Un any més, 8 de març. Un any més, el Dia Internacional de les Dones. I un any més el commemorem (i tant!), però el celebrem amb reserves. No és cap novetat que les desigualtats entre homes i dones continuen, i ho fan en tots els àmbits i de manera alarmant, segons apunten totes les dades. I que la recent ofensiva del PP contra la llibertat de la dona amb la llei Gallardón, greument restrictiva de l’avortament, projecta ombres sobre la commemoració d’enguany.

Per cert, és ben significatiu i trist que per primer cop des de 1977, Barcelona no tindrà declaració institucional en motiu del Dia de la Dona. Trias, de la mà del PP i no dels drets de les dones.

En aquestes primàries ciutadanes, amb les que el PSC de Barcelona vol escollir el seu lideratge polític i electoral, s’obre la possibilitat real que una dona encapçali el projecte socialista. He dit, en reiterades ocasions, que el combat contra les desigualtats és el combat central de la nostra proposta. I que la manera compromesa de ser progressista avui és ser ecologista i feminista. En conseqüència, assumeixo la condició feminista com a dona, com a socialista i com a candidata en aquest procés electoral. Sí, no només vull ser la primera alcaldessa de Barcelona, sinó que vull ser una alcaldessa feminista. Perquè la igualat és la base d’una societat més justa i més democràtica.

Aspiro, doncs, a combatre les injustícies en cinc grans eixos, de la mà de molts col.lectius i moltes organitzacions i persones compromeses amb aquest combat:

- La situació de la dona al mercat laboral. Les dones cobren de mitjana un 20,1% menys per hora que els homes, malgrat que el 44,8% de les dones ocupades té formació superior. O, quan una parella té fills, la taxa d’ocupació de la dona s’enfonsa un 20% i la de l’home augmenta un 8%. Ho diu l’Informe sobre la dona al mercat laboral de la UGT de Catalunya. Com a dona i com a socialista aspiro a una igualtat real d’oportunitats, responsabilitats i salarial. Vull que es posi en valor el talent femení. La recuperació econòmica, de fet, només serà possible amb la plena incorporació de les dones al mercat de treball, en condicions d’igualtat d’oportunitats. La igualtat no pot ser, en cap cas, un objectiu secundari, que només considerem en època de bonança econòmica, ni un sobrecost prescindible per a les empreses o les institucions, en temps de crisi.

En els darrers anys, l’educació i la cultura han traspassat les seves definicions i fronteres tradicionals per esdevenir la força motriu de l’anomenada economia del coneixement. L’educació i la cultura no són només els pilars de la cohesió i del progrés social. També són els ingredients claus de la ciutat creativa i col·laborativa que imagino i desitjo per Barcelona. Els canvis socials s’han accelerat tant que necessitem fer una revisió profunda dels grans reptes i necessitats que planteja la política cultural d’una ciutat global com Barcelona. Som en un escenari de crisi on les desigualtats socials es fan també evidents com a desigualtats culturals que no podem tolerar.

Una política cultural que cohesioni també la ciutat suposa reforçar les nostres institucions culturals i, alhora, assegurar que el teixit social i cívic té mitjans per impulsar múltiples accions creatives de base. La creativitat i la cultura han de fluir en llibertat i diversitat sense desigualtat ni elitisme. Crec en la ciutat col·laborativa, on la cultura tindrà un paper estratègic en mans dels ciutadans i ciutadanes per construir noves certeses, relats i significats compartits.

Per fer una revisió profunda de la política cultural necessitem un gran acord de ciutat, ambiciós i integrador, per recuperar les propostes i la vitalitat innovadora del món de la cultura, la creació i el pensament. Àmbits, tots ells, molt esvaïts i maltractats, tant pel govern conservador del PP, com per l’Ajuntament de Trias. Apostar per Barcelona com a capital cultural, creativa i del pensament és apostar pel futur de la ciutat, i això no pot ser patrimoni únic ni d’un partit polític, ni tan sols de l’Ajuntament. Ha de ser el fruit d’un projecte col·lectiu que recuperi la il·lusió i canalitzi les forces socials urbanes de Barcelona que, per cert, són moltes i a les que amb prou feines s’escolta.

