Data: 7 de març de 2010
Membre de l’executiva del PSC i Secretària del Govern, parla en aquesta entrevista del futur de l’Esatut català, del qual ella en va ser ponent, de l’actualitat del PSC, de l’executiu del qual és membre, i de la percepció que els ciutadans tenen dels polítics. A més, es mostra convençuda que el seu partit tornarà a guanyar les eleccions, tot i que de moment les enquestes no li són gaire favorables.
Albert Soler Girona
En aquest país, per tenir un càrrec important en un partit s’han de tenir les amistats adients i saber a qui fer la trabanqueta?
Algú pot tenir aquesta sensació, però les coses s’han de veure amb perspectiva global. Vull pensar que el que compta és estar preparat, i no vull dir tenir vuit carreres, sinó estar preparat per defensar les idees que representa aquell partit. I estar disposat a dedicar-hi molt de temps.
Li vaig llegir un article replicant als que es queixen que hi ha excés de normes a la societat.
Jo penso que el problema no és quantes normes tenim, sinó que les que es facin siguin millors. L’objectiu no ha de ser quantes menys normes millor, sinó fer les necessàries i, això sí, de qualitat. S’està instal·lant amb molta facilitat la idea que és millor no regular; i no, hi ha temes que s’han de regular. En els darrers anys hem canviat una mica la dinàmica.
Imprimir · PDF: Versió català
Lloc, data: Tarragona, 1 de març de 2010
Salutacions
Presentar Xavier Sabaté és parlar d’una persona i d’un polític poc habitual a casa nostra.
Les seves qualitats, les que més el fan destacar i que el diferencien, són, alhora, poc usuals en la política catalana. Aquesta singularitat és part de l’interès que desperta el que diu i fa en Xavier Sabaté.
1. És Culte.
En Xavier Sabaté és un persona culta. Llegida. Amb un gran domini de la història i dels clàssics. És habitual trobar cites i referències literàries i històriques en els seus textos i parlaments. I és una qualitat, en la política d’avui, poc freqüent i que reclama ser valorada i reconeguda. Sabaté creu imprescindible el coneixement de la història per a la política, per a una política de nord i de rumb.
Imprimir · PDF: Versió català
Data: 5 de febrer de 2010
Les vegueries permetran més proximitat al ciutadà i més eficiència de l’Administració
El Govern de Catalunya, a l’aprovar els projectes de llei de vegueries i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ha reparat un error i un oblit històrics. Un error com va ser l’extinció, el 1987, de la Corporació Metropolitana, comès amb la voluntat de negar l’existència d’una institució necessària per abordar, amb caràcter general, les problemàtiques de la capital del país i la seva àrea d’influència pel fet de no estar governades per representants del mateix color polític que el Govern de llavors.
I un oblit, deliberat i intencionat, perquè els governs de CiU, també des del 1987, van desconèixer i van incomplir de manera sistemàtica durant 15 anys un mandat clar del Parlament per abordar la desconcentració i la descentralització del país en almenys cinc regions, malgrat que tenien majoria absoluta per fer-ho realitat i que comptaven amb la complicitat del Govern central, governat pel PP, al qual van donar suport durant força anys.
Data: 14 de setembre de 2009
L’allau de posicionaments, interpretacions i especulacions al voltant de la pròxima sentència del Tribunal Constitucional (en resposta als set recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya) és un reflex simptomàtic que estem en un moment crucial de la història política de l’Espanya democràtica. Si aquesta efervescència desbordada s’ha produït abans de conèixer la sentència, és previsible pensar que les reaccions, quan ja
se’n conegui el text definitiu, seran un important element de tensió política i suposaran un autèntic test democràtic per al conjunt de les institucions.
Únicament els il·lusos poden pensar que la sentència tancarà el debat polític, si el que fa és tancar en fals l’autèntic quid de la qüestió.. Culminarà, això sí, el seu recorregut jurídic, ja que no queda més espai per al plet més enllà de la resolució del tribunal. Per tant, per als demòcrates, davant la sentència, només és possible acatar-la, encara que no es comparteixi, no s’entengui o no es justifiqui. Si això és exigible per a tots els ciutadans, encara ho és més per a les institucions o els responsables polítics.