Context de la intervenció: Sessió de treball organitzada per la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE / Centre d’Estudis Jordi Pujol
Data: 11 de febrer de 2013
Publicat a: Revista Via 22. Valors, Idees, Actituds. Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol, octubre 2013

El passat mes de febrer la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE, dirigida per Àngel Castiñeira i el Centre d’Estudis Jordi Pujol em van convidar a una jornada de treball sobre el lideratge del President Artur Mas des de setembre 2012 fins a aquell moment. Vaig poder-hi participar al costat de molts amics i admirats experts en aquesta qüestió com el mateix Àngel Castiñeira, Josep Maria Lozano, Rafael Nadal, Xavier Bru de Sala, Joan Vergés, Antoni Gutiérrez Rubí, Ferran Sáez, Enric Juliana, Daniel Ortiz o Montserrat Nebrera.
Aquesta és la meva aportació a aquell debat.

1. Principals trets característics del lideratge d’Artur Mas durant el període esmentat (setembre 2012-febrer 2013).

Les eleccions del 25N han estat excepcionals en molts sentits: l’anticipació, després de la legislatura més breu en la història de la recuperació de les nostres institucions; l’escenari social i econòmic en el que s’anuncia la convocatòria de les eleccions; la campanya electoral i els debats –parcials- que en configuren la seva columna vertebral; o les expectatives d’algunes forces i molt especialment de la liderada per Artur Mas.
Aquesta excepcionalitat és la que amb molta probabilitat condueix a la imatge de desconcert, sinó de frustració, respecte els resultats obtinguts per Artur Mas en les eleccions del 25N i obre alguns interrogants sobre la seva imatge i la seva capacitat de lideratge.
Aquests són alguns dels elements que impacten en la imatge de lideratge d’Artur Mas:

a) La definició d’unes expectatives. El resultat d’Artur Mas no seria tan dolent si no es tinguessin en compte les expectatives. Efectivament les eleccions anticipades s’havien convocat amb un objectiu: l’obtenció de la majoria absoluta a partir de l’arrossegament de la majoria de l’espai catalanista. Però és possible creure en la factibilitat d’aquestes expectatives en un país que dia rere dia demostra que l’espai ideològic central és cada vegada més dèbil i està més fragmentat?
b) L’aposta personal. Les eleccions es van plantejar des d’un principi amb un caràcter plebiscitari al voltant de la figura del President i del seu projecte. En el debat d’orientació política general en el que s’anuncia la convocatòria d’eleccions el mateix president Mas s’ofereix personalment a liderar l’aposta del país cap a la “transició nacional” i cedir la responsabilitat l’endemà. Sigui la seva carta de presentació la d’un líder per responsabilitat o la d’un líder per convicció, el cert és que la transició nacional és doncs –també-, la seva “transició personal”.
c) La confiança en la percepció al carrer, als mitjans i a les enquestes. L’escenari del que neix la convocatòria mobilitza més que mai la ciutadania i la polaritza. Tanmateix la veu d’uns i altres no s’escolta ni es deixa sentir amb la mateixa força. La percepció majoritària al carrer i als mitjans, reforça la idea d’una tendència clara a l’avançament de les opcions sobiranistes. I això es tradueix també en la imatge que ofereixen la pràctica totalitat de les enquestes: el quasi assoliment de l’objectiu de la majoria absoluta. Però la imatge real del “país” és molt més àmplia i diversa que la que es pot captar en aquests espais i per percebre-la, cal sortir dels escenaris més propers i homogenis.

2. Avaluació dels encerts i dels errors, dels punts forts i dels punts febles d’aquest lideratge.

a) Encerts
- La construcció d’una estratègia de país. L’indiscutible punt fort d’Artur Mas és la capacitat de construir una estratègia política “de país” a partir d’una opció ideològica concreta en cada moment: des de l’inici de la legislatura fins al final, l’agenda política d’Artur Mas és l’agenda política del país. Una capacitat extraordinària que fins ara cap altre líder havia aconseguit amb la mateixa contundència.
- El caràcter. La determinació i el coratge al costat d’una actitud “calvinista” són valors del lideratge d’Artur Mas. El risc, tanmateix, és que en excés aquests valors poden esdevenir defectes. És el pas de la determinació a l’obstinació. És el pas de la determinació a la pèrdua de la capacitat d’adaptació als canvis.

b) Errors
- L’excés de personalisme. L’aposta personal que planteja Artur Mas a l’inici de la campanya va acompanyada d’un excés de personalisme en el disseny de la pròpia campanya, des de la posada en escena en els actes de campanya a l’ús d’una iconografia que apel·la a la figura d’un messies.
- El trencament de la confiança i de la seva imatge de seguretat. La presentació d’Artur Mas més que com a líder, com a messies que sap on va, lesiona especialment la seva figura des del moment que es confirma el no assoliment dels objectius electorals. I això, perquè bona part dels seus votants havien decidit renunciar a saber en què consistia el camí (la “transició nacional”) davant la mostra de seguretat d’Artur Mas i la seva demanda de confiança en ell tot i la poca concreció dels detalls de l’itinerari. Després del 25N, lògicament, els interrogants sorgeixen: No sabia on anava? Podia mostrar tanta seguretat? Com creure a partir d’ara en les seves apostes?
- La imatge de debilitat del nou president Mas. El resultat electoral i la necessitat de cercar nous suports parlamentaris afecta novament la imatge de lideratge d’Artur Mas. L’equilibri entre CDC i UDC i ara, amb ERC difumina la imatge d’un líder segur i que marca la pauta, que porta el timó. És més, l’acord d’estabilitat amb ERC ofereix una imatge inicial de clar guanyador d’ERC (que no es desdibuixarà ni es reequilibrarà fins que es comencin a adoptar mesures pressupostàries dures gràcies al suport –degut- d’ERC), que impacta en el President. Les atzagaiades d’ERC que en aquest terreny van sorgint en forma d’amenaça de no donar suport a les mesures pressupostàries que no s’hagin consensuat prèviament entre les dues forces, reforcen aquesta imatge de debilitat del president.

3. Lliçons de cara a la maduració i l’enriquiment de la noció de lideratge polític, a Catalunya i en general.
Què espero d’un líder?
- Espero d’un líder que escolti i sàpiga entendre la societat que lidera, i llegir i analitzar bé la realitat que ha de gestionar i comandar.
- Espero d’un líder que tingui respostes per totes les situacions de crisi en les que la societat actual del nostre entorn més immediat es troba immersa. No només en la crisi nacional, per tant; sinó també en la crisi econòmica i social i en la crisi democràtica i institucional.
- Espero d’un líder que aculli i integri les opcions diverses i els interessos plurals del poble. Que sàpiga sumar.
- Espero d’un líder que anticipi els escenaris de futur i proposi itineraris concrets per abordar els reptes col·lectius amb garanties.
- Espero d’un líder que obri camí sense ni promoure ni permetre que ningú quedi enrere. Que tingui clar que més que arribar el primer, cal garantir que arribi tothom a port.
- Espero d’un líder que no condueixi a situacions irreversibles i sense sortida i que sàpiga gestionar la velocitat dels objectius, acceptant fins i tot que a vegades per garantir el veritable èxit d’un projecte cal reconsiderar l’itinerari i frenar o fer marxa enrere en un determinat moment.