Data: Setembre de 2010
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya ha generat un importantíssim debat sobre les seves conseqüències jurídiques i polítiques en l’autogovern de Catalunya, i ha obert un debat sobre el futur de Catalunya i el seu encaix amb Espanya.
Per aquest motiu, i des de la premissa que l’anàlisi jurídic de la sentència s’aborda molt especialment en l’informe dels experts que es va efectuar per encàrrec del President de la Generalitat i d’acord amb el cap de l’oposició, més enllà de les aportacions personals que es fan en aquesta publicació, voldria dedicar aquestes pàgines a analitzar el context en el qual es produeix la sentència així com, sobretot, la situació en la qual queda l’Estatut i quin entenc que ha de ser el capteniment de les institucions catalanes davant d’aquest moment greu i solemne, tal i com va exposar davant de la Cambra parlamentària el president Montilla després de conèixer la sentència.
Imprimir · PDF: Versió català
Data: 10 d’Abril de 2010
Els socialistes criticarem les propostes dels altres, no les persones que les formulin.
El prejudici és el principal enemic per al debat polític. Prejudicis respecte de les idees, de les persones, de les seves identitats o
de les seves intencions. Aquesta visió empobreix la nostra política i la redueix a una percepció simplista sobre els protagonistes de l’acció política. Una percepció que, al seu torn, es retroalimenta en l’opinió pública amb un còctel de realitats i deformacions, del qual també són ingredients bàsics la ridiculització o la caricatura política.
Els prejudicis alimenten els estereotips i simplifiquen el coneixement real de les propostes polítiques, a l’estar absolutament condicionades per qui parla. El qui s’imposa massa vegades, sobre el què, és a dir, sobre la valoració del que explica. La política catalana és, al meu parer, encara molt presonera de determinats apriorismes.
Data: 5 de febrer de 2010
Les vegueries permetran més proximitat al ciutadà i més eficiència de l’Administració
El Govern de Catalunya, a l’aprovar els projectes de llei de vegueries i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ha reparat un error i un oblit històrics. Un error com va ser l’extinció, el 1987, de la Corporació Metropolitana, comès amb la voluntat de negar l’existència d’una institució necessària per abordar, amb caràcter general, les problemàtiques de la capital del país i la seva àrea d’influència pel fet de no estar governades per representants del mateix color polític que el Govern de llavors.
I un oblit, deliberat i intencionat, perquè els governs de CiU, també des del 1987, van desconèixer i van incomplir de manera sistemàtica durant 15 anys un mandat clar del Parlament per abordar la desconcentració i la descentralització del país en almenys cinc regions, malgrat que tenien majoria absoluta per fer-ho realitat i que comptaven amb la complicitat del Govern central, governat pel PP, al qual van donar suport durant força anys.
Data: 14 de setembre de 2009
L’allau de posicionaments, interpretacions i especulacions al voltant de la pròxima sentència del Tribunal Constitucional (en resposta als set recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya) és un reflex simptomàtic que estem en un moment crucial de la història política de l’Espanya democràtica. Si aquesta efervescència desbordada s’ha produït abans de conèixer la sentència, és previsible pensar que les reaccions, quan ja
se’n conegui el text definitiu, seran un important element de tensió política i suposaran un autèntic test democràtic per al conjunt de les institucions.
Únicament els il·lusos poden pensar que la sentència tancarà el debat polític, si el que fa és tancar en fals l’autèntic quid de la qüestió.. Culminarà, això sí, el seu recorregut jurídic, ja que no queda més espai per al plet més enllà de la resolució del tribunal. Per tant, per als demòcrates, davant la sentència, només és possible acatar-la, encara que no es comparteixi, no s’entengui o no es justifiqui. Si això és exigible per a tots els ciutadans, encara ho és més per a les institucions o els responsables polítics.