El passat 1 de juliol, Alfred Bosch escrivia una columna, en aquest mateix diari, que portava per títol el meu nom. Iniciava el seu text amb algunes consideracions personals afalagadores que eren, al mateix temps, la falca per a mostrar com a contradictòria, amb la meva persona i formació, les meves declaracions sobre la “perversió” d’introduir la pregunta sobre un futur referèndum per la independència en el nou baròmetre del CEO. L’autor finalitzava amb una reflexió dient que la llibertat era preguntar i que impedir-ho o qüestionar-ho era censurar.

Vagi per endavant el meu respecte profund cap a les posicions polítiques independentistes i lamento si a algú li ha fet grinyolar l’expressió utilitzada, segurament de forma inadequada. Respectar, però, no significa compartir una visió única respecte al futur de Catalunya. Tampoc significa callar quan creus que el Govern altera una sèrie demoscòpica de manera arbitrària i la simplifica instrumentalment, malgrat que el que havia aprovat el Parlament feia pocs dies era encarregar al CEO una enquesta monogràfica sobre el tema. Respectar tampoc és acceptar que només els que volen la independència són els autèntics patriotes; que l’amor i l’interès pel país es mesura pel grau de sobirania que es defensa. Això sí que és una perversió. Com la de considerar la discrepància, censura.

Jo també vull el millor per Catalunya, però crec que el camí és la interdependència en el context espanyol i europeu, des del màxim autogovern. Estic segur, Alfred, que podem treballar junts pel país sense fer trinxeres que ens separin ni divideixin. Catalunya no necessita ni fronteres ni trinxeres, sinó xarxes i diàlegs. O no?

Resposta a l’article d’Alfred Bosch.

Article interessant publicat per Jordi Muñoz al Diari Ara, el 10/07/2011 sobre la mateixa qüestió.