’anys. Mai va deixar de pensar i de preocupar-se per la política i pels temes socials. Ni va deixar d’actuar en tot allò que podia. Amb la poca mobilitat que tenia, des de la seva cadira, va donar sempre la seva opinió, amb entrevistes o enviant articles a la premsa mentre li va ser possible escriure, i més tard, quan ja estava privat de visió, demanant col·laboració perquè poguessin ser transcrites paraula per paraula, les seves opinions, per ser publicades.

Vaig conèixer el Pau tot preparant la campanya electoral per les eleccions generals del 1977, les primeres després de la dictadura. Recordo com el Pau, el Magí i jo, vam passar per totes les cases de Valls explicant la mecànica del vot, perquè la majoria de persones no havien tingut mai l’oportunitat de votar. Més que demanar el vot, el que preteníem era donar importància a la participació democràtica. Ensenyar a votar.

La relació va ser més intensa a partir de l’any 1979, en entrar a formar part de la candidatura encapçalada pel Pau. Des del primer dia a l’alcaldia la seva prioritat va ser escoltar als ciutadans i atendre les seves necessitats, per això tenia sempre el despatx obert de bat a bat. És tant important saber escoltar a les persones…

El Pau es feia seus els problemes dels ciutadans. El seu principal referent era l’humanisme, creia en les persones, en la seva capacitat per transformar col·lectivament una societat injusta i desigual heretada després de 40 anys de dictadura. Però per això era imprescindible que tothom tingués les mateixes oportunitats.

Recordo ben bé la seva constant lluita -no de discurs, sinó de fets!- per una societat sense desigualtats. Per això va posar en marxa mesures d’emergència social (malauradament ara se’n torna a parlar… qui ens ho hauria dit aleshores, que després d’avançar, retrocediríem!).

Amb uns recursos miserables en aquell moment, i amb unes competències limitades, el Pau buscava solucions, grans o petites, per atacar l’enorme repte de les desigualtats socials. Com quan ens va proposar al grup socialista que les minses dietes dels regidors poguessin servir com a fons d’ajuda a necessitats bàsiques urgents (per aliments, compra de llibres escolars…). Algun altre grup municipal també s’hi va afegir. I, ben aviat, es va aprovar la incorporació de la figura de l’assistent social a l’ajuntament per poder diagnosticar i tractar totes aquestes situacions.

Parlava de comprar menjar (sí, perquè en algunes cases això era el primer que faltava!) però també de comprar llibres. I és que per algú que creia en la capacitat de les persones per transformar la societat, era essencial oferir les eines perquè això fos així. I la primera eina és la formació. Pel Pau l’ensenyament era primordial: pensava que posant en valor l’escola pública es garantia en el futur la igualtat d’oportunitats.

Em va oferir la possibilitat de portar aquesta àrea i recordo que una de les primeres mesures va ser la creació d’un consell escolar amb participació de totes les escoles, la creació d’un equip de psicòlegs, així com l’inici de l’Escola d’Adults, malgrat que l’ajuntament no tenia competències en donar aquests serveis. I penseu com podia ser abordar aquests canvis quan hi havia ja d’entrada problemes d’infraestructura molt, molt bàsics a resoldre: per explicar-ho amb un exemple que crec que és ben gràfic: mentre treballàvem per crear el consell escolar, l’equip de psicòlegs o l’escola d’Adults, havíem d’invertir també en bombetes perquè en aquell moment “ens vam trobar” escoles que funcionaven encara amb bombetes de 15 watts!

Va ser un primer mandat molt intens, enriquidor i sobre tot esperançador. I esgotador. Ja us ho podeu imaginar. Però poder contribuir a reconstruir el Valls de la post-dictadura, i fer-ho al costat del Pau, amb l’exemple del Pau, és una experiència única. Recordo que durant aquell mandat, en alguna ocasió alguns companys vam pensar que tant d’esforç, tanta dedicació, podien acabar passant factura al Pau. Perquè és cert, en aparença el Pau semblava una persona feble. Una aparent feblesa física, però una enorme fortalesa real. Sí, el Pau era un home d’una gran fortalesa. Sobretot, de voluntat i convicció. La fortalesa d’aquell que sap en tot moment perquè és on és, perquè treballa com treballa, i quin sentit té dedicar-se a la vida pública. Tant de bo tampoc s’hagués retrocedit tant, en tot això, els darrers anys. Tindríem tots plegats una altra visió (i més esperança!) de la política…

Tot i que només vaig compartir amb ell el primer mandat, la relació amb el Pau ha continuat sempre. I en totes les circumstàncies, des de les eternes converses sobre el paper de la política o el dels socialistes catalans, a oferir-li la possibilitat de continuar actiu en una cosa que ell necessitava com l’aire que respirava: llegir. Quan va anar perdent la vista, de mica en mica, vam aprofitar les nostres converses diàries per llegir (amb els meus ulls) i comentar plegats tantes i tantes opinions que li permetien continuar construint cada dia la seva pròpia opinió sobre la realitat política i social de cada moment. Així era el seu esperit crític, un element imprescindible en Democràcia. Tenir opinió i donar-la. Fins i tot quan podia ser incòmode o quan comportava anar a contracorrent o oposar-se a les “altes esferes” com deia ell. Com va passar en el referèndum sobre l’OTAN. No va dubtar ni un moment davant el canvi de posició del partit sobre aquest tema, que havia de defensar el NO i assumir-ne les conseqüències. I potser alguns van començar a ser conscients que amb ell i la seva manera de fer i d’actuar, no valien les lògiques d’obediències cegues.