Segons alguns estudis, Barcelona i Amsterdam són les dues ciutats europees més ben posicionades per atraure indústries creatives i professionals del coneixement (artistes, científics, artesans digitals i creadors en general). Destaquem en el reconeixement internacional com a ciutat artística, literària i històrica amb un entorn de tolerància, diversitat i convivència intercultural. Aquests dos factors ens fa ser una ciutat ideal per viure i crear cultura, ciència i pensament.

Entenc que la despesa pública en cultura és una inversió en qualitat de vida, cohesió social i en capacitat d’innovació per fer front als reptes del futur. El repte no és tant atraure talent creatiu, tot i que això és important, sinó retenir el talent que tenim i generar-ne de nou entre els conciutadans i, sobretot, els joves. Per fer-ho hem d’aconseguir que la ciutat funcioni com a gran xarxa col·laborativa i creativa que socialitzi el coneixement, el pensament, les arts i la ciència. Apunto algunes propostes de com ho podríem fer:

¿És necessari privatitzar la gestió de 26 aparcaments del centre de la ciutat, seleccionats amb criteris de rendibilitat, per tal de millorar la mobilitat de Barcelona?

¿És intel·ligent fer-ho en un moment de fort descens de l’activitat en el sector dels aparcaments, amb caigudes de l’ordre del 30% respecte de l’any de màxima ocupació del període 2007-2012, i amb una corba de recuperació dels ingressos que no preveu arribar a la màxima ocupació d’aquell període fins a l’any 2023?

¿Necessita Barcelona desprendre’s durant 25 anys d’un patrimoni estratègic per obtenir 100 milions d’euros durant l’any 2014 per invertir en polítiques de vivenda social?

¿Aquesta és la millor alternativa possible?

Aquestes són, segons la nostra opinió, les quatre preguntes clau que hem de formular-nos en relació amb el propòsit de l’alcalde Trias de privatitzar durant 25 anys la gestió dels aparcaments més rendibles de la ciutat. Propòsit que avui farà un pas més en el plenari municipal amb el suport de CiU, el PP i, previsiblement, UxB, la versió barcelonina d’ERC.

I la resposta que nosaltres donem a les quatre preguntes és un noargumentat i clar.

D’aquí a pocs dies s’acaba el termini per presentar els avals requerits per poder participar en les primàries obertes del PSC de Barcelona. Vull dir, amb satisfacció i serenitat, que la nostra candidatura estarà present, molt present, en la cursa electoral.

Han estat uns dies d’esforç compartit amb els companys i les companyes que generosament s’han fet seva aquesta campanya. Noves i joves energies ciutadanes i progressistes que s’han sumat a militants i simpatitzants que han vist en el nostre projecte una llavor d’esperança i il·lusió.

Han estat uns dies d’activitat constant i extenuant … que s’ha vist compensada amb escreix pels resultats obtinguts. A les xarxes i a les places. Als barris i als sindicats. A les universitats i a les empreses. Arreu, a peu de carrer.

Han estat, i encara ho són, uns dies inoblidables: escoltant, entenent i sumant voluntats i esperances. Una nova majoria es va formant: transversal, intergeneracional, plural, diversa, i esperançada.
Hi ha ganes de canvi i d’alternativa. Més que mai.

Sí, hem aconseguit més que els avals necessaris. Però sobretot, hem parlat i escoltat a moltes persones, hem connectat i ens hem reconegut i així estem fent créixer un projecte col·lectiu que té l’ambició d’anar molt lluny. Així com estem fent aquesta campanya, així volem governar.

