Data: 14 de setembre de 2009
L’allau de posicionaments, interpretacions i especulacions al voltant de la pròxima sentència del Tribunal Constitucional (en resposta als set recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya) és un reflex simptomàtic que estem en un moment crucial de la història política de l’Espanya democràtica. Si aquesta efervescència desbordada s’ha produït abans de conèixer la sentència, és previsible pensar que les reaccions, quan ja
se’n conegui el text definitiu, seran un important element de tensió política i suposaran un autèntic test democràtic per al conjunt de les institucions.
Únicament els il·lusos poden pensar que la sentència tancarà el debat polític, si el que fa és tancar en fals l’autèntic quid de la qüestió.. Culminarà, això sí, el seu recorregut jurídic, ja que no queda més espai per al plet més enllà de la resolució del tribunal. Per tant, per als demòcrates, davant la sentència, només és possible acatar-la, encara que no es comparteixi, no s’entengui o no es justifiqui. Si això és exigible per a tots els ciutadans, encara ho és més per a les institucions o els responsables polítics.
FA MÉS DE tres anys que el tribunal delibera. Però el temps transcorregut respon més a la situació en què es troba el mateix tribunal, sotmès a una profunda divisió i a enormes dificultats per arribar a consensos bàsics, que a la mateixa complexitat de la resolució. Tot i així, la sentència superarà, segurament, el miler de folis. En els últims mesos hem tingut ocasió de conèixer el pretès contingut d’alguns d’aquests folis, en filtracions imperdonables i injustificables que perjudiquen els interessos públics i deixen l’alt tribunal seriosament qüestionat.
PERÒ LA qüestió, el moll de l’os de tot plegat, és –al meu parer– bastant simple: els protagonistes polítics i democràtics de l’acord polític que fa possible l’Estatut de Catalunya creiem absolutament en la seva constitucionalitat. D’una banda, les principals institucions polítiques catalanes, amb el Parlament i la Generalitat de Catalunya al capdavant; el 90% de les forces polítiques catalanes amb representació parlamentària; i el 75% dels ciutadans que el van votar afirmativament. De l’altra, la majoria democràtica de les Corts Generals. I, enmig, un respectuós i rigorós compliment de la Constitució, per a la reforma estatutària, tant des del punt de vista procedimental com material, i un pacte polític final en forma de llei orgànica, rubricada pel Rei, com ho està avui el nostre Estatut.
¿ESTEM TOTS nosaltres equivocats? ¿El pacte polític entre Catalunya i Espanya, i que subjau a l’Estatut, no hi té lloc, a la Constitució de tots? Si la sentència ignora la naturalesa política d’aquest pacte, que s’alimenta d’una voluntat inalterable d’autogovern del poble de Catalunya i del seu reconeixement per part del conjunt dels pobles d’Espanya, la sentència no tindrà l’última paraula. Que un pacte polític pugui ser després revisat pel tribunal és necessàriament problemàtic però el tribunal està legitimat per fer-ho: la llei orgànica del Tribunal Constitucional l’hi permet i aquestes eren i són, ara com ara, les regles del joc. Però, al fer-ho, el tribunal no hauria d’obrir una crisi política d’incalculables conseqüències
que signifiqués no tant el final de la transició, com alguns analistes vaticinen, sinó el final de l’esperit constitucional de l’Espanya democràtica.
EL TRIBUNAL ha de trobar sempre les interpretacions constitucionals del text estatutari, i donar-los prioritat. Ha de veurehi sempre els ponts i els punts de connexió entre el text i la Constitució. Aquesta va ser la voluntat dels legisladors, la de les institucions i també la de la ciutadania que el va votar: un Estatut dins de la Constitució. Que ningú l’en tregui fora. Confio en el tribunal. Hi hem de confiar. Crec que el que hi ha en joc és de tal transcendència que cap magistrat podrà ignorar-ho ni tampoc podrà abstreure’s de la seva importància. Catalunya no renunciarà a res del que els seus ciutadans han votat. Així ha estat sempre al llarg de la història. Aquest any commemorem el 650 aniversari de la constitució de la Generalitat de Catalunya, a la ciutat de Cervera. José Montilla, el seu president, és el 128 que ocupa aquesta tan alta responsabilitat. Els seus immediats antecessors van ser Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Josep Tarradellas, Josep Irla, Lluís Companys i Francesc Macià. ¿No els diuen res tots aquests noms? Solament de pronunciarlos, amb tot el seu llegat històric evocador i commovedor, es comprèn la dimensió del repte en què
ens trobem. Catalunya sap el que vol, ho ha expressat i ho ha votat. Sabrà el que haurà de fer després de la sentència, i no renunciarà a res del que ha acordat.