Per això no us sorprendrà que us digui que per mi el Pau ha estat un exemple. I que el sentiment que m’acompanya des de dissabte és un sentiment de buidor. Perquè malauradament, no queden persones com ell.

El Pau va ser sempre una persona coherent, íntegra, austera, amb un gran sentit de comunitat. Recordo com ho explicava tant bé en un article una altra persona estimada i que també ens ha deixat fa poc, en Joan Barril. Explicava com un dia que van coincidir a Valls, en Pau estava molt preocupat perquè, tal com ell mateix li va dir, “se’ns han perdut tres nens”. “Se’ns han perdut”. Es pot explicar més clarament aquest sentiment del Pau? Crec que no. I per això es va bolcar en aquell problema fins que va poder respirar tranquil en retrobar els nens unes hores més tard a Torredembarra.

Una persona coherent, íntegra i austera, deia. I honesta, amb les persones i amb ell mateix. Ell mateix va explicar-ho amb les seves pròpies paraules amb la frase que va escollir pel recordatori del seu comiat: “en tots els moments, els bons i no tan bons, vaig procurar ser honest amb mi mateix”.

Era senzill, no li agradaven les “parafernàlies”; defugia els honors, la solemnitat i els protocols. Però alhora creia que en política les formes eren molt importants. Les formes significaven respecte, respecte per l’adversari polític (que no l’enemic). Per això era intransigent amb les actituds mancades d’ètica. També per això, com deia abans, i com tothom recordarà, va renunciar a seguir a l’Ajuntament quan va creure que les regles del joc del respecte democràtic s’havien trencat per part del seu adversari durant la campanya electoral del 1991. Sempre recordava que “la vida pública requereix unes determinades coordenades morals”. Unes coordenades que malauradament eren –i són- massa sovint escasses.

Ell rebutjava el poder pel poder. “L’abús de poder és el mal endèmic dels dirigents”, deia. Un dels seus grans desenganys era assistir a actituds portades essencialment per ambicions desmesurades i vanitats, en política. Sovint a les nostres converses el Pau repetia: “Quan alguns polítics tenen el síndrome d’Hubris, és molt difícil el diàleg”. El Síndrome d’Hubris, sí. Un síndrome que es pot definir com una malaltia dels que creuen saber-ho tot; un orgull i confiança en ells mateixos molt exagerada, desmesurada; d’aquells que imaginen que el que ells creuen és correcte i el que opinen els altres no ho és. Doncs això. No li esmenaria ni una coma a la seva afirmació.

Allò que l’havia guiat sempre en la vida era la convicció que les persones podien canviar la societat. Ho deia sempre i els darrers anys acompanyat d’un sentiment alhora agredolç: “Volíem canviar la societat i la societat ens ha canviat a nosaltres”. Si m’ho permeteu, hi estic d’acord, però a ell, no el va canviar.

Va ser sempre fidel a unes idees. No creia en fidelitats personals (en política). L’important era la seva idea de l’esquerra, i per això l’indignaven les dinàmiques pragmàtiques en política. Era molt crític amb aquelles persones que havien decidit bescanviar les seves idees per la comoditat de no posar en perill un càrrec. Es desesperava davant d’aquests canvis d’actituds en política i repetia aleshores: “Per això van lluitar i morir tants companys???”.

I alhora la seva actitud va ser sempre la d’una persona exigent però respectuosa i modesta. No pretenia “sentenciar”, sinó que molt sovint acompanyava cadascuna de les seves afirmacions amb un “aquesta és la meva opinió”. No volia donar lliçons, però per molts de nosaltres va ser sempre –ell mateix- una LLIÇÓ, en majúscules.

Va ser sempre una persona perseverant. Les dificultats mai el van aturar. Per ell, el veritablement important, van ser sempre els canvis reals i ben concrets, en termes d’oportunitats, en la vida dels que més ho necessitaven, i no pas els grans discursos ben sonants que no generen cap efecte immediat (si és que realment ho pretenien).

Abans parlava d’aparent feblesa però de fortalesa real. Deixeu-me afegir encara una virtut que sempre el va acompanyar: la valentia. En el dia a dia i en les ocasions extraordinàries, com quan va decidir participar com a mediador en la solució de l’atracament de la sucursal del Banc de Sabadell a Valls, el 1985, d’on en va sortir ferit de bala el Governador Civil.

Dignitat. Aquesta és una paraula que em ve sovint al cap quan penso amb el Pau. Com diríem, era d’una mena de “raça” de persones (i no només de polítics) que s’extingeix… – si no s’ha extingit ja-. El seu mestratge ha estat i serà un punt de referència fonamental en el socialisme i en la política del nostre entorn. Serà patrimoni de tots els que volem una societat sense desigualtats.

Isidre Molas, en el seu llibre “La ciutat llunyana” deia: “Quan tot està per fer, qualsevol escletxa és un cel blau”. Tant de bo que l’escletxa d’esperança que el Pau ha ajudat a obrir serveixi d’estímul per a que d’altres persones en preguin el relleu i sàpiguen que, fer política d’una altra manera és possible, i que no només val la pena, sinó que és la única forma de viure realment en Democràcia, en majúscules.

Fins sempre, Pau.

Maria Àngela Rull