Avui per avui, pretendre escriure sobre la corrupció té un alt risc de caure en el sac de les bones intencions. I això, tenint en compte les notícies que dia rere dia omplen les pantalles, les pàgines i les freqüències dels mitjans de comunicació, ja no tan sols topa amb una ciutadania desencantada, frustrada o desmoralitzada sinó indignada i enrabiada. I amb motius.
Podrien enumerar-se mesures i més mesures. Com la imprescindible llei de transparència i accés a la informació. Una llei de la que no només no disposem encara a Catalunya sinó tampoc a Espanya. I aquest és un “mèrit” que, dels 47 països pertanyents al Consell d’Europa, tenim l’honor de compartir amb Andorra, Xipre, Malta, Mònaco, Luxemburg i San Marino. No calen més explicacions, crec. És cert: existeixen projectes en tramitació; però la tardança i la lentitud exasperant amb la que ens hem permès d’abordar aquests debats els ha desgastat ja abans de néixer. Arribarem a temps? Serem prou agosarats per no abordar aquests debats a la defensiva? Serem prou conscients de les inèrcies en la cultura política i pública per poder establir un imprescindible règim sancionador? Serem prou valents per admetre que arribats a aquest punt, cap organisme o institució pública o que percebi fons públics pot quedar al marge de les seves obligacions? No hi ha alternativa possible. Cap.
Podríem parlar també de la urgent modificació del sistema de finançament dels partits polítics sobretot des del punt de vista del seu control (i de la visualització d’aquest control). No és excusa afirmar que ja existeixen mecanismes suficients quan els informes del Tribunal de Comptes s’emeten i es publiquen amb 5 anys de retard.
O podríem abordar també un dels problemes que jauen a la base del descrèdit de les nostres institucions: la llunyania dels ciutadans respecte els seus representants públics a causa del desconeixement no només de la seva activitat del dia a dia, sinó també del grau de compliment dels seus compromisos polítics i el que és més greu, fins i tot de la seva identitat.
Parlo de la llei electoral, una “estructura d’estat” que, tot i dependre només de les pròpies institucions catalanes, hem estat incapaços de construir en 32 anys de democràcia i d’autogovern, pel càlculs curt-terministes de caràcter electoral.
S’ha esgotat el temps. I la credibilitat. O entenem que aquesta és una tasca que hem d’entomar ara -sense més demora, sense més discursos- i tots els actors afectats, o les escletxes acabaran per fer caure el pesat edifici de la democràcia. La ciutadania no només pot participar sinó que hauria de fer-ho. Iniciatives com la presentada per Change.org, a la que he donat suport, reclamant la transparència als partits polítics també són imprescindibles.
Ens cal, en definitiva, un nou contracte de servei públic, una proposta que permeti recuperar la confiança perduda amb les institucions i els representants públics. Un contracte que incorpori compromisos de transparència econòmica personal i col·lectiva, compromisos de qualitat en l’exercici de l’alta funció assignada als nostres representants i compromisos d’exemplaritat en l’activitat política i pública. I sobretot: mecanismes de control i de sanció efectius que acabin amb la imatge d’impunitat.
No és hora de contenció, sinó de radicalitat. No és hora d’estar a la defensiva, sinó de ser valents. No és hora de negar la magnitud del problema sinó de reconèixer-la bé per encertar les mesures. No és hora de seguir aplicant un estàndard d’exigència diferent en funció de si ens afecta a “nosaltres” o als “altres”. No és hora de protegir-se darrera el principi –indiscutible, és clar- de la presumpció d’innocència, sinó de confessar i depurar responsabilitats. Aquesta és l’única cosa creïble i decent que pot fer un responsable polític vinculat directa o indirectament a casos de corrupció. La resta són parole, parole, parole…
Enllaç article publicat a “El Periódico” en català
Enllaç a l’article publicat a “El Periódico” en castellà
Fecha del artículo: 3 de febrero 2013
Hoy por hoy, pretender escribir sobre la corrupción tiene un alto riesgo de caer en el saco de las buenas intenciones. Y eso, teniendo en cuenta las noticias que día tras día llenan las pantallas, las páginas y las frecuencias de los medios de comunicación, ya no solo choca con una ciudadanía desencantada, frustrada o desmoralizada sino indignada y enfadada. Y con motivos.
