A. LA RENOVACIÓ DE LA POLÍTICA: LA NOVA POLÍTICA
Parlar de la política del segle XXI és parlar de la necessitat de renovació de la política: és parlar de construir entre tots una NOVA política.
I ho vull fer a partir de 5 verbs, de cinc accions que crec IMPRESCINDIBLES.
La nova política passa per:

1. Indignar-se
2. Reaccionar
3. Defensar
4. Il·lusionar
5. Pensar

1. Indignar-se.
Construir una nova política comporta INDIGNAR-NOS, rebel·lar-nos, no conformar-nos, aixecar-nos, despertar-nos davant les injustícies de la societat actual, de la política actual.

La nova política ha de ser capaç de ser una espurna, un dir “prou”.
Una política que es plantegi i s’encari a tots els problemes del nostre entorn, des dels aixecaments a la ribera nord de la mediterrània, als dels suburbis de Paris, o als de la manipulació del fenomen de la immigració per alguns interessos polítics immediats.

Stéphane Hessel, en el seu “llibret” (tal com ell mateix l’anomena) Indigneu-vos reclama una actitud inconformista de la societat actual i sobretot dels seus joves, i ens diu:
“Desitjo que tots, cadascú de vosaltres, tingueu el vostre motiu d’indignació. És necessari. Quan alguna cosa t’indigna, com jo vaig estar indignat pel nazisme, llavors et tornes militant, fort i compromès.”

I segueix: “La meva llarga vida m’ha donat una successió de raons per indignar-me. Aquestes raons han nascut d’una voluntat de compromís, més que no pas d’una emoció”.
D’una idea heretada del mestratge rebut de Sartre, una idea que neix del principi de la responsabilitat de cadascú com a individu.
Una responsabilitat que ens impedeix refiar-nos d’un poder o de déu.

“L’home s’ha de comprometre en nom de la responsabilitat d’ésser humà”, sentencia Hessel.

Potser és cert que les raons per indignar-nos avui poden semblar menys evidents, o bé és que el món és massa complex. Però en el món hi ha coses insuportables. Cal mirar bé i es troben. La pitjor de les actituds és la indiferència¹.

Per Hessel, l’amenaça de la injustícia (que en la seva època va representar el nazisme) no ha desaparegut del tot. Per això, convida, al final del seu llibre a tothom amb les següents paraules: “Continuem apel·lant a una veritable insurrecció pacífica contra els mitjans de comunicació de masses que només proposen com a horitzó per a la nostra joventut el consum de masses, el menyspreu pels més febles i per la cultura, l’amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tots”. “Crear és resistir. Resistir és crear”.
En definitiva, la crida a la INDIGNACIÓ és una crida a l’esperança.

2. Reaccionar
Construir una nova política és també REACCIONAR.
Perquè de la indignació, cal passar a l’acció.
De les mans al cap -davant la indignació que ens provoquen les injustícies del nostre món- cal passar a l’acció.

No és altra cosa que el que pretenen els autors del llibre Reacciona (José Luis Sampedro i Federico Mayor Zaragoza, entre d’altres) davant la crisi financera i la crisi política; una crisi de sistema, en definitiva. Una crisi en la que els organismes supranacionals han estat despullats del seu valor. Una crisi que es manifesta en l’apatia de la nostra societat davant els grans problemes.

Una crisi que ha permès la substitució dels valors democràtics pels valors capitalistes².
Una crisi que beu de les conseqüències generades per les polítiques de privatització de Reagan i Thatcher, que han fet possible que els valors democràtics, els principis ètics pels que tant s’havia lluitat, la justícia social donin pas al mercat… La conseqüència: posar en poques mans els recursos fonamentals pel funcionament del nostre sistema (aigua, gas, petroli…).
La nova política ha de ser un crit (d’indignació) i una marxa (una acció).

La nova política ha de tenir capacitat d’organitzar la reacció.

De sumar, de coordinar, de proposar un camí, una alternativa.
I de fer-ho de manera plural, conjunta, trencant la lògica individualista en la que ens trobem immersos. Trencant la contrarevolució social que estem vivint.
Ens cal REACCIONAR davant aquesta situació.