Avui estic més convençuda encara que la decisió valenta del PSC de Barcelona d’organitzar aquestes primàries ha estat una decisió encertada. Que aquest procés és ja una contribució rellevant a tenir una democràcia de qualitat. Que és, en definitiva, un servei públic a la ciutat per fer de Barcelona capdavantera en civisme democràtic.

Ara sé que la meditada decisió que vaig prendre de participar en aquestes primàries era una decisió encertada.

M’ho han fet saber els centenars de persones que he pogut escoltar, que han mostrat interès per les meves propostes, que m’han donat el seu suport en forma de consell, d’idees … o amb un gest de complicitat. I, en definitiva, a les persones que m’han avalat i que així han donat consistència a l’alternativa que represento.

Totes elles constitueixen una xarxa política i ciutadana que ens fa pensar en una victòria possible a les primàries.
És possible! I tant que és possible!

El Parlament de Catalunya ha aprovat la nova llei d’horaris comercials de Catalunya la mateixa setmana en que es donava a conèixer un impactant estudi sobre els devastadors efectes de la crisi econòmica en el teixit comercial del país i en ple debat -a nivell del sector i en els mitjans de comunicació- sobre l’obertura de les botigues de Barcelona en diumenge com una qüestió estretament relacionada amb el pes del turisme. Una vegada més s’està posant en evidència la falta de lideratge i d’iniciativa de l’alcalde Xavier Trias al voltant de les grans qüestions estratègiques de Barcelona. I evidentment el comerç és fonamental per a la ciutat. Encara no sabem què en pensa Xavier Trias que, sempre que hi ha problemes o reptes, sembla més preocupat en no sortir-ne perjudicat políticament, que en resoldre’ls.

La regulació horària aprovada pel Parlament (amb els vots en contra del PP i la CUP i l’abstenció de C’s) dóna resposta alternativa des de la perspectiva de Catalunya al model liberalitzador del govern central i, a la vegada, esquiva els aspectes considerats inconstitucionals en l’anterior llei catalana i que, en bona part, es trobava en suspens en haver estat recorreguda davant el Tribunal Constitucional. Una de les modificacions més significatives és l’augment del nombre de festius en que les botigues podran obrir, que passen de 8 a 10, com també la possibilitat que els ajuntaments estableixin zones turístiques amb horaris específics. En qualsevol cas, quatre dels festius seran proposats pels ajuntaments. Els eixos centrals de la nova llei són la preservació del model comercial propi, la protecció dels drets dels treballadors a la conciliació amb la vida personal i familiar i el dels ciutadans a disposar d’una oferta diversificada en un entorn de proximitat.

Per a Barcelona el comerç és d’una importància decisiva: és la primera font de creació de riquesa i d’ocupació, però també, un important factor de cohesió social i motor de la vida urbana, d’estructuració de la ciutat. Barcelona és impensable sense les seves botigues i serveis. És necessari reiterar, doncs, una vegada més, el suport al comerç de proximitat, de barris i districtes de la nostra ciutat. La vintena d’eixos comercials de Barcelona i els mercats municipals són claus per evitar la desertització, per estimular la relació, el veïnatge, la integració social i la solidaritat. Una ciutat amb botigues i serveis oberts és més amable, segura i acollidora. La preservació del comerç de proximitat, dotat de personalitat és també atractiu des del punt de vista turístic: una ciutat amb botigues que tenen característiques pròpies és més interessant que una amb marques i franquícies que es poden trobar arreu.

El próximo 29 de marzo (y 5 de abril, si se llega a segunda vuelta) tendrán lugar las elecciones primarias abiertas del PSC para elegir al candidato o candidata socialista para la alcaldía de Barcelona. Abiertas significa que cualquier ciudadano puede participar, independientemente de si es militante o simpatizante del partido, si comparte unos valores genéricos de carácter progresista. Y hacerlo a partir de los 16 años y con el único requisito de ser residente en Barcelona. Un cambio radical.