Fecha: 14 de Septiembre de 2009
El alud de posicionamientos, interpretaciones y especulaciones sobre la próxima Sentencia del Tribunal Constitucional (en respuesta a los siete recursos presentados contra el Estatut de Catalunya) son un reflejo sintomático de que estamos en un momento crucial de la historia política de la España democrática. Si esta efervescencia desbordada se ha producido antes de conocer la Sentencia, es previsible pensar que las reacciones, una vez se conozca el texto definitivo, van a ser un importante elemento de tensión política y supondrán un auténtico test democrático para el conjunto de las instituciones.
Sólo los ilusos pueden pensar que la Sentencia cerrará el debate político, si cierra en falso el auténtico meollo de la cuestión. Culminará, eso sí, el cauce jurídico, pues no hay más espacio para el pleito más allá del fallo del Tribunal. Por lo consiguiente, para los demócratas, ante la sentencia sólo es posible acatarla, aunque no se comparta, no se entienda o no se justifique. Si esto es exigible para todos los ciudadanos, todavía lo es más para las instituciones o responsables políticos.
El Tribunal lleva más de tres años deliberando. Pero el tiempo transcurrido responde más a la situación en la que se encuentra el propio Tribunal, sometido a una profunda división y a enormes dificultades para llegar a consensos básicos, que a la propia complejidad del fallo. Aun así, la Sentencia superará, seguramente, el millar de folios. En los últimos meses hemos tenido ocasión de conocer el pretendido contenido de algunos de esos folios, en filtraciones imperdonables e injustificables que perjudican los intereses públicos y dejan al Alto Tribunal seriamente cuestionado.
Pero la cuestión, el meollo de la cuestión, es –a mi parecer- bastante simple: Los protagonistas políticos y democráticos del acuerdo político que hace posible el Estatuto de Catalunya, creemos absolutamente en su constitucionalidad. De un lado, las principales instituciones políticas catalanas, con el Parlament y la Generalitat de Catalunya a la cabeza; el 90% de las fuerzas políticas catalanas con representación parlamentaria; y el 75% de los ciudadanos que lo votaron afirmativamente. Del otro, la mayoría democrática de las Cortes Generales. Y en medio, un respetuoso y riguroso cumplimiento de la Constitución, para la reforma estatutaria, tanto procedimental como materialmente, y un Pacto político final en forma de Ley Orgánica, rubricada por el Rey, como es hoy nuestro Estatuto.
¿Estamos todos nosotros equivocados? ¿El pacto político entre Catalunya y España, y que subyace en el Estatut, no cabe en la Constitución de todos? Si la Sentencia ignora la naturaleza política de este Pacto, que se alimenta de una voluntad inalterable de autogobierno del pueblo de Catalunya y de su reconocimiento por parte del conjunto de los pueblos de España, la sentencia no tendrá la última palabra.
Que un pacto político pueda ser después revisado por el Tribunal es necesariamente problemático pero el Tribunal está legitimado para hacerlo: la Ley orgánica del Tribunal Constitucional se lo permite y esas eran y son hoy por hoy las reglas del juego. Pero al hacerlo, el Tribunal no debería abrir una crisis política de incalculables consecuencias que significase no el fin de la Transición, como algunos analistas vaticinan, sino el fin del espíritu constitucional de la España democrática. El Tribunal debe encontrar siempre las interpretaciones constitucionales del texto estatutario, y priorizarlas. Ver siempre los puentes y los puntos de conexión entre el texto y la Constitución. Esa fue la voluntad de los legisladores, la de las instituciones y la de la ciudadanía que lo votó: Un Estatut dentro de la Constitución. Que nadie lo saque fuera.
Confío en el Tribunal. Debemos confiar en él. Creo que lo que hay en juego es de tal transcendencia que ningún magistrado podrá ignorarlo ni abstraerse de su importancia. Catalunya no va a renunciar a nada de lo que sus ciudadanos han votado. Ha sido siempre así a lo largo de la historia. Este año celebramos el 650 aniversario de la constitución de la Generalitat de Catalunya, en al ciudad de Cervera. José Montilla, su presidente, es el 128º en ocupar tal alta responsabilidad. Sus inmediatos antecesores fueron Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Josep Tarradellas, Josep Irla, Lluís Companys y Francesc Macià. ¿No les dicen nada sus nombres? Solo con pronunciarlos, con su legado histórico evocador y conmovedor, se comprende la dimensión del reto en el que nos encontramos. Catalunya sabe lo que quiere, lo ha expresado y votado. Sabrá lo que deberá hacer después de la Sentencia, y no renunciará a nada de lo acordado.
|
|||
|
|
|||
|
|