Podrían enumerarse medidas y más medidas. Como la imprescindible ley de transparencia y acceso a la información. Una ley de la que no solo no disponemos todavía en Catalunya sino tampoco en España. Y este es un “mérito” que, de los 47 países pertenecientes al Consejo de Europa, tenemos el honor de compartir con Andorra, Chipre, Malta, Mónaco, Luxemburgo y San Marino. No hacen falta más explicaciones, creo. Es cierto: existen proyectos en tramitación, pero la tardanza y la lentitud exasperante con la que nos hemos permitido abordar estos debates los ha desgastado ya antes de nacer. ¿Llegaremos a tiempo? ¿Seremos lo suficientemente atrevidos para no abordar estos debates a la defensiva? ¿Seremos conscientes de las inercias en la cultura política y pública para poder establecer un imprescindible régimen sancionador? ¿Seremos lo suficientemente valientes para admitir que llegados a este punto, ningún organismo o institución pública o que perciba fondos públicos puede quedar al margen de sus obligaciones? No hay alternativa posible. Ninguna.
Podríamos hablar también de la urgente modificación del sistema de financiación de los partidos políticos sobre todo desde el punto de vista de su control (y de la visualización de este control). No es excusa afirmar que ya existen mecanismos suficientes cuando los informes del Tribunal de Cuentas se emiten y publican con cinco años de retraso.
O podríamos abordar también uno de los problemas que yacen en la base del descrédito de nuestras instituciones: la lejanía de los ciudadanos respecto a sus representantes públicos debido al desconocimiento no solo de su actividad del día a día, sino también del grado de cumplimiento de los sus compromisos políticos y lo que es más grave, incluso de su identidad.
UNA ESTRUCTURA DE ESTADO SIN LEVANTAR
Hablo de la ley electoral, una “estructura de Estado” que, a pesar depender solo de las propias instituciones catalanas, hemos sido incapaces de construir en 32 años de democracia y de autogobierno, por cálculos cortoplacistas de carácter electoral.
Se ha agotado el tiempo. Y la credibilidad. O entendemos que esta es una tarea que debemos asumir ahora –sin más demora, sin más discursos– y todos los actores afectados, o las grietas acabarán por hacer caer el pesado edificio de la democracia. La ciudadanía no solo puede participar sino que debería hacerlo. Iniciativas como la presentada por Change.org, que he apoyado, reclamando la transparencia a los partidos políticos también son imprescindibles.
COMPROMISOS DE EJEMPLARIDAD
Necesitamos, en definitiva, un nuevo contrato de servicio público, una propuesta que permita recuperar la confianza perdida con las instituciones y los representantes públicos. Un contrato que incorpore compromisos de transparencia económica personal y colectiva, compromisos de calidad en el ejercicio de la alta función asignada a nuestros representantes y compromisos de ejemplaridad en la actividad política y pública. Y sobre todo: mecanismos de control y de sanción efectivos que acaben con la imagen de impunidad.
No es hora de contención, sino de radicalidad. No es hora de estar a la defensiva, sino de ser valientes. No es hora de negar la magnitud del problema sino de reconocerla bien para acertar las medidas. No es hora de seguir aplicando un estándar de exigencia diferente en función de si nos afecta a “nosotros” o los “otros”. No es hora de protegerse detrás del principio –indiscutible, claro– de la presunción de inocencia sino de confesar y depurar responsabilidades. Esta es la única cosa creíble y decente que puede hacer un responsable político vinculado directa o indirectamente a casos de corrupción. El resto son ‘parole, parole, parole…’
Enlace del artículo publicado en “El Periódico” en catalán
Enlace del artículo publicado en “El Periódico” en castellano
Imprimir · PDF: Versió català
|
|||
2 Comentaris sobre “Corrupció: per un contracte de servei públic” |
|||
|
|
22 febrer, 2013 - 14:00
[...] s’enrecorda de Educació per la Ciutadania?). @laiabonet feia referència al seu bloc a el contracte de servei públic, un concepte interessant que espero que desenvolupi. Per altra banda, hem vist com el president Mas [...]
25 febrer, 2013 at 12:24
[...] - Corrupció: per un contracte de servei públic [...]