Es decir, el PSC desplaza su centro de gravedad (legítimo y tradicional) de las estructuras internas y orgánicas a una consulta abierta a la ciudadanía para tomar una decisión tan relevante. Esta opción es hoy, a la vez, una afirmación y una constatación. Afirmación que significa reconocer que la capacidad interna del partido para promocionar y elegir el liderazgo político y electoral no es suficiente, ya que –casi siempre- se mueve en lógicas de poder interno, facciones o grupos. Y que se necesita del criterio y preferencia de los ciudadanos para elegir la candidatura más competitiva y conectada con la sociedad y sus electores. Es un cambio de cultura política que siempre he defendido.
Y es también una constatación que, cambiar el sistema de elección del liderazgo electoral es, finalmente, abordar el liderazgo político del partido. En el caso del PSC, ahora y aquí, esto es así –ambas cosas- más que nunca. Los electores socialistas, y una gran mayoría de sus militantes y simpatizantes, quieren tanto cambiar liderazgos como prioridades, estilos y orientación. Hay ganas de cambio y de esperanza a pesar de la niebla y el desconcierto que se cierne sobre el PSC.

L’entrada en servei del vol diari de la companyia Emirates entre Dubai i Barcelona amb un A380, l’avió més gran del món (amb més de 500 seients) posa novament el focus sobre la dimensió de referent internacional que progressivament ha anat adquirint la ciutat, la seva dimensió global malgrat no tractar-se d’una capital d’estat. La inauguració d’aquest vol ha coincidit pràcticament en el temps amb l’anunci que a partir de 2015, Barcelona (que ja és el port de creuers més important de la Mediterrània i cinquè mundial) serà la base del creuer més gran del món, “Allure of Seas”, de Royal Caribbean, amb 7.400 passatgers.

Més enllà de la impressió que causen aquestes macroxifres referides al transport de passatgers (de negocis o turistes), la seva repercussió sobre l’activitat econòmica de la ciutat és evident. De fet, les dues noticies s’entrellacen, per una banda per la importància que per als passatgers dels creuers tenen els vols internacionals (un dels secrets de l’èxit de Barcelona com a port de creuers ha de relacionar-se amb l’existència de vols directes amb Estats Units), i per l’altra perquè obligatòriament ens remet al debat sobre el pes que el turisme hauria de tenir en l’estructura econòmica de la ciutat.

Valdria la pena, però, centrar-se en l’aeroport de Barcelona-El Prat per la importància estratègica que té: hi treballen més de 18.000 persones i genera el 6,2 % del PIB de Catalunya i és de gran importància (especialment en la seva vessant internacional i intercontinental) per a la mobilitat dels ciutadans de Barcelona i de Catalunya, la política exportadora de les empreses catalanes, la presència de multinacionals, el turisme (i també l’atracció del turisme de negocis) i el transport de mercaderies.

El ple municipal celebrat aquest divendres 31 de gener portava –teòricament- a debat “l’estat de la ciutat” i es va desenvolupar a partir d’un informe, presentat al llarg de la setmana per l’equip de govern sota el títol de “Barcelona 2014. El compromís amb les persones i la creació de llocs de treball”.

La setmana anterior, PP i CiU junts, s’havien oposat frontalment a plans específics per als barris en la lluita contra la creixent desigualtat a proposta del Grup Municipal Socialista. Estava present, personalment, en aquella sessió, en la que l’alcalde Trias ni es va dignar a parlar. Vaig sentir una profunda tristesa i indignació. No es pot ser més insensible, ni amagar més –com fa habitualment- el cap sota l’ala. Trias calla quan ha de parlar, i s’oposa, sense arguments, a propostes concretes com la creació de 10 noves escoles bressol en els propers dos anys, un pla de xoc a favor de l’ocupació juvenil, el suport als lloguers de protecció o una Renda de Garantia Ciutadana, entre d’altres mesures. L’autèntic govern CiU-PP va mostrar, un cop més, la seva aliança.

