No és gens estrany que ens trobem sovint amb que un mateix mot s’empra en disciplines molt diferents per explicar diversos fenòmens que comparteixen tanmateix un mateix element comú. En el cas del mot “ralentí”, procedent del francès “ralenti” aquest element comú sens dubte és la lentitud.

En enginyeria mecànica el ralentí és el nombre mínim de revolucions per minut amb les que un motor es manté en funcionament sense necessitat de pressionar l’accelerador, un mecanisme sens dubte imprescindible i que a més, llevat quan no està ben ajustat, comporta eficiència a la conducció. En cinema, el ralentí –o càmera lenta- és un recurs idoni per subratllar o emfasitzar una determinada escena i que ha estat magníficament utilitzat per alguns cineastes com Brian De Palma en obres mestres com “Els intocables”.

Ara bé, mentre que en enginyeria mecànica i en cinema aquest terme no té una connotació negativa (és clar, si el motor està ben ajustat o si el director de cinema no abusa d’aquest recurs), quan una economia es troba al ralentí difícilment podrem arribar a la mateixa conclusió. I Barcelona, com a motor econòmic, ja fa un temps que funciona al ralentí.

A principis de juliol la Cambra de Comerç i la Diputació van publicar l’Informe Territorial de la Província de Barcelona. Tot i ser dades provincials, ens donen una idea aproximada del comportament econòmic de l’àrea metropolitana de Barcelona l’any 2012 i de les previsions per al 2013.

El PIB de la província va caure un 0,8%, menys que a Catalunya i Espanya, però, tot i així, és una dada negativa. I el més important, l’atur va continuar creixent, arribant a una taxa del 24,1%, 4 punts per sobre de la mitjana del 2011 i lleugerament per sota de la mitjana espanyola. Així, tot i el conegut dinamisme de la capital, la destrucció de llocs de feina a la ciutat no s’ha aturat i ens ofereix un panorama encara pitjor si ens allunyem cap a l’Anoia o el Berguedà.

El relatiu millor comportament de l’economia de la província de Barcelona el 2012 té dues explicacions principals: el turisme i les exportacions. I on diu exportacions, hauríem de llegir indústria.

En resum, estem doncs davant d’un motor econòmic que funciona al ralentí. Continuem assistint impàvids al fet que les diverses Administracions no situïn la lluita contra l’atur com a prioritat número 1. En un entorn dur socialment com l’actual, i amb un creixement de la desigualtat cada vegada més important, fins i tot dins la mateixa ciutat, cal prioritzar i la creació d’ocupació és la prioritat més clara. En canvi, els diversos governs, tant de Barcelona, com de Catalunya i d’Espanya, tenen com única política laboral una reforma del mercat del treball que ha deixat als treballadors al peu dels cavalls.

Si mirem cap al futur, l’Informe Territorial marca camins per a la sortida de la crisi a les comarques de Barcelona: el retorn a la vocació industrial, l’aposta per una especialització intel·ligent i la transició decidida cap a una economia verda. I fins i tot presenta projectes que poden servir d’exemple: des del Parc Agrari del Baix Llobregat, al parc Orbital 40 de Terrassa passant pels projectes de revitalització industrial d’Igualada.

Aquesta filosofia, que es presenta en òptica metropolitana, hauria de posar-se en marxa decididament també a la ciutat de Barcelona.

La indústria exportadora, amb sectors com l’automoció, la farmàcia o l’agroalimentari, és un fonament fer per a qualsevol projecte econòmic present i futur del nostre entorn més immediat. Sense indústria no hi ha innovació ni serveis d’alt valor afegit. I a més, aquests sectors són claus per avançar cap a una economia més verda i sostenible a llarg termini.

En l’àmbit de la recerca, caldrà lluitar de forma contundent perquè no es destrueixi allò que tant esforç i tant recursos públics ha costat construir. La reputació de Barcelona com a ciutat emergent en biomedicina, supercomputació o fotònica s’està veient seriosament afectada per una política miop de retallades i de prioritats esbiaixades. I si es perd aquesta reputació internacional, necessitarem dècades per tornar-la a recuperar.

I el turisme? Ningú nega hores d’ara que el turisme és una font magnífica de riquesa i ocupació per a la ciutat i per als seus habitants. Cal trenar bé l’activitat turística amb l’urbanisme, el comerç i la població de Barcelona. No podem deixar en mans del mercat o de l’evolució espontània eixos com la Rambla o la Sagrada Família. L’Ajuntament ha de ser un element actiu que treballi amb comerciants, hostalers i veïns per fer que el turisme reverteixi de forma més àmplia a totes les capes socials. I si això és així, fins ara les poques decisions preses, van precisament en sentit contrari: la modificació del Pla d’Usos de Ciutat Vella, aprovada a finals del passat juliol pel Govern de la ciutat gràcies al suport també del PP, ha optat per convertir el districte en una mena de gueto del turisme, apostant pel monocultiu, justament al contrari de la que havia estat la fórmula d’èxit de la marca Barcelona.

En definitiva, hem de mimar els actius que té Barcelona i no castigar-los com en alguns casos ha succeït amb la indústria o la recerca. I en el cas del turisme, actuar de forma valent per no matar la gallina dels ous d’or. Només així, Barcelona seguirà sent el pol d’atracció i creació d’activitat per a la seva gent i per aquells que hi vulguin venir a viure.

Barcelona, un motor al ralentí, i un conductor que el fa anar en punt mort, que condueix el vehicle municipal per inèrcia i que no sap on va. Barcelona no es mereix un pilotatge així. Ni els ciutadans, ni la ciutat, ni l’Ajuntament, ni la política.