3. Defensar
Construir una nova política comporta DEFENSAR les regles del joc, això és lluitar per les lleis.

De fet, la lluita històrica de l’esquerra és la lluita per aconseguir drets, ampliar-los i universalitzar-los. Uns drets que s’expressen en forma de lleis, constitucions, tractats, convencions o declaracions, tant de caràcter general com sectorial, universal o regional.

Uns drets que si bé prevalen sobre tota expressió de poder, és ben cert que no estan protegits simplement per la seva declaració. El veritable valor es troba en l’establiment de procediments o d’instruments que garanteixin l’efectiu exercici dels drets reconeguts.

I per això, la llei (la positivització els drets en textos normatius i la previsió dels seus mecanismes de garantia i el seu compliment) és essencial per a la lluita per la igualtat, la justícia i la llibertat, de la que n’ha fet bandera sempre el socialisme.

Per això, sense lleis, la política no pot aspirar a governar el món. Sense lleis no podem promoure la justícia social ni la llibertat.

Per això també, Paolo Flores d’Arcais insisteix en afirmar que el compliment de la legalitat és un bé material per excel·lència per aquells que no tenen poder. És “el poder dels sense poder”, perquè per a qui no té poder econòmic ni influència política, la llei és el refugi davant la discriminació, el caprici i l’arbitrarietat.

La nova política ha de ser la que cregui en les lleis (des de la Declaració dels Drets de l’Home, a la Constitució o a l’Estatut).

Construir una nova política és, doncs, reivindicar que les lleis no són paper mullat.
És –reitero- DEFENSAR la llei com la base per a construir la societat més justa, igualitària, fraterna i solidària que aspirem.

4. Il·lusionar
Construir una nova política és IL·LUSIONAR. És donar esperança.
La política ha perdut el somriure.
I la gelosia, el cainisme, l’egoisme han ocupat -lentament- les escletxes de la pràctica política.

Cal més música, més color, més joc, més festa…
No són bones paraules ni bons desitjos: és un pla d’acció.
Ens hem quedat secs d’energia vital.

Ens cal una política de valors i d’accions cíviques.
Una política que promogui el voluntariat social, el retrobament de la proximitat, del treball en comú.

Una acció política que ompli l’esperit, obri la ment i animi l’acció.
Una política, que generi IL·LUSIÓ.

5. Pensar
Construir una nova política comporta, necessàriament PENSAR.
Ha de ser més que una simple reacció desvestida de tota reflexió.
No pot quedar atrapada en el curt termini ni en la immediatesa.
Ens cal canviar de perspectiva.
Cal mirar no tan sols si tenim una pedra o no davant del peu, sinó el camí que estem seguint. Cal que ens acostumem a preguntar-nos: Cap on anem? Què pretenem?
Cal saber i ser conscient en tot moment de quin és el nostre horitzó.
És un bon hàbit.
Tal com alertava la Victòria Camps, si no ens aturem a pensar en el que fem, enlairem “el present per viure’l de forma absoluta sense aturar-nos a calibrar el que pugui venir després”.
Per això, la nova política ens ha de fer pensar, crear i proposar.
Ens cal recuperar la capacitat narrativa i propositiva.
O aconseguim obrir els debats mentals, intel·lectuals i culturals,
o no hi ha espai per a una nova política.

En definitiva, ens cal una nova cultura de la creació intel·lectual.
Una política PENSADA i que fa PENSAR.
* * *

Indignar-se, reaccionar, defensar, il·lusionar i pensar.
5 accions per una nova política. Liderar-la, liderar aquesta nova política, és el repte de la política progressista.

B. LA RENOVACIÓ DEL PSC (P,S,C)
Abordar el repte de crear, de liderar la política del segle XXI, la nova política, ens obliga a fer una mirada cap a casa. Cap al nostre projecte, el del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Ens porta a plantejar-nos què pot implicar la tan anomenada RENOVACIÓ del PSC.
I per fer-ho, una bona manera és reflexionar sobre el sentit que hauria de tenir cadascun del termes que integren el nostre projecte, el nostre DNI:

1. Partit
2. Dels socialistes/socialista
3. De Catalunya

Ho faré amb 6 titulars, que es refereixen al nom, al primer cognom i al segon cognom d’aquest DNI.
1. PARTIT
1. 1. El PSC, el partit de la modernitat.
Renovar el PSC, com a partit, passa per esdevenir un partit modern.
No es pot defensar el progrés des del passat.

