Laia Bonet, membre de l’executiva del PSC, té clar que és el moment d’una regeneració democràtica per tal de que els ciutadans puguin tornar a confiar en la política. Ens afirma que no deixarà el seu partit perquè en els moments difícils no s’ha de tirar mai la tovallola.

Va ser un error que el PSC votés no a la declaració de sobirania?
No haurien d’haver votat no. I miro el que ha passat a la votació del Parlament, no enfocant només el dia 23, sinó molt més endarrere. Ara bé, per arribar a poder votar sí, la negociació s’hauria d’haver enfocat d’una altra manera per part de tots els actors, també per part del PSC.

El president Mas podia haver intentat aglutinar totes les forces?
Sí, crec que sí. Així hi hauria hagut clarament la possibilitat d’evitar l’error inicial de prejutjar quin és el punt d’arribada abans de buscar l’acord sobre com s’hi vol arribar. Però, a més, corregit aquest error, crec que també hi hauria hagut més marge de negociació, perquè les actituds per part de tots són importants. I és que, a vegades, acabem fent debats sobre paraules que al final només perjudiquen la possibilitat d’un consens. El més important era començar amb una fotografia de consens màxim i, per això, calia que tothom sabés què s’anava a fer en aquesta votació. Per mi no hi havia cap altre objectiu que buscar el consens entorn d’una afirmació: que el camí que vulguem emprendre, l’emprendrem després d’escoltar els ciutadans.

Doncs, la direcció del PSC, precisament, no ha escoltat tots els seus militants…
Els mecanismes de presa de decisió en un partit són els que són. No només en el PSC. I són bastant incompatibles amb una lògica de negociació urgent i tancada. Al final, les decisions es prenen en els òrgans que tenen la legitimitat, des d’un punt de vista organitzatiu. Això permet acontentar tothom? És evident que no. Per això, és important que en aquests processos de negociació es sigui molt escrupolós amb l’actitud, a la taula de negociació i en dels debats interns de partit.

El PSC té un problema de lideratge?
La figura del lideratge en política està clarament en qüestió. I, fins i tot, aquells que no podríem dubtar que tenen un lideratge fort en el seu partit, com és el president Artur Mas, el resultat de les eleccions confirma que alguna escletxa també hi ha. Doncs més encara en partits com el nostre, que en els darrers anys no s’han caracteritzat per tenir un lideratge d’aquesta tipologia. És normal que debats com els que estem vivint en els darrers mesos, mostrin més les mancances de lideratge que no pas els encerts. Tots plegats hem d’aprendre a construir un nou concepte de lideratge, que probablement passi per lideratges menys messiànics i més compartits, però també més creïbles des d’un punt de vista del que hauria de ser un partit adaptat a les exigències de la ciutadania del segle XXI.

Els partits han de canviar la manera de fer política?
Sí, i això té un impacte en la forma de lideratge. Per mi el més important és l’actitud i la cultura política. Sense una actitud determinada, la credibilitat et faltarà sempre.

Però quina ha de ser aquesta actitud?
Ha de ser necessàriament una actitud de compartir, de liderar el debat, d’escoltar, i de fer sentir a tothom que participa realment del projecte. En política les organitzacions actuals no estan assumint aquest repte. Tenim unes estructures adaptades al passat. Actualment hi ha un gran descrèdit de la política, un allunyament per part de la ciutadania i una demanda de poder participar més en les decisions col•lectives. Si els partits no integren la veu de tots, no només la dels militants, difícilment s’aconseguirà reduir aquesta distància entre ciutadania i política. És important que hi hagi una regeneració democràtica dins dels partits, i cap enfora, a les institucions.

Dins dels partits com es faria?
El primer compromís que vam posar sobre la taula, i que encara no hem pogut fer realitat, és el de les primàries obertes, però n’hi ha d’altres que permeten participar en la presa de decisions. Com les consultes a la militància i als simpatitzants abans de tancar acords, o fins i tot l’elecció del primer secretari per tota la militància.

Els casos de corrupció no ajuden…
Cal canviar la dinàmica i l’estructura dels partits polítics perquè recuperin el paper que no haurien d’haver deixat de tenir. Em preocupa el descrèdit de la política sobre la base de les notícies que tenim cada dia de corrupció. Des d’aquest punt de vista crec que només hi ha una opció.

Quina?
S’han de proposar canvis radicals, un nou contracte de servei públic amb els ciutadans que integri entre d’altres la llei de transparència o la llei electoral. Fer-ho amb tota celeritat. Fer-ho entre tots, sense oblidar cap actor essencial ni menys encara els ciutadans; i practicar mentrestant l’exemplaritat. No m’imagino que puguem afrontar aquests debats si no adoptem, com a mínim, la decisió de separar dels càrrecs orgànics tots aquells que hagin estat imputats. El PSC ho ha fet. No val la contenció, perquè serà impossible recuperar la credibilitat.

Carme Chacón està dictant l’estratègia de la direcció del PSC?
Ella no forma part de la comissió executiva nacional, però és evident que no és una persona més. Els seus projectes en l’àmbit de la política, legítims d’altra banda, poden acabar qüestionant o acabar impactant en l’estratègia del partit en el que milita. Des d’aquest punt de vista seria desitjable que es posessin sobre la taula, perquè no caiguéssim en l’error de confirmar la imatge que s’està mostrant: que els seus projectes polítics i les seves apostes personals, acaben condicionant les decisions polítiques del PSC.

La solució del PSC és intentar que Chacón lideri el PSOE i opti a la Moncloa?
Cadascú ha d’apostar pel que cregui que ha d’apostar; és legítim. Si el seu projecte és fer política al PSOE, això no hauria d’afectar el fet que el PSC pugui prendre decisions de forma autònoma a les aspiracions que pugui tenir ella. Probablement en aquest cas, seria imaginable que milités al partit que vulgui liderar. Però aquesta és una reflexió que ha de fer ella abans que ningú altre. En tot cas, demano i espero que es produeixi aviat.

Ha pogut reflexionar aquests dies? Encara creu que el PSC és el seu partit?
Sí, sense cap mena de dubte, més que mai. Els moments de dificultats que vivim ara al PSC, que reflecteixen els moments difícils que viu la nostra societat, porten a assumir majors reptes. No és moment de llançar tovalloles, és un moment de fer un pas endavant.

Però el PSC queda fracturat a partir d’ara entre la direcció i els catalanistes?
És evident que no han estat moments fàcils els que hem acabat de passar, i encara no els hem deixat enrere. En els darrers consells nacionals alguns hem demanat més canvis, mentre que d’altres demanaven més temps. El consell nacional d’aquest cap de setmana sembla anar en la línia que calen canvis. Veurem en els següents mesos si s’aborden. Jo treballaré perquè això sigui així.

El PSC té clar quin espai vol ocupar en l’escenari polític català els propers anys?
Són moments per apostar pels canvis, sobretot per un canvis de primer ordre que són els de la cultura política. Aquests són la base de la resta de canvis que li calen a la resta del partit. Si no es fan aquests, difícilment seran creïbles els que es puguin proposar a nivell programàtic o de cares.

I vostè com hi participarà?
Ara haig de fer política des de fora de la política professional i això és un repte però no és impossible. Ho vull fer escoltant i treballant, colze a colze, amb aquelles persones que, integrin o no integrin el projecte socialista, vegin la necessitat d’aquests canvis. Això vol dir fer més territori que mai. Més xerrades i debats que incentivin la reflexió i promoguin les propostes junt amb aquelles persones que han militat o voldrien militar en aquest partit, si fes els canvis que crec que hauria de fer.

Enllaç a la font