L’anunci recent de la creació de la Xarxa d’Acció Solidària, una xarxa ciutadana per lluitar contra la pobresa, és esperançador i revelador, també. Un grup d’organitzacions i entitats socials catalanes —entre les que figuren els sindicats UGT i CCOO, les associacions de veïns, les de pares d’alumnes, treballadors immigrants o associacions de lleure infantil i juvenil— pretén sumar esforços per millorar les condicions de vida de les persones en risc d’exclusió social. Junts podem (ajudar-nos, cooperar i sortir de la pobresa), és la convicció i el compromís d’aquesta xarxa.
No es tracta, simplement de sumar esforços (i reivindicar drets, inversions o ajudes) sinó de crear una cultura de la cooperació i l’autogestió amb un format d’ajuda multidisciplinar: educació, habitatge, assessorament i inserció laboral. Aquesta aliança social contra la pobresa és un exemple d’allò que hi ha i del que es pot fer: unir esforços i coneixements i convertir les “coordinadores” en “xarxes”, explorant noves complementarietats i nous formats d’intervenció social i política. Un altre concepte, més enllà dels “sota signants”, per assajar i crear noves relacions de cooperació organitzativa. Un retorn als orígens de l’ajuda mútua i la solidaritat de base. Un apoderament del destí personal, per sortir –com més aviat millor- de la cultura del subsidi i la dependència.
En definitiva, aquesta mobilització ciutadana és positiva i ha de seguir creixent, però no pot ser excusa perquè les Administracions, entre elles l’Ajuntament, abandonin les seves funcions excusant-se en les estretors pressupostàries.
Barcelona corre el risc de la fractura social. La pobresa i l’extrema pobresa s’enquisten, creixen i s’endureixen. Les dades són aclaparadores.
Fixem-nos tan sols en una d’elles per il•lustrar-ho. La distància, en termes de renda familiar bruta disponible, entre el barri més ric (Pedralbes) i el més pobre (Can Peguera) ha crescut notablement en tan sols tres anys. Pedralbes ha incrementat la seva renda familiar mitjana en un 24%, Can Peguera l’ha reduït en un 36%.
Mentrestant, l’Ajuntament de Barcelona, i el seu alcalde Xavier Trias, són incapaços de tenir una agenda social que vagi més enllà de la simple gestió de les competències de serveis socials que, amb les que a més, estan generant un profund rebuig entre les organitzacions i associacions de serveis socials per la incapacitat i la incomprensió, que –lamentablement- exerceixen els nostres actuals responsables municipals. Es tracta del disseny de les solucions, no tan sols del pressupost. Una gestió que, per altra banda, es relaxa i s’inhibeix fins a l’extrem de no reclamar els deutes de la Generalitat de Catalunya amb el consistori i finançar (quan no condonar) el deute pendent. Trias confon les lleialtats, i no té clares les seves prioritats.
Cal explorar noves eines. La cogestió administracions-associacions i una creativa disposició per trobar més formats d’intervenció han de substituir, progressivament, una concepció de la gestió passiva, asèptica i exclusivament competencial.
La Xarxa d’Acció Solidària és un exemple i una alerta. Barcelona pot donar pas a les Barcelones. Les de primera i les de segona. La dels creuers i la de la pobresa. Les ciutats dins de la ciutat. Necessitem un nou projecte polític cohesionador i vertebrador, capaç de mirar els problemes de cara i no posar-se de costat davant la resta de les administracions (encara que siguin amigues), ni d’esquena als ciutadans, especialment als que més pateixen les esgarrifoses conseqüències de la crisi.
Fecha de publicación: 28 de Julio de 2013
El anuncio reciente de la creación de la Red de Acción Solidaria, una red ciudadana para luchar contra la pobreza, es esperanzador y revelador, también. Un grupo de organizaciones y entidades sociales catalanas —entre las que figuran los sindicatos UGT y CCOO, las asociaciones de vecinos, las de padres de alumnos, trabajadores inmigrantes o asociaciones de ocio infantil y juvenil— pretende sumar esfuerzos para mejorar las condiciones de vida de las personas en riesgo de exclusión social. Juntos podemos (ayudarnos, cooperar y salir de la pobreza), es la convicción y el compromiso de esta red.