No es poden formular propostes de futur des d’un llenguatge caduc, unes idees rovellades o una organització massa lenta o autoreferencial.

El progrés i la modernitat són la mateixa cosa.
El PSC ha d’aspirar a ser part i interlocutor de la modernitat intel·lectual, creativa, cultural, innovadora i estètica del nostre país.

Un partit que explora. Un partit que, davant el dilema d’explotar el que ha fet tradicionalment, allò del que n’ha esdevingut un expert, amb més o menys eficàcia) o d’innovar, d’explorar altres maneres de fer, opta per aquest segon camí; defuig de la dependència al camí, defuig del path depend.

I quan parlem de modernitat, hem de pensar amb modernitat en les idees, en les persones (és a dir en els lideratges, que passa, essencialment, per les actituds, més que no pas per les edats) i en les formes (de crear continguts, de llenguatge, d’organitzar-nos…).

1. 2. El PSC, el partit de la cultura digital
Renovar el PSC, com a partit, és no només entendre el que passa, sinó preparar-nos pel que vindrà.

La cultura digital canvia l’organització, la comunicació i la creació de valor de totes les organitzacions.

L’economia girarà entorn del talent, la creativitat, la comunicació.
La revolució digital és la nostra revolució democràtica.

Més Internet implica també nous drets a la xarxa.
I això ens porta a una organització digital i virtual radical.

Acompanyada de la presencialitat, sí, però que esdevindrà cada vegada més una festa del retrobament.
Però la feina que tenim al davant, siguem-ne conscients, l’hem de fer i construir essencialment i cada vegada més a la xarxa.
De les seus a la xarxa; de las sedes a las redes.

2. SOCIALISTA, DELS SOCIALISTES
2.1. El PSC, el partit de la responsabilitat
Renovar el PSC, com a socialistes, és assumir, probablement, que la llibertat, la fraternitat i la justícia… es declinen, avui, en forma de responsabilitat.
De responsabilitat individual i col·lectiva.

Els reptes que tenim com a societat no es poden resoldre sense canvis de comportament social.

I aquests comencen en l’àmbit de la responsabilitat de cadascú.
O guanyem la batalla del valor de la responsabilitat
o els valors del socialisme democràtic no seran majoritaris.

No podem continuar vivint (consumint, gastant, construint…) sense assumir les conseqüències.

Les generacions futures, la perspectiva a mig termini, els horitzons temporals a 20 anys són els rellevants.

La resta no interessa. Alimenta el pensament conservador.
No guanyarem mai si no fem pensar en gran, en llarg, en global.

2.2. El PSC, el partit de la ciència.
Renovar el PSC, com a socialistes, és liderar el debat de la importància de la ciència pel nostre futur com a societat.
És possible reduir la pobresa, les escletxes socials i les fractures… amb ciència, tecnologia i cultura.

La justícia avui és ciència al servei de la salut, l’alimentació, la qualitat de vida i la felicitat.

No es tracta només de repartir o redistribuir. Sinó de crear més riquesa des de noves lògiques. De crear, al servei de la majoria.

2.3. El PSC, el partit de l’economia verda.
Renovar el PSC, com a socialistes, és liderar el debat de la sostenibilitat del nostre sistema.
No com a discurs, sinó amb plena consciència.

Ens cal construir el nostre projecte conscients que tenim al davant nostre una imminent crisi mediambiental, derivada de l’escalfament del nostre planeta.

I que per construir el nostre futur, i en definitiva, el futur de la nostra societat, hem de tenir en compte que el cost de les emissions de carboni no està integrat en els preus del mercat per l’absència d’impostos sobre aquestes emissions.

Per tant, un mesurament del desenvolupament econòmic que tingués en compte aquests costos seria sensiblement diferent als mesuraments habituals, tal i com destaca l’Informe de la Comissió sobre el Mesurament del Desenvolupament Econòmic i del Progrés Social, elaborat pels professors Joseph E. Stiglitz, Amartya Sen i Jean-Paul Fitoussi (www.stiglitz-sen-fitoussi.fr )³.

