Aristòtil, a la seva Ètica a Nicòmac, sostenia que la felicitat era la finalitat última de l’ésser humà. No obstant això, aquesta felicitat, per al filòsof, només era possible si estàvem organitzats en una polis, en una ciutat. La paraula «felicitat» va anar caient en desús com a objectiu i finalitat. Es va començar a parlar menys d’ella en filosofia i va desaparèixer gairebé del tot de l’espai polític. Aquest darrer punt va confirmar-se fa alguns anys amb una investigació del professor Miguel Rebollo, qui, després d’analitzar el contingut semàntic d’una infinitat de textos polítics, va concloure que el terme «felicitat» havia estat desterrat del lèxic de polítics i d’intel·lectuals.

Des de fa un temps però, el concepte ha tornat a reaparèixer. A la dècada dels 70 va irrompre, entre el menyspreu i la burla general, quan Jigme Singye Wangchuck (rei de Bhutan) va substituir la mesura del Producte Interior Brut (PIB) per la de la Felicitat Nacional Bruta (FNB), un nou indicador que contemplava, entre altres coses, el desenvolupament espiritual, els valors culturals i la sostenibilitat de la vida a Bhutan. Però aquella visió exòtica va donar pas a una sistemàtica recerca de nous indicadors per a la gestió de la cosa pública. Temps després, van començar a aparèixer, arreu del món, índexs i sistemes de mesura que incorporaven el benestar i la felicitat dels ciutadans i complementaven els indicadors de producció econòmica. Així va ser com vam conèixer el World Happiness Report, de les Nacions Unides, i el Happy Planet Index, de la New Economics Foundation.

Aquests nous sistemes valoren, entre d’altres coses, l’esperança de vida, l’empremta ecològica, la generositat i la llibertat per prendre decisions. Per al World Happiness Report, els països més feliços són Suïssa, Noruega i Dinamarca, mentre que el podi del Happy Planet Index està ocupat per Costa Rica, Vietnam i Colòmbia. A Llatinoamèrica, la preocupació per la felicitat va emergir en forma de constitucions i ministeris, com a Veneçuela, recentment. Equador i Bolívia han incorporat a les seves noves constitucions un concepte similar: el del «Bon Viure» (Sumak kawsay, en kichwa), una filosofia d’arrel indígena que busca l’equilibri i l’harmonia entre el desenvolupament humà i la natura.

Una experiència més local (i propera) és la del projecte Happy City, sorgit a Bristol, Gran Bretanya, ciutat que recentment ha estat designada també com la Capital Verda Europea 2015. Happy City publica informes anuals en què mesura la felicitat dels habitants de Bristol, tot introduint indicadors com la satisfacció amb la vida, els equipaments socials i culturals, l’accés a parcs i instal·lacions esportives o la mobilitat urbana. Amb aquests indicadors, seria avui Barcelona una polis que ens fa feliços? És Barcelona una “happy city”?

No només Bristol és considerada una ciutat feliç, sinó que moltes altres ciutats arreu del món estan impulsant dissenys urbans que milloren notablement el benestar dels seus habitants. Es tracta de l’urbanisme al servei de la felicitat col·lectiva. Una iniciativa que, des de l’any 2000, reconeix el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, un certamen que, amb el suport del Programa de Cultura de la Unió Europea, premia les obres públiques que contemplen el caràcter relacional dels espais urbans. No és un premi netament arquitectònic, sinó que contempla la dimensió política i social de la ciutat i de les seves instal·lacions.

L’urbanista canadenc Charles Montgomery recull totes aquestes experiències en el seu últim llibre, Happy City (2013). Montgomery, després d’analitzar un bon nombre de ciutats, conclou que «les ciutats han de ser considerades com alguna cosa més que els motors de riquesa [...]. Han de ser vistes com a sistemes amb l’objectiu de millorar el benestar humà». I una millora del benestar no afecta únicament i exclusiva la qualitat de la vida quotidiana, sinó que també redunda en la nostra salut física i emocional. L’any passat, a Barcelona, en una trobada impulsada pel Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) (que té com a objectiu avaluar i identificar mesures per determinar la capacitat dels espais verds públics per donar resposta als problemes de salut de la població), es va acreditar, amb solvència, l’íntima relació entre la salut pública i la planificació urbanística.

Barcelona s’enfronta a enormes desafiaments. Els seus èxits poden desbordar-la i distorsionar-la, tot generant fractures i esquinços que l’actual alcalde, Xavier Trias, pretén ignorar o minimitzar. I, al mateix temps, els beneficis del seu èxit no són redistribuïts amb l’equitat i descentralització necessàries perquè la felicitat sigui justa i sostenible. És a dir, de tots. La desigualtat creix mentre, paradoxalment, les oportunitats de negoci, la privatització de l’espai públic o la dualitat de serveis i expectatives de desenvolupament vital, social i emocional dibuixen una ciutat a dues velocitats. Hi ha alternativa. Comencem per un nou concepte d’urbanisme que afavoreixi la sociabilitat, la trobada, i la salut mental i física dels ciutadans, en tots els seus barris. Només si treballem per la felicitat social afavorirem que la individual sigui sostenible, segura i … possible. És Barcelona una “happy city”? Sí, però només per a alguns.