El Ple del divendres intentava ser una resposta -fallida- a les crítiques reiterades des de l’oposició socialista i d’esquerres a la creixent desigualtat entre els barris, a les polítiques destinades al centre en detriment de la perifèria i a l’inacció en matèria de treball, formació i activitats generadores d’ocupació més enllà de la promoció turística. Les dades son concloents: 55 dels 73 barris de Barcelona estan per sota de la mitjana d’ingressos familiars. La Barcelona a dues velocitats, fracturada i dividida és un risc real que ens afecta a tots.

1. He expressat, reiteradament, dins dels òrgans de direcció del meu partit i en els mitjans de comunicació la meva posició inequívoca a favor de promoure el dret a decidir dels catalans i catalanes. I fer-ho a través d’una fórmula acordada amb l’Estat.

2. He proposat, també, que cal donar suport a totes les iniciatives parlamentàries que permetin explicar i escoltar arguments i propostes polítiques. I obligar al President Rajoy a argumentar la seva negativa.
La iniciativa que avui s’ha votat al Parlament de Catalunya anava en aquesta direcció.
Com ja vaig dir a la Comissió Executiva Nacional i al Consell Nacional del PSC, votar afirmativament ens permetia continuar treballant en aquesta direcció i, alhora, criticar la instrumentalització del President Mas de la reivindicació de la consulta. És obvi que Rajoy no vol negociar, i que Mas, tampoc.

3. Creia, també, que promoure l’abstenció del Grup parlamentari socialista avui recollia, també, tres grans objectius:

· respectar els mandats interns que la majoria del PSC havia marcat darrerament
· respectar, sobretot, el nostre programa electoral que diu: “Ens comprometem a promoure les reformes necessàries perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat”
· i permetre una síntesi política de la pluralitat actual del PSC
Lamento que entre mantenir la unitat del Grup parlamentari socialista al Parlament o la del Grup socialista al Congrés, s’hagi optat per la segona.

Coherent amb aquest posicionament, he decidit renunciar a seguir formant part de la Comissió Executiva Nacional del PSC.

4. És molt greu i negatiu que les amenaces d’expulsió a aquells companys i companyes que han expressat els seus dubtes o posicionaments contraris, hagin precedit, fins i tot, les sessions de deliberació del grup parlamentari.
No comparteixo aquesta cultura política incapaç de dialogar, sumar i construir la síntesi.
Quan els problemes polítics es simplifiquen i redueixen a temes disciplinaris que cal resoldre reglamentàriament, és obvi que l’autoritat política i el lideratge es debiliten.

5. Si com a conseqüència de les reaccions polítiques que es puguin produir en el sí del meu partit després de la votació, hi ha expulsions dels companys i companyes que avui votin diferent, i això fes que tingués l’oportunitat d’entrar al Parlament de Catalunya en representació dels electors, vull anunciar -des d’ara mateix- que no ocuparé l’escó en aquestes condicions. Vull servir al meu país i al meu partit. Però no ocuparé l’escó d’un company expulsat i que abandoni l’hemicicle per aquestes raons.

6. El PSC viu un moment molt crític. Em reafirmo en la gran oportunitat de regeneració política que les primàries obertes de Barcelona suposen per aconseguir un triple objectiu: canviar el PSC, renovar l’esquerra i la política progressista i construir una alternativa al govern conservador de Barcelona.

7. En els propers dies compartiré les meves reflexions amb l’àmplia xarxa de suport que la meva pre-candidatura ha despertat en moltes persones dins i fora del partit. Avaluaré en quines condicions i amb quins renovats o ampliats objectius cal enfrontar aquest procés i si és possible seguir endavant per aconseguir els nostres objectius. Amb aquest mateix objectiu, faré també una ronda de consultes amb els altres precandidats per valorar l’impacte de la nova situació en el procés de primàries obertes a Barcelona.