Un informe que estableix una diferència entre avaluació del benestar present i avaluació de la seva sostenibilitat, és a dir, de la seva capacitat per mantenir-se al llarg del temps4.

En definitiva hem de tenir present que per adequar el nostre projecte ens calen noves maneres de comptar el progrés, noves maneres de pensar el progrés, noves maneres de fer-lo realitat.

3. DE CATALUNYA
3.1. El PSC, el partit de l’ambició nacional.
Renovar el PSC, com a catalans, és garantir que és el partit que millor defensa els interessos de Catalunya, dels seus ciutadans.

Això passa necessàriament per clarificar quin és el nostre projecte dins l’Espanya federal.

Passa per explicar què vol dir per nosaltres el federalisme.
Passa per exigir gestos clars de reforç del federalisme.

D’altra manera, mantenir el discurs del federalisme ens deixaria orfes.

Passa, també, per entendre i defensar que la bilateralitat real i la multilateralitat en les relacions polítiques i institucionals és possible, i respectuosa amb el nostre sistema.

Que un projecte federal asimètric és el que més s’adequa a l’esperit de la Constitució del 1979 i en definitiva, a l’esperit de la transició.

Que Catalunya ha de poder trobar el seu encaix dins una Espanya diferent, respectuosa amb la diversitat i les identitats dels seus pobles.

* * * * * * * * * * * *

El repte que tenim al davant no és petit: és enorme.

Però hem de ser conscients que abordar-lo i vèncer-lo, és a les nostres mans.

Potser podem caure en el parany de pensar que poc podem fer-hi, que és massa gran…

Però com deia Edmund Burke, quina llàstima que per pensar que podem fer poc, acabem per no fer res.

Tots i cadascú de nosaltres podem contribuir a fer un món diferent, a fer una política diferent.

Cada persona és capaç de crear, de fer allò inesperat. I allò inesperat és la nostra esperança.

______

1 Josep Ramoneda, Contra la indiferencia. Galaxia Gutenberg/Circulo de lectores, 2010. Defineix la indiferència, en política, de la següent manera: “és el procés ideològic que consisteix en desprestigiar la política i afavorir que la ciutadania es desentengui d’ella amb l’objectiu de construir un sistema en el que els ciutadans siguin estrictes comparses de la gestió d’una oligarquia econòmica-política i mediàtica. És el que anomenem totalitarisme de la indiferència.”

2 Josep Ramoneda a Contra la indiferencia: “Ayer se llamaba explotación, hoy atiende por el eufemístico nombre de competitividad. Los tiempos cambian, pero las estructuras básicas permanecen. Es la extraordinaria capacidad de mutación del capitalismo”.

3 En febrero de 2008, el Señor Nicolas Sarkozy, Presidente de la República Francesa, insatisfecho con el estado de la información estadística sobre economía y sociedad, solicitó a los Señores Joseph Stiglitz (Presidente de la Comisión), Amartya Sen (Consejero) y Jean-Paul Fitoussi (Coordinador) que establecieran una Comisión que adoptó el nombre de Comisión sobre la Medición del Desarrollo Económico y del Progreso Social (CMPEPS, en sus siglas francesas). Se le encomendó la misión de 8 determinar los límites del PIB como indicador de los resultados económicos y del progreso social, reexaminar los problemas relativos a la medición, identificar datos adicionales que podrían ser necesarios para obtener indicadores del progreso social más pertinentes, evaluar la viabilidad de nuevos instrumentos de medición y debatir sobre una presentación adecuada de datos estadísticos. (Font: extracte del mateix informe).

4 El bienestar presente depende a la par de recursos económicos, como los ingresos, y de características no económicas de la vida de las personas: lo que hacen y lo que pueden hacer, la valoración de su vida, su entorno natural. La sustentabilidad de estos niveles de bienestar depende de la cuestión de saber si los stocks de capital que importan en nuestra vida (capital natural, físico, humano, social) se transmitirán o no a las generaciones futuras (Font: extracte del mateix informe).