No se trata, simplemente de sumar esfuerzos (y reivindicar derechos, inversiones o ayudas) sino de crear una cultura de la cooperación y la autogestión con un formato de ayuda multidisciplinar: educación, vivienda, asesoramiento e inserción laboral. Esta alianza social contra la pobreza es un ejemplo de lo que hay y se puede hacer: unir esfuerzos y conocimientos y convertir las “coordinadoras” en “redes”, explorando nuevas complementariedades y nuevos formatos de intervención social y política. Otro concepto, más allá de los “abajo firmantes”, para ensayar y crear nuevas relaciones de cooperación organizativa. Una vuelta a los orígenes de la ayuda mutua y la solidaridad de base. Un empoderamiento del destino personal, para salir –cuanto antes- de la cultura del subsidio y la dependencia.
En definitiva, esta movilización ciudadana es positiva y debe seguir creciendo, pero no puede ser excusa para que las Administraciones, entre ellas el Ayuntamiento, hagan dejación de funciones excusándose en las estrecheces presupuestarias.
Barcelona corre el riesgo de la fractura social. La pobreza y la extrema pobreza se enquistan, crecen y se endurecen. Los datos son abrumadores.
Sirva sólo uno para ilustrarlo. La distancia, en términos de renta familiar bruta disponible, entre el barrio más rico (Pedralbes) y el más pobre (Can Peguera) ha crecido notablemente en solo tres años. Pedralbes ha incrementado su renta familiar media en un 24%, Can Peguera la ha reducido en un 36%.
Mientras, el Ayuntamiento de Barcelona, y su alcalde Xavier Trias, son incapaces de tener una agenda social que vaya más allá de la mera gestión de las competencias de servicios sociales que, además, están generando un profundo rechazo entre las organizaciones y asociaciones de servicios sociales por la incapacidad y la incomprensión, que –lamentablemente- ejercen nuestros actuales responsables municipales. Se trata del diseño de las soluciones, no simplemente del presupuesto. Una gestión que, por otra parte, se relaja y se inhibe hasta el extremo de no reclamar las deudas de la Generalitat de Catalunya con el consistorio y financiar (cuando no condonar) la deuda pendiente. Trias confunde las lealtades, y no tiene claras sus prioridades.
Hay que explorar nuevas herramientas. La cogestión administraciones-asociaciones y una creativa disposición para encontrar más formatos de intervención deben sustituir, progresivamente, una concepción de la gestión pasiva, aséptica y exclusivamente competencial.
La Red de Acción Solidaria es un ejemplo y una alerta. Barcelona puede dar paso a las Barcelonas. Las de primera y las de segunda. La de los cruceros y la de la pobreza. Las ciudades dentro de la ciudad. Necesitamos un nuevo proyecto político cohesionador y vertebrador, capaz de mirar los problemas de frente y no ponerse de lado frente al resto de las administraciones (aunque sean amigas), ni de espaldas a los ciudadanos, especialmente a los que más sufren las desgarradoras consecuencias de la crisis.
|
|||
2 Comentaris sobre “Barcelona: pobresa i alternatives” |
|||
|
|
28 juliol, 2013 - 12:15
[...] La Xarxa d’Acció Solidària és un exemple i una alerta. Barcelona pot donar pas a les Barcelones. Les de primera i les de segona. La dels creuers i la de la pobresa. Les ciutats dins de la ciutat. Necessitem un nou projecte polític cohesionador i vertebrador, capaç de mirar els problemes de cara i no posar-se de costat davant la resta de les administracions (encara que siguin amigues), ni d’esquena als ciutadans, especialment als que més pateixen les esgarrifoses conseqüències de la crisi. [...]
28 juliol, 2013 at 13:01
[...] [...]